Sobre l’independentisme

ALBERT FABÀ

Un cop es van saber els resultats de les darreres eleccions catalanes, s’han fet afirmacions, com a mínim curioses. Així, en una roda de premsa, Alejandro Fernández, amb la retòrica florida que el caracteritza, va afirmar que el procés s’havia esllanguit i ja estava mort i enterrat. Al seu costat, Alberto Núñez Feijóo, feia cara de pòquer i afirmava tot el contrari. El procés està més viu que mai, per culpa de Pedro Sánchez, que l’alimenta.

Afirmacions clarament interessades, òbviament.

Després hi ha alguns analistes polítics (o que se’n diuen) que, de vegades no n’encerten ni una. “És el pitjor resultat electoral de l’independentisme, des dels anys vuitanta”. Des dels anys vuitanta? Però si CiU, l’opció política hegemònica als anys vuitanta, no n’era, d’independentista! I l’independentisme, aleshores, era clarament residual.

Es pot posar “llum a la foscor”, en tot aquest maremàgnum? D’això es tracta. Com a mínim ho intentarem. Per fer-ho, una definició i un recorregut històric per diverses etapes. L’època de la república. El franquisme i la transició. La Crida a la Solidaritat i Carod Rovira. El procés. La situació actual. Mirarem de ser al màxim de sintètics.

La definició. Òbvia. El camp de l’independentisme es caracteritza per considerar que la millor relació entre Espanya i la nació catalana és la que té Portugal. És a dir, la d’un estat independent. 

Matisos. La independència pot ser un referent, l’element central de la teva ideologia, però la seva concreció es pot deixar per molt més endavant. O plantejar-te-la com un objectiu a aconseguir molt aviat, potser fins i tot de seguida. En tots dos casos, és raonable parlar d’independentisme, però les implicacions polítiques de l’un i de l’altre son molt diferents.

D’altra banda, hom pot considerar que la nació catalana és Catalunya, i d’altres el conjunt dels Països Catalans (com a mínim el Principat, el País Valencià i les Illes Balears).

L’ÈPOCA REPUBLICANA
Durant aquests anys, a Catalunya hi havia sobretot dues organitzacions majoritàries: la CNT i ERC. Quant a la segona, és sabut que es formà poc abans de les eleccions del 1931 i que estava constituïda per sectors molt diversos. N’hi havia de clarament independentistes, com l’Estat Català, de Francesc Macià. Tot i que Macià fou elegit president del nou partit i n’era el seu principal líder carismàtic, les altres corrents, com  el Partit Republicà Català, de Companys, o el grup de l’Opinió, eren més aviat federalistes.

Del tarannà diferenciat d’aquests dos dirigents (Companys i Macià) en són testimoni els matisos (o no tan matisos) dels textos de proclamació de la República, l’any 1931. Companys es presentà a l’ajuntament barceloní i, des del balcó, proclamà la República (a seques) i hissà la bandera republicana. Contrariat, Macià, dels del balcó de la Generalitat, va proclamar “la República catalana, com estat integrant de la Federació Ibèrica”. Matisos…

Tanmateix, després, quan Macià hagué de fer política, acceptà una important rebaixa. L’estat català esdevenia una autonomia, inserida en la Constitució espanyola, que s’estava redactant. I l’Estatut de Núria, el que es decidí a Catalunya, fou notablement rebaixat, quan passà per les corts.

Independentisme ideològic d’una part important dels republicans (fins i tot quan morí Macià), sí. Però acció política clarament autonomista.

EL FRANQUISME I LA TRANSICIÓ
El trauma que representà la guerra civil i el triomf de Franco produí un veritable terratrèmol a la política catalana. La CNT i ERC pràcticament desaparegueren del mapa. Les substituí el Partit Socialista Unificat de Catalunya. Fruit de la unió de diverses forces polítiques d’esquerres (es fundà l’any 1936), aviat es convertí en el partit dels comunistes catalans, arran de ser, pràcticament, l’única organització no estatal membre de la Internacional Comunista.

Patí, com tots els altres, la forta repressió del franquisme, però la seva eficaç estructura leninista el convertí en el principal partit d’oposició al franquisme a Catalunya. Hi ajuda una intel·ligent conjuminació d’arrelament, tant entre els sectors obrers de la immigració, com en els cercles intel·lectuals catalanistes. El PSUC deia que calia associar les “forces del treball i la cultura”. En abandonar la lluita guerrillera, es planteja una política d’amples aliances antifranquistes. Aquesta opció va anar arrelant a la societat catalana fins al punt que participà de forma decisiva en la constitució de l’Assemblea de Catalunya (1971).

El PSUC era un partit clarament autonomista. En dona fe el seu tercer punt programàtic: “El restabliment a Catalunya de l’Estatut d’Autonomia de 1932, com a pas previ per a l’autodeterminació”. Certament, hom parla d’autodeterminació (d’acord amb la tradició leninista), però era més un recurs retòric que efectiu. Quan s’inicia la transició, pràcticament ningú se’n recorda, del dret a l’autodeterminació. 

