Primavera al cap de Sant Sebastià
OPINIÓ
XAVI TORRENTS VALDEIGLESIAS
En les vastes i congelades terres de l’Antàrtida hi ha un secret que desafia la cordura. La novel·la de H.P. Lovecraft, A les muntanyes de la follia, és la joia de la corona del seu Cthulhu Mythos; publicada al 1936, és una obra mestra de l’anomenat “horror còsmic”: la terrible constatació que l’univers no només és indiferent a l’existència humana, sinó que està ple d’entitats molt poderoses i molt més antigues que nosaltres. La història es presenta com un informe frenètic de William Dyer, un geòleg que es disposa a portar a terme un avís seriós i contundent: advertir a una futura expedició de no apropar-se a la zona que el seu equip i ell van descobrir a l’Antàrtida. El motiu? El seu grup va fer una troballa que no estava destinada a ser trobada. I és que el que va començar com un triomf científic, ràpidament va esdevenir un malson de matança i follia.
La tensió s’estableix des de l’inici de la novel·la, amb l’esmentat narrador que poc a poc va deixant entreveure i avançant els horrors que ens esperen en futures pàgines. El relat de Dyer es centra en com la seva expedició troba unes estranyes marques fòssils, motiu pel qual l’equip es divideix per tal que una part d’ells pugui anar a investigar a una zona més llunyana. Un d’aquests biòlegs va enviant transmissions de ràdio dels seus descobriments quan arriben a una imponent serralada enmig del no res, explorant aquest paisatge d’un nou món, fins al punt de trobar una cova en la qual desenterren les restes d’uns éssers vius que escapen a tot coneixement humà existent. Poques hores després de que aquestes investigacions comencin, la comunicació per ràdio es perd i tot queda en silenci.
A les muntanyes de la follia explora un tapís de temes profunds i inquietants. L’ànima d’aquesta història és el perill vers el coneixement prohibit: la idea que algunes veritats són massa vastes, massa alienes i massa horribles perquè la ment humana les comprengui. Aquest relat subratlla la insignificança de la humanitat en el cosmos, a través de revelar uns fets que ens afirmen que som simples i minúscules taques en un univers format per éssers antics i divins. La narració s’endinsa en una antiga història alienígena, revelant una Terra pre-humana dominada per civilitzacions molt més antigues i avançades que la nostra. A mesura que els protagonistes descobreixen aquestes veritats, la fragilitat de la serenitat i la cordura es fa evident: ments racionals que es trenquen sota el pes de l’horror còsmic. En el seu nucli, la novel·la també adverteix del risc de la investigació científica: el perill de voler anar massa lluny en endinsar-se en coneixements que millor haurien de romandre com a qüestions desconegudes, on la curiositat pot portar no a la il·luminació, sinó a l’abismal bogeria.
El que descobreixen els protagonistes de la història és que aquestes entitats alienígenes van arribar a la Terra des de les profunditats de l’espai, potser des d’un sistema estel·lar llunyà o fins i tot des d’una altra dimensió. Els seus gegantins cossos s’articulen amb cinc extremitats radials que acaben en apèndixs semblants a les estrelles de mar; coronant les seves formes hi ha les ales, els ulls i els tentacles, donant-los una aparença híbrida, vegetal i animal, que desafia la biologia terrenal. Fa milers d’anys, es van enfrontar a conflictes devastadors amb altres races còsmiques, com el poderós Cthulhu, la gran raça de Yith, i possiblement l’enigmàtic Mi-Go. Finalment, es van veure obligats a retirar-se al seu últim bastió a l’Antàrtida. Allà, la seva societat va disminuir lentament, i col·lapsant encara més per la rebel·lió d’unes criatures que ells mateixos havien creat: els Shoggoths. Nascuts de ciència antinatural, els Shoggoths van ser creats amb bio-enginyeria com a treballadors obedients, bèsties sense forma dissenyades per dur a terme les tasques de construcció i feines industrials més pesades. Aquestes criatures són enormes masses de protoplasma gelatinós fosc; sempre en constant canvi, poden fer emergir els ulls, la boca i les extremitats a voluntat, adaptant-se grotescament al seu entorn. El seu mimetisme de la parla, especialment el ressò inquietant del llenguatge dels seus creadors, és alhora esgarrifós i antinatural.
Tan sols amb les poques pinzellades que hem fet quant a aquesta novel·la, ja veiem com la influència de Lovecraft en la ciència-ficció és immensa. A les muntanyes de la follia fusiona narratives d’exploració i aventura de gènere clàssic amb l’ampli i nihilista abast de l’horror còsmic. En lloc d’herois que conquereixen allò desconegut, se’ns presenta la humanitat com a quelcom insignificant en un univers poblat per poders antics i indiferents. El veritable horror d’aquest llibre no són només els monstres, sinó la implicació de la seva existència: aquests éssers antics eren científics, colonitzadors i artistes, i en ells veiem un obscur reflex de nosaltres mateixos. I és que, de la mateixa manera que ens ocorre a nosaltres, van perdre el control de les seves creacions. Els Shoggoths, manufacturats per al treball, finalment es van aixecar en una violenta revolució d’absoluta fúria per tal de destruir als seus senyors.
El cineasta Guillermo del Toro porta anys volent adaptar aquesta obra de H.P. Lovecraft, i de fet ha estat un projecte personal que l’ha anat ocupant des de fa molt de temps, marcat per nombrosos reptes i obstacles. El periple amb l’adaptació va començar a principis dels anys 2000, quan el cineasta va escriure un guió juntament amb Matthew Robbins i va buscar el suport de Warner Bros. No obstant això, l’estudi va dubtar, sol·licitant la inclusió d’una història d’amor i un final més optimista, elements que Del Toro sentia que eren incompatibles amb la visió de Lovecraft. Al 2010 el projecte va guanyar impuls quan Universal Pictures va mostrar interès, amb James Cameron com a productor i Tom Cruise considerat per al paper principal. Però finalment la productora ho va cancel·lar per por a que el film fos massa violent. A l’any 2021, Del Toro va signar un multi-contracte amb Netflix que va revifar les esperances per a l’adaptació, tot expressant el seu interès per reprendre-la, aquesta vegada però considerant un enfocament d’animació stop-motion.
En definitiva, poques obres de ficció i de terror han aconseguit deixar una empremta tan profunda i duradora en la literatura i en el propi gènere de la ciència-ficció com A les muntanyes de la follia. Aquesta novel·la és molt més que un relat de terror: és una pedra angular del gènere de l’horror còsmic que el propi Lovecraft va crear. El motiu? Perquè despulla la comoditat de la religió i l’antropocentrisme, i ens obliga a mirar el cel nocturn tot adonant-nos que la negra foscor no és la d’un espai de buidor, sinó que en aquest espai poden habitar éssers ancestrals i poderosos. Suggereix que el nostre temps en aquest planeta és breu, accidental i, en última instància, fràgil. Per a aquells que siguin prou valents de voler mirar més enllà del teixit de la nostra realitat, aquest llibre és un poètic abisme glaçador, magnífic i aterridor.