Santa Coloma sense Núria Parlon

ANTONIO MOLINA

Estaven els debats electorals de les eleccions catalanes navegant entre debats sobre polítiques de pactes, propostes, catàlegs de virtuts, assenyalament de falles i cops de pit sobre fermesa ideològica amb el zumzeig de fons de l’extrema dreta contaminant de manera grotesca quan, de sobte, el candidat socialista Salvador Illa va llençar la bomba: si soc president de la Generalitat, la Núria Parlon serà la meva consellera d’Interior. Catapum. També va anunciar que un altre colomenc, Josep Lluís Trapero, ocuparia novament un alt càrrec als Mossos d’Esquadra, però el nostre cap va rebre el primer impacte i quedava estabornit amb la notícia. Si guanya Illa, Parlon marxa. Encara faltaven uns dies per acabar la campanya i arribar a les votacions i va ser com una alteració a la força en l’oasi colomenc. Pot marxar Núria Parlon? Els resultats electorals no van deixar cap dubte, Illa guanyava les eleccions i sembla ser l’únic candidat, a falta de les negociacions pertinents, que pot formar govern. Un govern on la nostra alcaldessa, Núria Parlon, ocuparia la Conselleria d’Interior, càrrec què es correspon amb el que ja ocupa dintre del Partit dels Socialistes de Catalunya com a responsable de polítiques de seguretat. Marxa Núria Parlon? Comencen les especulacions sobre quin pot ser el seu o la seva substituta al capdavant de l’alcaldia. I comencen a sorgir les veus de l’anti parlonisme que sospiren alleujats perquè la seva nèmesi marxa. Menys mal, al fi ens deixa, ja està bé què marxi. Un balanç precipitat de la gestió de Núria Parlon com a alcaldessa colomenca al llarg dels últims 15 anys semblaria que no es caracteritza per haver portat a terme grans projectes de transformació a la ciutat. Exceptuant fites com la creació de La Ciba o la futura macrocomissaria, o la transformació del Passeig Salzereda, on el seu equip de govern no va remar a favor precisament, no sembla que hi hagi grans obres o projectes que defineixin el mandat. Però la petjada de la política socialista en la vida colomenca és inqüestionable. Fins a l’últim moment, els seus resultats electorals a Santa Coloma són aclaparadors. En les eleccions del passat 12 de maig el PSC ha pujat en vots a Santa Coloma més que a cap població catalana, exceptuant la petita vila de Bossòst, al Pirineu. I ara marxarà Núria Parlon i ara, alguns i algunes, ens haurem de preguntar què ens toca fer. Perquè si alguna cosa, algun projecte, alguna cosa positiva i no menor, han tingut aquests anys de Núria Parlon al front de la maquinària socialista a la ciutat ha estat la de tenir-la sempre en estat d’alarma, preparada per actuar, funcionant, assegurant que res no s’escapi del seu control, omnipresent, transversal, amb voluntat d’arribar allà on tu i jo no ens dignem a trepitjar, amb vocació de tenir el poder i de mantenir-lo. Tot això en un context d’arribada a l’alcaldia amb l’anterior alcalde sortint emmanillat, consistori esquitxat per la corrupció i amb l’emergència i consolidació de les forces de la nova política. 15 anys després, el PSC reedita majories absolutes gegantines i és el partit de referència de la política colomenca. I si ara marxa Núria Parlon, des de l’esquerra colomenca, què hem de fer? Jo no tinc cap teoria elaborada i no és aquest l’espai per llençar idees que s’han d’abordar col·lectivament, però sí que tinc una sensació. I és que, davant d’aquesta alegria d’alguns sectors que creuen que ara sí podran recollir els fruits de la denúncia de les polítiques parlonistes des de l’esquerra (i que tan minsos resultats han/hem obtingut en els últims anys) sense la capacitat política intimidatòria de Núria Parlon per respondre o bé aquells que pensen que hi ha colomenques que no voten PSC sinó que voten Parlon perquè la seva figura és capaç d’aplegar gent que en un altre context bla bla bla, tornin al ramat de la veritable esquerra, jo soc molt més escèptic. I és que l’esquerra colomenca fora del PSC, si volem tenir alguna possibilitat, haurem de tenir en compte que la pulsió política de Núria Parlon ha mantingut un ritme d’actuació en el dia a dia ingent que l’ha convertit a ella i el seu equip de govern en un tot que és arreu i a tota hora. Aquest pols, aquest ritme d’acció i presència en la ciutat, aquesta capacitat de connectar amb una amplíssima majoria de colomenques, sigui qui sigui qui la substitueixi, és molt difícil de mantenir. Gairebé m’atreveixo a dir que és impossible. Sense voler menystenir la capacitat de regeneració d’un PSC a qui sempre subestimem en la seva producció de quadres em pregunto, qui pot fer això? Qui ens ha demostrat molt a prop nostre que pot fer-ho? La meva por es diu Badalona. Si afluixes, el perill és a Badalona. És llavors una bona notícia que Núria Parlon marxi de Santa Coloma? Si les esquerres colomenques ens traiem certes benes dels ulls i entenem una mica més la nostra ciutat i què demana, si som capaces de treballar d’una manera diferent i veure la ciutat d’una manera diferent, ja haurem avançat molt. Si rebem amb alegria aquesta marxa i considerem que únicament i perquè sí, el principi de la fi del PSC a Santa Coloma és la nostra esperança de ressorgiment, sense variar discursos ni actituds, ja sabem qui pot recollir aquest suport i no som nosaltres. Així les coses, la política colomenca, des del seu vessant esquerre té, una vegada més, l’oportunitat d’encarar el present i el futur per ajudar a la ciutat i la seva gent per fer-la més justa, més vivible i habitable, que es faci valer. O ens vindran temps foscos.