Un os, una tecla i un batec

-, Sents el meu cor?
-, Sí, tot el temps

LOURDES PUJOLS MARTÍNEZ

Tots tres sabíem que podia ser un moment únic, aquell edifici en pocs dies deixaria de ser el que havia sigut, érem uns privilegiats en poder entrar i que per les seves dimensions també seria una exploració intensa i difícil d’oblidar.

Travessant el gran portal de columnes de pedra i amb els seus porticons de fusta, davant nostre es va obrir una preciosa escalinata de pedra i marbre blanc, aquesta presidida per una gran estàtua d’un os, sí un os tallat en pedra! Tota aquella meravellosa escena era il·luminada per una llum zenital, intuíem que aquest regal provenia d’una claraboia.

Els nostres cors bategaven amb força per l’emoció que ens envoltava, per la passió del desconegut, era el que ens feia sentir l’Urbex, els seus màgics moments. Clarament, aquella primera trobada superava totes les nostres expectatives, i deixant-nos abraçar per la penombra i el silenci, ens vam apropar cap al majestuós os.

Abans d’arribar al peu d’escala, una llum lateral ens va fer girar per clavar les nostres mirades cap a una preciosa porta, tota envidrada i forjada en ferro, una nova escena, una nova història que se’ns presentava. La gran sala buida, només al fons de tot i arran de paret hi havia un vell piano tot custodiat per una bonica cadira, tots dos allà, deixant-se acariciar per la llum natural que deixava passar una finestra, aquesta donava el que semblava un celobert.

En pocs minuts, la segona troballa i sense haver paït la primera! Déu meu, quina jornada ens esperava i tot just acabaven de començar! Com sempre i en silenci, cadascun amb els seus pensaments, ens vam deixar anar i conquistar per les emocions que ens feia sentir tot el que ens envoltava.

Sempre m’ha semblat una barreja d’elegància, una cosa solemne i amb una gran profunditat emocional. Una presència física harmònicament polida, i molt, molt imponent, un símbol de sofisticació, de cultura.

Aquelles tecles desgastades i engroguides del vell piano se’m mostraven amb una bellesa absoluta, com tot podia persistir durant el temps i fins i tot deixant petjades molt profundes, on algunes persones  possiblement veurien un abandonament d’alguna cosa vella, “sin más”, i com per a mi era sentir la memòria que respirava inundant aquell espai, el pas del temps era la prova que ens deia que en el desgastat i en l’imperfecte, com ara aquelles tecles, passava igual en les persones, dins d’elles sempre hi havia una gran bellesa per a explorar.

No era gens difícil imaginar totes les mans que havien pogut tocar aquell banús i ivori, i mentre el meu cervell viatjava a la vegada anava murmurant suaument la melodia de “Piano Man”. Em vaig endinsar sense a-donar-me en la història d’aquella  cançó d’en Billy Joel. Aquella història de vida d’un home que toca el piano per a sobreviure, però també per a no enfonsar-se. El piano és la seva taula de nàufrag, la seva única manera de continuar respirant en un món que l’ha desgastat. I la derrota i la mel! Aquesta barreja tan humana, d’amargor i tendresa, de fracàs i bellesa, és brutal!

Com un flaix, va interrompre un nou record, dels concerts del meu gran admirat Mike Oldfield, del seu tema The Bell, quan diu “GRAN PIANO”, aquesta aparaula va ser la màgica contrasenya per conèixer el meu estimat amic Miquel Àngel.

L’havia conegut el dia que jo estava fent el trasllat al nou pis, me’l vaig trobar pujant per les escales i saludant-nos alegrament, em va explicar el dia que ell va haver de pujar el seu gran piano de cola fins a l’àtic on vivia. En aquell precís instant en va sortir la màgica paraula i amb un gran somriure de complicitat, em va convidar a pujar a veure’l, i com si ens coneguéssim de tota la vida i sense pensar-ho dues vegades, vaig acceptar la invitació deixant les caixes de la mudança per més tard. Allà hi era, solemne i elegant, al mig del menjador. En Miguel, com si fos un ritual, va obrir la tapa superior i, assegut a la banqueta, va fer sonar unes notes del Omadawn, quin regalàs, quina benvinguda i quina màgia! Així el vaig conèixer.

Seguin il·luminat els racons de la ment, recordo una nit en què la mama em va portar a veure un concert d’en Tete Montoliu; crec que va ser a la sala Stylo de Santa Coloma, jo era joveneta, i allà totes dues assegudes a primera fila ens vam quedar fascinades. No podia deixar de pensar en la grandiositat de l’ésser humà, amb l’harmonia i complicitat d’aquell home tocant aquell piano. Quina lliçó de vida i de superació personal. En sortir del concert, totes dues vam poder reflexionar sobre la idea que la música era un territori que no necessitava ulls, sinó escolta, intuïció i ànima. Que la sensibilitat pot ser més poderosa que la visió, i la disciplina podia convertir una limitació en una forma única de veure. En definitiva, la música era clarament un llenguatge que ens il·lumina fins i tot en la foscor.