El Capitol Cinema fa cent anys: la història d’un edifici que ha estat molt més que un cine

REPORTATGES

DOMINGO RODRÍGUEZ GARCÍA
La recerca sobre els cinemes de Santa Coloma de Gramenet m’havia quedat en suspens des de fa uns anys, havia anat recuperant dades i informació amb la intenció de fer algun treball, sense resultats clars i concloents, i allà va quedar el projecte. Ara, investigant sobre Josep Girona i Trius, metge insigne i besavi de la meva amiga Olga, una nova pista va aparèixer. En un article al diari El Diluvio es mencionava que el doctor Girona havia estat amb els mutualistes de Santa Coloma, i es feia també una menció a la inauguració del Capitol. Així vaig reprendre la recerca per poder documentar la data d’inauguració.

La primera referència apareix al diari El Diluvio del dijous 27 de maig de 1926, amb una nota breu però inequívoca: “El sábado último verificose la inauguración del local Capitol Cinema, habiendo asistido un gran gentío.”

Una segona font confirma la data des d’una perspectiva institucional. A l’acta de la Comissió Permanent del govern local del dimecres 19 de maig de 1926, s’hi fa constar: “Agraïm la invitació per a la inauguració del Capitol Cinema assistint en corporació a la mateixa.”

La Vanguardia del mateix dia de l’estrena aportava el detall més gràfic: “Hoy sábado se inaugurará un local de espectáculos recientemente construido, el cual tendrá una cabida no inferior a dos millares de persones, siendo el local más espacioso de la localidad, denominado Capitol Cinema. La inauguración consistirá en la proyección de diversas películas habiendo invitado la empresa a los presidentes de entidades de la población.”

Amb aquestes tres fonts, queda fora de dubte: el dissabte 22 de maig de 1926 s’inaugurava el Capitol Cinema de Santa Coloma de Gramenet, un edifici noucentista obra de l’arquitecte Josep Alemany i Jové, situat a la carretera de Sant Adrià, avui avinguda de la Generalitat.

DE LES PRIMERES PEL·LÍCULES ALS ACTES POLÍTICS
Les primeres notícies sobre la programació del Capitol apunten cap a un espai d’oci diversificat des dels seus inicis. La nit de Nadal del mateix 1926 s’hi representava l’obra teatral “La Mare”, a càrrec de la companyia dirigida pel senyor Barrofet.

Dos anys després, l’1 de desembre de 1928, El Diluvio publicava la primera crítica directa a l’empresa: “A la empresa de este coliseo debemos manifestarle que nos extraña continue con el piano para amenizar las escenas que se suceden en la pantalla, cines de menos importancia y menores en cabida, substituyeron ya el piano por un quinteto o por lo menos, un terceto musical.” La cartellera d’aquell cap de setmana incloïa El sastre Cotínez, El rey de los corsarios i El precio del desierto. Era una època de transició del cinema mut al sonor.

El març de 1929, el senyor Figueras, propietari del cine, rebia noves crítiques del corresponsal d’El Diluvio: la primera, sobre la seguretat de la sala; les distàncies entre cadires, les mides dels passadissos i la sospita que els diumenges es venien més localitats de les permeses; la segona, sobre la poca actualitat dels films i uns preus que el cronista qualificava d’“aristocrático cine perfumado.”

Contigu al cinema funcionava el popular Bar Capitol, seu social d’entitats colomenques com la Penya Aranya de futbol, que hi traslladà el domicili social el desembre de 1928. Als anys 30, l’equipament ampliava el seu rol i esdevenia escenari d’actes polítics. Durant la Guerra Civil, el 1938, s’hi va habilitar un menjador popular per atendre els menors del poble. La cantina del cinema estava destinada a assistir a nens menors de cinc anys, i estava patrocinada per l’Associació Internacional dels Amics Quàquers amb la col·laboració de l’Ajuntament, que es feia càrrec del manteniment del local i proveïa del combustible necessari.

POSTGUERRA, CANVIS DE PROPIETAT I TANCAMENT
El juliol de 1939, tot just acabada la contesa, l’ajuntament autoritzava Josep Segú, en representació de Magí Figueras, a efectuar obres de reparació i consolidació de l’edifici. La propietat va anar canviant de mans a les dècades següents: poc després figura Josefa Trinchant com a titular, i l’any 1951 és Juan Gratacós qui sol·licita al consistori una rebaixa dels impostos.

El Cinema Capitol tancava les portes a mitjans de 1983. Un any després reobria com a sala de bingo, tancant així gairebé sis dècades d’història cinematogràfica i cultural a la ciutat.

El Cinema Capitol és un dels espais de memòria històrica oficial reconeguts per l’Ajuntament de Santa Coloma, cosa que demostra el seu pes simbòlic en la història local. La seva trajectòria condensa en un sol edifici tres períodes clau del segle XX: la cultura popular de la primera cinematografia, la solidaritat i la tragèdia de la Guerra Civil, i el declivi dels cinemes de barri en la transició cap a una societat de consum dels anys vuitanta.

ELS ORÍGENS DEL CINEMA A SANTA COLOMA
La història del Capitol no es pot entendre sense una mirada als inicis del cinema al municipi. L’11 de setembre de 1907, sota la presidència de l’alcalde Llorenç Serra, l’ajuntament autoritzava el senyor Pau Arnau per instal·lar un cinematògraf ambulant. Dos anys després es feien projeccions a Can Xaconet.

El gener de 1910, l’ajuntament avaluava la instància del senyor A. Hernández sol·licitant permís per instal·lar un cinematògraf al Cafè Català del carrer Major. El permís es concedia, però s’anul·lava quatre mesos després per no reunir les condicions exigides al reglament. Aquests foren els primers passos del cinema a la ciutat, un camí que desembocaria, setze anys més tard, en la inauguració del Capitol.

Per entendre l’arribada del cinema a Santa Coloma, cal situar-la en el seu context històric i social. A la dècada 1910-1920 es van produir a Santa Coloma tres fets que van marcar urbanísticament el futur del poble: l’edificació de la nova església parroquial; la construcció del primer pont sobre el riu Besòs; i la creació de l’Empresa Nacional de Tierras, que va iniciar la urbanització de la zona de muntanya. Era, doncs, un poble en plena transformació. La població va continuar creixent per l’afluència d’immigrants atrets per l’expansió econòmica posterior a la Primera Guerra Mundial i les obres de l’Exposició Internacional de 1929 a Barcelona.