Núria Valls i la Barcelona laboriosa del segle XVII

CHEMA CORRAL

La mestra, col·laboradora de GRAMA i escriptora Núria Valls i Molins ha presentat recentment la segona edició de la seva novel·la històrica Barcelona, la ciutat laboriosa (Comte d’Aure). L’Ateneu Barcelonès va acollir un acte entranyable i didàctic on la conversa, amb un format d’entrevista, entre el periodista i escriptor Joan Tudela i l’autora colomenca, va aprofundir en el contingut del llibre i en valors com la pluralitat i la diversitat, que la Núria ha volgut transmetre. 

Vaig tenir el plaer de participar en aquesta presentació fent una contextualització històrica dels segles XVI i XVII. Amb el llibre a la mà, veient la seva estructura, la meva ment va navegar cap al Sant Jordi de 1990, quan la Núria va veure publicat el seu primer llibre: Santa Coloma, autoretrat. La similitud entre les dues obres és que en totes dues parlen els monuments, els carrers, els barris, els hospitals o les esglésies; en definitiva les ciutats, Santa Coloma o Barcelona es despullen per als lectors.

Ara bé, la diferència entre els dos llibres està en què a la novel·la recentment publicada hi ha una trama argumental que a l’altre no apareix. Personatges com la Miracle, en Badó, el Josep, en Pau Armengol, la Josefa, el mercader, entre d’altres, teixeixen complicitats. I ho fan, dintre d’espais com el Rec Comtal, l’apotecaria del carrer Ample o l’església de Santa Maria del Pi, que ens expliquen la seva història i les seves vivències. 

A principis del segle XIV Catalunya tenia 500.000 habitants, és el moment de l’esplendor. Dos cents anys després, a finals del segle XV, només en tenia 225.000. La pesta negra de 1348 i els seus successius rebots, així com un convulsiu segle XV, marcat per les guerres de remença, explicarien aquest descens. 

Al segle XVI la població augmenta lentament perquè malgrat que la natalitat és alta, les epidèmies i les males collites afecten molt la mortalitat infantil. Núria ens situa Barcelona, la ciutat laboriosa al segle XVII, quan les estimacions ens donen 350.000 habitants a Catalunya. Més important que les dades concretes, més o menys fiables, el que és important és la tendència lenta a l’alça des de 1500. La clau d’aquest creixement és la immigració, majoritàriament d’homes joves, del Regne de França, que va tenir la seva màxima expressió entre mitjans del segle XVI i el primer quart del segle XVII. 

L’autora, quan ens apropa a la pluralitat de Barcelona, dedica un bon espai a aquesta immigració procedent majoritàriament de l’Occitània. També ens parla de l’empremta jueva, fins al punt que una de les protagonistes de la novel·la, la Miracle, és filla d’una jueva conversa, però ella no ho sap. No oblida l’empremta morisca que, com els jueus, van ser expulsats.

Per entendre la importància de la immigració d’enllà dels Pirineus en una Catalunya al bord del col·lapse demogràfic, només una dada: segons els estudis fets dels matrimonis, els mixtos franco-catalans es situen entre el 20 i el 25%. Probablement el percentatge de població d’immigrants del Regne de França sigui, per projecció, més elevat, però en no disposar de dades, millor no especular. En tot cas, va ser força important. 

Força important perquè va ser decisiva a l’economia catalana, tot exercint diferents oficis. L’autora, al capítol “Barcelona una ciutat plural” remarca que van contribuir molt a la pagesia amb mossos, parcers, masovers, moliners, pastors o serradors. És a pagès on van tenir importància els matrimonis mixtos perquè van reactivar els masos, per tant l’agricultura i la ramaderia. 

El segle XVI i XVII hereta la Sentència Arbitral de Guadalupe de 1486, signada per Ferran II. Aquesta sentència acaba amb anys de guerres de remença i es basa en dos grans conceptes: La propietat jurídica i la propietat útil de la terra: El noble tenia la propietat jurídica i per tant els drets jurisdiccionals i rebia percentatges de les collites. El pagès tenia la propietat útil de la terra, podia vendre, llogar o deixar en herència.

Aquest ordenament jurídic va ser cabdal pel desenvolupament econòmic posterior de Catalunya. Va donar estabilitat a la pagesia i Catalunya va passar d’una agricultura de subsistència a una especialitzada en la vinya, tot pensada per al mercat de l’aiguardent. Tot això permet l’aparició dels denominats “pagesos grassos”, grup clau en l’acumulació de capital per a la industrialització de Catalunya.

I tot això com afecta la ciutat de Barcelona, que és el lloc on es desenvolupa aquesta novel·la? A mitjans del segle XVII Barcelona és una ciutat més comercial que industrial. Perd pes la manufactura, que es va descentralitzant pel territori, augmenta el comerç i el transport. Un exemple, l’autora cita en dos capítols del llibre la Fira del vidre del Ninou, a la plaça del Born, i ens diu que Mataró acompanya Barcelona en la producció de vidre amb 60 vidriers a finals del segle XVII. 

En aquest context cal veure la intensa activitat econòmica al voltant del Rec Comtal. Aquest canal va néixer d’un aqüífer a Montcada en temps dels romans i abastia d’aigua Barcelona. L’aigua sempre ha estat vida en totes les seves dimensions. Al segle XVII, el Rec Comtal tenia una gran importància econòmica, ja que regava horts, com el d’en Badó, un personatge central de la novel·la, que conreava cànem. 