Tot i això, a l’Assemblea també n’hi havia, de partits independentistes. El Front Nacional de Catalunya i, sobretot el Partit Socialista d’Alliberament Nacional (PSAN). Aquest darrer és important per dues raons. Primer, perquè ha esdevingut la casa matriu d’on s’han desprès totes les escissions hagudes i per haver, en el món de l’independentisme català. I, en segon lloc, és el principal portaveu de la idea dels Països Catalans. La nació no és Catalunya, ho són els Països Catalans.

Però l’arrelament de l’independentisme, en aquests anys, segueix sent molt baix.

LA CRIDA A LA SOLIDARITAT I CAROD ROVIRA
Durant força anys, a Catalunya, la força nacionalista molt majoritària fou el pujolisme. Convergència i Unió. Certament, dintre de Convergència hi havia independentistes, però no hi exercien, perquè el seu principal dirigent no ho era, d’independentista. Mai no ho ha estat, ni ho és.

D’altra banda, ERC jugava més aviat un paper subordinat als interessos de Jordi Pujol. Però a la societat, a poc a poc, s’anava congriant un corrent que s’anomenà, a l’època, independentisme sociològic. Amb importants mobilitzacions a l’Onze de Setembre, amb un gran component juvenil. Facilità molt el desenvolupament d’aquest corrent l’aparició de la Crida a la Solidaritat en Defensa de la Llengua, la Cultura i la Nació catalanes, que actuà durant tota dècada dels vuitanta i part dels noranta, en espectaculars accions de desobediència civil.

Aquest ambient més dinàmic, facilità un canvi, a dintre d’ERC. Primer Àngel Colom i després el grup encapçalat per Josep-Lluís Carod-Rovira desplaçaren l’antiga direcció republicana i encetaren una nova etapa, clarament independentista.

Som, però, al cap del carrer, com quan Macià accepta l’estatut. L’independentisme s’erigeix en la ideologia d’ERC (mai havia passat), però l’acció política és més versàtil, i d’aquí neix el tripartit.

EL PROCÉS
La tàctica pujoliana, quant a la relació amb Madrid, sempre era la mateixa. Quan algun dels dos grans partits espanyols no tenia majoria absoluta, li oferia el seu suport, a canvi d’obtenir més transferències catalanes. Ho va fer tant amb el PSOE com amb el PP. Així, el 1996, Pujol i Aznar signaren l’anomenat Pacte del Majestic. 

Però a la propera legislatura Aznar obté majoria absoluta i canvia de política. Considera que a Catalunya s’ha anat massa lluny i que cal collar al catalanisme. Per contra, a Catalunya, s’acorda un nou estatut, que va precisament en el sentit contrari. Es crea un clima polític a Espanya relativament desfavorable a l’estatut i la influència del PP al Tribunal Constitucional marca la seva sentència, una destralada, amb totes les de la llei, al text, que no només va ser aprovat al Parlament de Catalunya, sinó que va ser retocat i aprovat, alhora, al Congrés de Diputats.

Per tot plegat, a Catalunya la remor independentista creix cada cop més. La creació de l’Assemblea Nacional Catalana i la primera (i multitudinària) manifestació del procés obren aquest període, en el qual aconseguir la independència de Catalunya, en un termini més o menys breu de temps, se situa com una reivindicació de caràcter prioritari. Com hem vist anteriorment, tota una novetat, en el camp independentista.

Cal tenir en compte, doncs, que el procés no és l’independentisme, sinó una de les seves fases. Com el caracteritzaríem? Ho he intentat en altres textos.

Primer. Decantament massiu d’una part important de la població cap a l’opció independentista.

Segon. Situar la independència com un objectiu a assolir, a curt termini.

Tercer. Una certa aliança entre els tres partits independentistes.

Quart. Una mobilització social, contínua i impressionant.

Al següent gràfic es pot veure l’evolució a favor de la independència, quan es dona a triar entre: un estat independent; una autonomia dintre d’Espanya; un estat dins una Espanya federal o una regió d’Espanya.

S’aprecia, com hem dit, l’intens creixement als inicis del procés, algunes oscil·lacions, entre el 2012 i el 2017, i una certa davallada, a partir del 2017. Hi deu influir molt el fet que a partir del 2017, un dels elements fonamentals del procés s’acaba. Una col·laboració entre els tres partits (relativa, però col·laboració, al cap i a la fi) es transforma en aspra competència.

LA SITUACIÓ ACTUAL
Hom diu que, atès que els tres partits “independentistes” han perdut la majoria absoluta al Parlament de Catalunya, això certifica el final del procés. 

Bé, com hem indicat, la col·laboració dels tres partits al Parlament de Catalunya ja s’havia fet fonedissa anteriorment. Els pressupostos del 2023 es van aprovar amb els vots d’ERC, el PSC i els comuns… Per tant, aquella majoria absoluta era més nominal que real…

I el que més important. A banda de retòriques interessades, ja gairebé ningú planteja, seriosament, que hem d’anar a aconseguir la independència, ja.

Però que el procés s’hagi anat esllanguint no vol dir que l’independentisme hagi desaparegut del mapa. Com anirà tot plegat? No ho sabem. Tot està molt obert.