Tournan-en-Brie 

OPINIÓ

DAVID GODINO

Avui és dijous 9 d’abril de 2026. Estic allotjat en una residència escolar; aquí, a França, les anomenen internats. L’habitació és molt austera, com si fos la d’un monestir modern: no té cap comoditat, però tampoc li manca res d’essencial. Els professors tenim la deferència de disposar d’una estança per a nosaltres sols. En altres viatges he compartit amb companys i companyes tot tipus d’allotjaments, sense cap problema; si bé és cert que em sento més còmode quan tinc la meva pròpia habitació: primer, perquè no molesto ningú si “respiro fort”, i, segon, perquè quan viatgem amb grups d’estudiants és difícil tenir un moment de solitud, de pau i de tranquil·litat. De fet, aquesta solitud em permet posar-me davant del portàtil per escriure després de mesos. 

L’internat està situat a Tournan-en-Brie, un poble a 30 minuts de París, en una zona coneguda per l’elaboració de formatges tendres. Som aquí gràcies als fons europeus vinculats al programa Erasmus+, certificació que tenim acreditada a l’institut Jaume Almera de Vilassar de Dalt i que permet que alguns joves del centre es puguin moure per ciutats d’Europa en modalitat d’intercanvi. 

Són les 22.00 h i aquesta és la primera nit que no caic rodó. Hem estirat els quatre dies perquè hi càpiguen moltes coses; res de nou: és el que sempre fem els professors i professores quan marxem de viatge amb estudiants. 

Perquè us en feu una idea ràpida, us explico el programa. 

Dimarts 7 d’abril: volem des de Barcelona i, només arribar al Lycée Polyvalent Clément Ader, ens esperen per fer una dinàmica de coneixença entre alumnes francesos que estudien castellà i nosaltres. Després, volta per les instal·lacions en què viurem quatre dies intensos, dinar en horari francès (12.45 h) i passejada per Tournan-en-Brie, on descobrim una ciutat residencial, molt verda i tranquil·la. Tenim una estona per comprar alguns elements imprescindibles, sopem en horari francès (18.45 h), fem higiene personal, una estona d’esbarjo i caiem desmaiats. 

Dimecres 8 d’abril: des de primera hora del matí visitem alguns dels llocs imprescindibles de París: Tour Eiffel, jardins de les Tuileries, Louvre i la catedral de Notre-Dame. Al final del dia, els nostres dispositius intel·ligents compten unes 25.000 passes aproximadament. Acabem arrossegant els peus pel quilòmetre que separa l’estació de tren de Tournan de la residència. Arribem a les 21.00 h i els nois tenen una estona per xerrar i fer broma fins a les 22.00 h, quan passa la maîtresse de maison demanant silenci. 

Avui, dijous 9 d’abril: els nois i noies han entrat a classe amb els seus homòlegs. Només saben unes quantes paraules en francès, però barrejant castellà, català, francès i anglès, s’entenen i treballen junts en bona sintonia. Durant les vuit hores de classe, els nostres estudiants tenien dos objectius: relacionar-se amb els seus homòlegs i prendre notes de metodologies o activitats engrescadores o sorprenents que els cridessin l’atenció. Després de la jornada lectiva, decidim caminar fins al centre del poble per fer les compres d’última hora. Tornem per sopar i, com encara és d’hora, i als professors ens sap greu deixar estones mortes, proposem als joves una estona de jugar a l’impostor i compartir uns riures. 

Ens queda divendres 10 d’abril, que és el dia de tornada, però abans haurem de fer algunes classes més i procedir a l’acomiadament protocol·lari. Això serà demà. 

Mentre descric el nostre viatge, no puc evitar pensar en la intensitat i l’esforç de tot plegat. Al final, i com he dit abans, sempre ens mirem d’extreure el màxim suc a aquestes experiències. Acte seguit, em ve al cap la tendència creixent entre el professorat a negar-se a fer aquest tipus d’acompanyaments. És una inclinació legítima, i no només perquè representin un gran esforç físic i mental o perquè hàgim de deixar les nostres famílies, és que, a més, la responsabilitat és enorme, pesa molt i, fins ara, no ha estat remunerada. Dic “fins ara” perquè se suposa que, a partir del proper curs, cobrarem 50 euros per nit que passem fora de casa. No puc evitar riure pensant quant deuen cobrar els polítics en dietes. 

A mi m’agrada sortir amb els estudiants, i com jo, molts companys i companyes més. Les sortides són enriquidores perquè permeten apropar els nois i noies a un saber empíric que no està captiu dins de les quatre parets de l’institut, però també perquè permeten que alumnat i professorat es relacionin d’una manera diferent, establint vincles que poden donar una empenta al seu procés de creixement personal. Les nits de mal dormir, el patiment perquè tothom es comporti i gaudeixi del viatge són inherents al viatge i es dona per descomptat que faran acte de presència i que haurem d’afrontar-les. 

Aquests dies, la gran majoria de claustres dels centres escolars estan votant si deixar de fer sortides amb alumnat fins que s’arribi a un nou acord amb la Generalitat. Evidentment, els principals perjudicats seran els estudiants, però també es ressentiran les empreses de transport, les cases de colònies i les empreses de lleure. 

Personalment crec que aquestes activitats no s’han de deixar de fer i perquè això passi, necessitem un Departament d’Educació i Formació Professional que aposti fort per compensar adequadament el professorat que assumeix l’esforç i la responsabilitat de sortir. Necessitem que, en aquests moments de confrontació, de vagues i de possibles accions per part dels claustres, la Generalitat atengui el clam de les comunitats educatives de tot el país, que demanen més recursos i que es retorni a la feina docent l’estatus que mereix. 

I jo, quan arribi la votació el proper 27 d’abril, tot i defensar a capa i espasa les activitats fora del centre, em sumaré a proposta de no organitzar sortides amb els nostres estudiants. Així d’emprenyats estem els i les docents. I així ho hauria d’entendre la ciutadania, que rep un servei –el de l’educació– infrafinançat, que depèn massa sovint de la bona voluntat i a la vocació de les persones que hi treballen.