Pastís de porros i gambes
El complex de Batman
AGUSTINA RICO
Els poetes amics que acompanyaven Vicenç Llorca a la taula, Miquel-Lluís Muntané (autor del pròleg) i Vinyet Panyella, van destacar que Llorca ha presentat un llibre de maduresa. Una maduresa vital i poètica vista com una fita elevada que permet abordar amb perspectiva el camí recorregut però que alhora en presenta un altre al davant, com una via de reptes i d’esperança. L’obra, guanyadora de la darrera edició del Premi de poesia Manel Garcia Grau (el poeta castellonenc prematurament desaparegut), mostra diverses influències. La dels poetes clàssics catalans del segle XX i la de diversos noms rellevants de la poesia alemanya i anglosaxona. Espriu es fa present ja en el títol.
La llum, els ulls, la mirada, tan rellevants en la poesia de l’etapa més trista d’Espriu, la de la desfeta i la mort en els negres temps de la postguerra, són aquí ben presents, més enllà dels corrents i dels estils. Muntané i Panyella van destacar, en aquest sentit, la sinceritat, la transparència i una certa gosadia de Llorca en fer molt evident les influències de grans noms i la reivindicació del que es pot definir com a “línia clara”, prenent la terminologia d’aquest corrent de dibuix en el còmic. Van reivindicar el desig del poeta de traspassar -en el sentit teatral del terme- i de fer-se proper tot interposant només una subtil distància entre la sinceritat del missatge i la imprescindible artificiositat de tota creació artística.
A més d’Espriu, també Riba i Maragall es fan presents en aquests versos que donen testimoni del pas del temps i adquireixen en alguns moments un cert to solemne. Entre la influència del poetes de llengua anglesa i alemanya, destaca la de l’escriptor angloindi Rudyard Kipling amb el seu poema If (Si…) a través del qual la veu d’un pare parla al seu fill quan aquest entra en l’edat adulta. És sota aquesta inspiració que l’autor planteja el seu moment vital i de creació en dedicar l’obra al seu fill.
Però la darrera part del poemari, tot i que no trenca amb les dues anteriors (La veu de la terra i La llum mirada), fa un pas endavant recordant la històrica Antologia de poesia catalana del segle XX, dels professors Castellet i Molas, amb el mateix títol que ells posaren a la poesia reivindicativa dels anys 60 i 70 i al paper social dels poetes: I baixem al carrer. Aquí Jordi Sarsanedas i Màrius Sampere fan sentir el seu batec. La veu del pare Sampere sempre és recordada entre els poetes que van gaudir de la seva empenta, del seu mestratge i de la seva inoblidable bonhomia.
La llum mirada, de Vicenç Llorca, és una nova aportació en la present collita del poetes colomencs, tan diversa i tan fructífera. Un estol de poetes de marcada personalitat individual i de grup dins el mai prou reivindicat col·lectiu de Poetes del Barcelonès-Nord.