‘Boyhood’, una èpica poesia sobre el pas del temps

OPINIÓ

XAVI TORRENTS VALDEIGLESIAS

Avui anem una mica enrere en el temps per recordar un film que es va estrenar ja fa més de deu anys: Boyhood, dirigida per Richard Linklater. En una de les primeres pel·lícules d’aquest cineasta, Slacker (1991), el director estatunidenc va dur a terme un retrat de la ciutat d’Austin i de la seva generació jove: excèntrica, delictiva, freak, marginal i sobretot completament perduda en el món. I ho va fer a partir d’una estructura esplèndida: una càmera que anava saltant de personatge en personatge, de conversa en conversa, sense haver-hi cap nexe aparent entre ells, creant un collage i un mosaic de diferents nois i noies, de diferents vivències que en conformen una de sola finalment: un discurs del desencantament, d’“estar perdut en el món”. Més de vint anys després d’aquell film, Linklater va agafar aquesta càmera que es movia de rostre en rostre, de vida en vida, i la va centrar en un únic subjecte, Mason (Ellar Coltrane), gravant-lo durant gairebé dotze anys en diversos instants de la seva vida, des de 2002 a 2013. Però no en clau documental; es tracta d’un drama, hi ha un guió, un repartiment d’actors i una posada en escena, però no obstant això al mateix temps l’experiència és única per a l’espectador en veure a aquests actors créixer, madurar i envellir a mesura que avança el metratge, fonent-se completament amb la història humana narrada; una experiència única de ser testimonis d’una bella història íntima sobre el pas del temps. Boyhood és una petita aventura, un fragment de vida en imatges, i al mateix temps una èpica poesia sobre el pas del temps.

Estem davant d’un film amb màgia pròpia, una màgia que aconsegueix seduir-nos i mantenir-nos atrapats per la història, sense importar el fet que la durada sigui major o menor; no és que la pel·lícula se’ns faci curta com se sol dir, és més aviat que oblidem la noció de durada del metratge. I tot és gràcies a una notable agilitat en el ritme cinematogràfic i una dinàmica imbuïda de frescor tant en plans, com en moviments de càmera, travellings, punts de vista subjectius, etc. Linklater aconsegueix introduir-nos en el si de la família protagonista viatjant a través del vol d’una càmera que oxigena contínuament les transicions, mentre voleteja al voltant dels personatges. El muntatge fluid i intel·ligent també és importantíssim en el film, perquè permet mostrar de manera austera i simple el pas dels anys: canvis polítics i socials, l’evolució de la cultura popular -principalment reflectida en la música-, així com també els canvis continus de la tecnologia i les implicacions que aquesta tindrà en el personatge.

Un personatge el de Mason que podríem etiquetar com “linklaterià” per excel·lència: inquiet però silenciós, despert al món però que passa desapercebut, i finalment perdut en la insatisfacció i frustració de no saber cap a on va res, veient-se a si mateix en un tram del camí que el portarà a un altre tram i a un altre i a així successivament, però sense permetre-li experimentar o viure veritablement alguna cosa, sinó més aviat condemnat a experimentar la seva vida com si l’estigués veient en una pantalla. La interpretació d’Ellar Coltrane és una qüestió també fantàstica de gaudir en la pel·lícula, ja que l’actor de les primeres escenes del film no té gairebé res a veure amb el del desenllaç; és la mateixa persona però amb més de deu anys de diferència. Els seus gestos, la seva intensitat, la seva preocupació o despreocupació pels detalls, la seva immersió en el personatge, la seva interpretació més vestida o més desvestida de cànons i procediments clàssics, tot està en constant procés de canvi durant el film; és un joc genuí per a l’espectador, ja que no sols se’ns mostra l’evolució del personatge de Mason, sinó que de la mateixa forma som testimonis de l’evolució de Coltrane com a actor, des d’un simple nen fins a ser un adult.

Així mateix, la interpretació de Coltrane està també poderosament secundada i envoltada pel context de la resta del repartiment. D’una banda els pares, encarnats per Patricia Arquette i Ethan Hawke, excel·lents els dos en les seves interpretacions, i totalment entregats a un projecte que els va tenir lligats durant anys a la dinàmica de les problemàtiques familiars i drames constants de la trama. D’altra banda, tenim la germana de Mason, Samantha, interpretada per Lorelei Linklater –filla del director– amb la qual succeeix una experiència tremendament similar a la que tenim com espectadors amb el protagonista, perquè també a ella la veiem créixer i fer-se adulta al llarg de la pel·lícula. I al voltant d’ells s’estén un ventall fantàstic de personatges, tant família, com amics, professors i interessos amorosos que emboliquen els protagonistes amb un vel d’humanitat extremadament sincera i versemblant, allunyant el film de la possible caiguda en el to melodramàtic i acostant-lo constantment a una lírica sobre allò que significa conèixer-nos a nosaltres mateixos. Boyhood és un viatge poètic a través de les nostres pròpies infàncies i adolescències, és una humil gesta de mostrar-nos una vida d’una forma simple i èpica, i és per damunt de tot una meravellosa i inoblidable peça cinematogràfica.