Sense notícies del front

JOAN DE LA VEGA

Fa un parell de dies que ha començat la campanya autonòmica a Catalunya i m’inunda una tristor extrema. El disc dur ha arribat al límit i ja no hi ha possibilitat de reanimar cos, ment, ni esperit. No puc dissimular més el meu descontentament, desconcert, un decencís profund. No hi ha espai per a més.

És divendres al vespre i truco al German, un dels responsables de l’Espai Escènic Carro de Baco. Li demano permís per assistir al moment del recompte de vots del seu certamen on he estat membre de jurat per primer cop i coincidir amb altres dels membres. Passo una estona agradable en companyia d’actors i una actriu, l’Alba Càmara (companya d’institut), les hores passen volant i no em capfico més en allò que em rondava pel cap les hores anteriors. Tot i que no havia votat el guanyador, el reconec una vegada oberta la plica i l’alegria és doble. Sentia curiositat per aquest sistema de votació, si era coherent i just el veredicte, tot i la meva desconfiança en el caprici dels números. Les sumes i valors acostumen a significar exclusions. I no va amb mi. És encoratjador la d’anys que han fet teatre a la ciutat i el servei de transmissió cultural de forma directa i generosa cap als ciutadans sense distinció de gènere ni edat. I no només parlem d’idees i conceptes, d’omplir el buit, parlem de les emocions (que és sens dubte la benzina del nostre equilibri intern). M’acomiado d’ells, desitjant poder repetir l’experiència tan plaent i enriquidora, entre àvids lectors com són i veïns de primera en humanitats.

Ara quan us escric aquestes línies és dissabte i la meva companya comença a fer les proves d’oposició com a docent. Aquests darrers anys han estat molt durs, realment no sé com és capaç de suportar tants casos extrems i tanta càrrega al damunt com a orientadora educativa. Em ve el cap qui ha estat el responsable a nivell de Generalitat (conseller Cambray) i en l’àmbit municipal (¿?) i no entenc el punt i model d’educació on ens trobem ara. L’educació hauria de ser prioritària, la punta de la llança de qualsevol partit polític, un pacte de país, i ens trobem amb models de privatització per una banda, de lluita a la contra i de desgast del professorat. Quin panorama tan poc democràtic i esperançador per les generacions futures, carn de canó.

Fa pocs dies vaig poder visitar l’Institut Can Peixauet. Anava amb la intenció de trencar esquemes i segurament vaig ser jo qui va sortir de la trobada esguerrat. No perquè anés malament la cosa, més aviat perquè hi ha un abisme entre les comunitats i les generacions noves. Trepitgem la mateixa ciutat i no. Aquest sentiment engrandeix encara més la sensació de desemparament ideològic, de pertinença i comunió. Em ve al cap el Casal del Mestre, el que va ser antany, no el d’ara, format per escassos docents i amb limitats recursos per incidir. Ja sabeu que als polítics sols els interessa trepitjar un centre cada quatre anys.

El meu amic Rafa Berdún s’estrena al Teatre Sagarra amb un curtmetratge bèl·lic: Sin noticias del frente. La convocatòria ha estat un èxit rotund i la sala és plena de gom a gom. La gent riu en moments de tensió, és molt idiosincràtic al nostre país fer-ho quan no toca, no som gaire aguerrits i per això ens dona per riure en moments tràgics. El Rafa és un expert en això, en assenyalar-nos l’altra cara de la tenebror, més mundana i terrenal. És prometedor que joves talents vagin emergint de tant en tant i que des de l’administració local se’ls permeti créixer i donar a conèixer els seus neguits i treball. Sense falses tuteles ni gestos condescendents. Els bons polítics sempre haurien d’estar oberts a aprendre dels altres. Crec que la millor estratègia per envellir millor continua sent la humilitat i la cooperació.

Ara som immersos en unes eleccions europees on l’amenaça de l’extrema dreta a tots els països va més enllà d’una proclama simple i oportuna de les esquerres. És una realitat. El sistema democràtic (i l’Església) els ha deixat entrar a casa i a més a més els ha donat les claus de cada nació. Anys i anys de burrocràcia i manca de polítiques eficients i clares han donat peu a la demagògia fangosa i a la represàlia. És a dir, “com vam ser incapaços d’actuar a nosaltres quan ho podíem fer, ara els hi toca a ells”. Els ho deixarem fer de nou com al segle XX? Jo tracto de fer-ho des del meu entorn, qüestionant en tot moment el racisme, el classisme i les exaltacions nacionals. Totes tan ridícules i mediocres. El problema, com a les municipals, és amb aquest sistema de vots i trofeus possibilistes, on tots menys el poble guanyen. De majories contra minories, de centralitats contra perifèries, de colors contra cervells buits. Sento una barreja de pena i fàstic profunds. A qui hauré de votar si cap d’ells representa la meva realitat i anhels? Ho tinc complicat, no pertànyer a cap secta o equip de futbol es paga amb l’ostracisme. I és dur veure com s’ensorren els fonaments democràtics davant teu en boca de tarats de la discòrdia i especuladors de la fam, mentre ells sobreviuen i tu t’enfonses. Pur circ.