També movien les seves aigües molins fariners o paperers, tot garantint la farina per fer pa i alimentar la gent, i per impulsar la indústria paperera i l’edició de llibres. El Rec Comtal també era el safareig de les dones que rentaven la roba, les bugaderes i les blanquejadores que blanquejaven la roba, sobretot de cànem, per abastir la població. La Miracle, de la qual ja hem dit alguna cosa, era una blanquejadora. 

Barcelona era al segle XVII una ciutat més comercial que industrial, com hem comentat. Hi ha una revitalització del comerç, però sense aconseguir l’esplendor del segle XIV quan es comerciava a tota la mediterrània. Ara, no hi ha comerç cap a l’Orient mediterrani, però s’incrementa cap a l’interior peninsular. D’ultramar arriba cacau, tabac i cotó. Com a conseqüència de l’especialització vitícola de Catalunya i de la fabricació d’aiguardent, que es produeix la segona meitat del XVII, hi ha una xarxa que relaciona la burgesia mercantil amb Anglaterra i Holanda. Surt aiguardent i arriba bacallà i tèxtil.

Cal retenir aquest comerç amb el nord d’Europa, ja que va ser una raó més del suport d’Anglaterra a la causa austriacista i catalana a la guerra de Successió. Ara bé, la raó fonamental d’Anglaterra era la situació geopolítica en què quedaria Europa amb el Regne de França i la monarquia hispànica lligades familiarment. De la mateixa forma que al Principat el que més preocupava era el model centralista i uniformista dels borbons.

Els estaments socials a Barcelona eren més i més complexos que al món rural. A dalt de la jerarquia estaven els que vivien de rendes: la noblesa, els ciutadans i burgesos honrats. Després van Els Gaudints, que eren famílies influents amb formació acadèmica, que procedien de famílies de mercaders. Els mercaders del comerç exterior. Artistes o artesans i menestrals. El poble menut que era la gent pobre i humil. Les dones apareixen com a filla de, com a dona de o com a vídua de, però hi havia també dones que treballaven a la filatura, de llevadores o de criades.

La relació del Principat de Catalunya amb la nissaga dels Austries i amb el conjunt de territoris de l’imperi hispànic, és el d’una monarquia composta. Què vol dir això? Que el rei és el mateix per a tots el territoris, però cada territori té les seves institucions, lleis, costums i, també, moneda. 

La corona d’Aragó, no confondre Corona d’Aragó amb Regne d’Aragó, es va constituir abans, al segle XII, amb l’estructura de monarquia composta, estructura que Ferran II i Isabel I donarien a la seva unió l’any 1479, quan Ferran hereva la Corona d’Aragó per la mor del seu pare Joan II i quan finalitza la guerra civil castellana. Aquesta monarquia hispànica va ser heretada per la casa reial dels Habsburg, al casar-se Juana, la filla de Ferran i Isabel, amb el príncep Felipe el Bell.

A Catalunya, per ser coronat rei, el pretendent havia de jurar a les Corts el compliment de les constitucions catalanes. A les Corts es practicava el conegut com a pactisme català: el rei i els braços de les corts pactaven la contribució econòmica que la Generalitat faria a la corona, així com les lleis que es promulgaven. El rei també escoltava les queixes per l’actuació dels funcionaris de la corona. 

Aquest sistema va mantenir el Principat de Catalunya com subjecte polític fins al desenllaç de la guerra de Successió el 1714. Van haver qüestions generals i problemes concrets que van posar pals a les rodes. Per una part, la tendència dels monarques a l’absolutisme i, per l’altra, l’actuació dels agents de la monarquia que generaven queixes de la Generalitat a la corona. Quan ajuntem aquesta realitat amb un valid com el Conde Duque de Olivares, el resultat és que el regnat de Felip IV, va ser el pitjor dels Austries per a Catalunya.

De la guerra de Successió no parlarem gaire i ens centrarem en com funcionaven alguns indrets de la Barcelona laboriosa al segle XVII i què va perdre la ciutat amb l’arribada del Borbó Felip V. 

A dia d’avui els barcelonins i els visitants poden gaudir de la tranquil·litat del parc de la Ciutadella per passejar i evadir-se. El nom ja ens posa en la pista que abans del parc hi havia una ciutadella militar. Efectivament, va ser construïda acabada la guerra de Successió per controlar Barcelona pels dos costats, pel Castell de Montjuic i per la Ciutadella. Però què hi havia abans de la ciutadella? Una part del barri de la Ribera, 38 carrers que van ser enderrocats. Avui podem contemplar restes arqueològics d’aquest barri al recinte del Born.

Llavors el barri de la Ribera estava a prop del mar. Ja hem parlat de la vessant industrial, preferentment tèxtil i econòmica del Rec Comtal. La Ribera també era un barri mariner, vora del mar les dones reparaven les xarxes i els pescadors posaven a punt les seves barques per sortir a la mar. El negoci del peix tenia lloc a la Peixateria de la Ribera, que era el mercat del peix de Barcelona. I és a la Peixateria on la Miracle i en Badó es troben per darrere vegada a Barcelona.

Per acabar aquesta contextualització històrica dels segles XVI i XVII, dir-vos que aquests dos segles són el pont entre una Catalunya al bord del col·lapse demogràfic i en plena decadència de final del segle XV, i el ressorgiment econòmic de finals del segle XVIII.

Econòmicament, hereta l’estabilitat al camp que dóna la Sentencia Arbitral de Guadalupe i posarà les bases per l’acumulació de capital que facilitarà la industrialització posterior.

Demogràficament, té dificultats per augmentar la població per les guerres, però la forta immigració del Regne de França li dóna un bon cop de mà.

Institucionalment, s’acaba la monarquia composta i Catalunya perd les seves institucions, deixa de ser un subjecte polític per ser un país ocupat sota les lleis de Castella.