Santa Coloma ha experimentat un canvi en poc temps. Torno de donar un volt pel Turó i m’ensopego amb un control de l’USIR a l’entrada de la C-32 en direcció cap a Montigalà. No crec el que estic veient. Som a Belfast en un episodi de Blue Ligths, on és la càmera oculta? Em quedo estupefacte. Però no ens ha d’estranyar veure determinades autoritats del nostre consistori traient pit amb “aquestes” forces d’ordre (duent xaleco quan li’n deixen dur), i fotent-se de les persones migrants al metro del Fondo, demanant-los els papers. Hi ha qui ha nascut per això, per intimidar, són els cavallers sempiterns de les novel·les que no ha escrit ni escriurà ningú. Parlo, com imagineu, d’un dels regidors de Ciutadans, que quan no empaita obrers migrants empaita les roses a les portes del bar. Un bon cristià.

Torno de Cabrera al migdia en bici. Treballo mitja jornada, cobro poc i no puc gastar 250 euros mensuals en benzina. A més, em resulta la pràctica de l’ecologisme més exigent i radical: recórrer 50 km diaris amb les cames. Moltes vegades em ve al cap en Sergio Mas quan travesso la llera del riu Besòs, on va realitzar moltes de les seves darreres fotografies. Però avui, dimecres 29, el que he vist és una candidata progressista, fent-se les fotos de rigor, com demana l’ocasió entre professionals del flaix, i com a teló de fons els murals, els ocellets, els somriures llargs i un riu de merda idíl·lic. Quines ironies. Em pregunto si la història de la publicitat venç sempre a la intrahistòria dels petits gestos, sense suar gens la samarreta. L’ecologisme de postal davant l’ecologisme precari. Pura vida.

En el darrer article del líder d’En Comú Podem i col·laborador d’aquesta casa, Antonio Molina, parlava sobre el neguit (i el buit) que l’alcaldessa deixarà a la ciutat una vegada marxi a la “Gene” i del perill que s’endevina a l’horitzó. D’aquests quinze anys, com a ciutadà només recordaré la seva predilecció pels uniformes blaus, l’impuls de la CIBA, la tacticitat de fitxar perfils populistes per rentar la imatge del partit, el pacte amb Ciutadans, la seva denúncia al 155, la lluita contra els espais okupats i la seva indiferència versus les reclamacions de les escoles bressol i, recentment, l’Espai Germina. I el més important: el seu projecte de macrocomissaria, que pràcticament inclou tots els límits de la ciutat.

Decideixo tornar al teatre una setmana abans dels comicis. L’obra que es representa és Gloria, un homenatge a la poeta Gloria Fuertes. L’adaptació és de l’Antonia Castillo i surto meravellat de la funció. Per l’actuació de les tres actrius, els fons, la forma i el contingut. Un contingut que sembla ser va ser originàriament un encàrrec de la CIBA però que va generar en estrenar-se una crisi. Ja ho deia la Gloria Fuertes: “No crec que els polítics i els militars siguin persones”. Amb tot això, sovint la funció és més fora que dins.

No penseu que tot el que escup la ploma és denúncia, ressentiment o odi. Estic realment molt content per l’èxit de convocatòria d’un altre amic, difícil de classificar, en Vicente Hurtado, que amb seixanta-quatre anys ha decidit publicar/musicar part dels seus poemes acompanyat de molts dels seus amics i veïns de sempre: No sé andar sin tus manos (el títol no pot ser més poètic). El planeta on viu és el mateix que el protagonista d’Antoine de Saint-Exupéry, n’estic del tot segur. Començo a sospitar si aquest homenot barbut i grandot és el mateix Petit Príncep. Ho va petar tant a Can Sisteré com al BLU, on el públic era heterogeni, divers i respectuós, amb la presència de molts regidors i l’alcaldessa mateixa. Bé pel Vicente, bravo per la poesia i la ciutat! Amb una mica de sort, podrem veure actuar a les pròximes festes majors músics locals altament talentosos com Enemigos de lo ajeno i Felices & Affra, o a la Blues Boutin Band, posats a demanar.

Em satisfà saber que no existeix cap divorci al món cultural de Santa Coloma. Excepte quan vàrem convocar una trobada amb més de quaranta poetes i set músics vinguts d’arreu per denunciar la massacre a Gaza. Es tractava d’una convocatòria internacional, no meva. Es va celebrar a Ca la Sisqueta el passat 20 de gener, però llavors l’agenda de la Justícia i dels polítics locals era plena. Pobre Palestina, beneïda hipocresia.

I sobre el 9-J, d’aquest diumenge, temo que guanyaran els blancs.