L’escriptora xinesa Jung Chang, instal·lada des dels anys vuitanta del segle passat a Londres, ha escrit ‘Vuelan los cisnes salvajes’, una segona part de la seva aclamada memòria familiar, Cignes salvatges, apareguda el 1991. Allí relatava la seva pròpia història, la de la seva mare i la de la seva àvia. L’àvia va exercir de concubina, casada pel pare a quinze anys amb un general. A dos anys li van embenar els peus, seguint una tradició brutal que es va practicar fins a la presidència de Deng Xiaoping, que la va abolir. La mare de l’escriptora s’explica per si sola en el reportatge que vam publicar a continuació, escrit per Eugeni Madueño i Bru Rovira per a La Vanguardia el 1995. Dir, això sí, que, nonagenària, va morir el 2024 sense que el president Xi Jinping autoritzés la seva filla a viatjar a la Xina per acomiadar-se’n.

Cignes salvatges

L’interès de la nostra companya de seient va augmentar el nostre. Ens vam proposar localitzar la mare que protagonitza la història, de la qual només sabíem —pel llibre—que vivia a Chengdú. Vam invertir tres dies a trobar-la. I ens va semblar normal. En una ciutat tan complexa i enorme era com cercar una agulla en un paller. Quan finalment concertem l’entrevista i ens situem davant del seu domicili, pensem que ens trobaríem amb una dona humiliada i castigada per haver-se atrevit a denunciar un dels episodis més tràgics del comunisme xinès. Però no va ser així. La senyora Xia Dehong viu en un confortable apartament, al complex per a alts funcionaris al costat de l’edifici del Partit, en un dels barris més agradables de la ciutat.

—Ens sorprèn que li permetin viure d’aquesta manera i no autoritzin el llibre que explica la seva vida— li comentem mentre prenem seient davant de les tasses amb te.

—He patit pressions, és clar, però com que dic la veritat, ningú, ni tan sols el Partit, s’atreveix a rebatre’m. A més, com que el llibre no existeix legalment a la Xina, ningú no es pot donar per al·ludit, ni, en conseqüència, ofendre’s pel que s’hi explica.

La senyora Xia Dehong és fidel reflex del retrat que la seva filla fa al llibre. Una dona amb caràcter, forta, idealista, alegre, aclaparadora… Quan es va jubilar va pensar que els patiments que havia viscut podien ser útils als seus fills i als seus nets, i va aprofitar una visita a la seva filla a Londres per gravar en un magnetòfon els records de la seva vida. Li va deixar 60 cintes, que són la base sobre la qual després ella va escriure Cignes salvatges.

La història de la senyora Dehong i la seva família, com la del poble xinès en general, és plena de patiments i humiliacions. El seu marit, que va empunyar les armes per portar Mao al poder, va ser acusat una dècada després de contrarevolucionari per haver-se atrevit a enviar-li una carta personal demanant-li que aturés la Revolució Cultural. Ella mateixa va ser perseguida, insultada públicament a la plaça de Txengdu, empresonada i torturada, sota acusacions que mai no s’han provat i que, en cas d’haver estat certes, l’imputaven haver estat amiga d’un militant del règim nacionalista de Chiang Kai-txek, el Kuomintang… durant la seva adolescència.

—Malgrat tot —diu ara, riallera i alegre— no m’agradaria que els lectors traguessin una impressió trista de la nostra vida ni de la Xina. Hem patit, és cert, però sempre he dit als meus fills que aquell dolor va tenir una conseqüència bona, ja que ens va fer forts.

L’ànim de la senyora Dehong no coneix abatiments, ni tan sols quan ens parla de la greu malaltia de la seva filla, l’escriptora de Cignes salvatges. Reconeix que la Revolució Cultural (1966-76) va destrossar el país (van morir 400.000 persones i fins a 100 milions es van veure afectades en una forma o altra), però assegura que fins i tot d’aquest trauma, del qual els xinesos encara no s’han recuperat, es poden treure lliçons positives.

Tot i que jubilada, la senyora Dehong es manté políticament activa, ara al capdavant d’una fundació d’ajuda als pobres, que ha posat de manifest una veritat incontestable: que els altres perseguits per contrarevolucionaris són en realitat els comunistes convençuts.

—Vaig ingressar al Partit per lliurar tothom de la pobresa —diu—. Jo ara visc d’una manera confortable, però al meu país encara hi ha uns 80 milions de pobres, cosa que demostra que la feina encara no s’ha acabat, que queda molt per fer.

—¿Les reformes en curs milloraran aquesta situació?

—Abans tots érem iguals, però només era en aparença; sempre hi ha hagut pobres i rics. La diferència és que abans patim tots, i ara els que viuen bé almenys poden gaudir.

Fins a la lluminosa habitació on conversem arriba el ronc dels vehicles que circulen pel carrer, la frescor dels frondosos plàtans que jalonen les voreres i la cantarella dels comerciants del mercat ambulant que ofereixen a crits els seus productes.

—Què serà la Xina d’aquí a uns anys? Capitalista, socialista…?

—Mirin, tant se val? Quan era jove estudiava les contradiccions d’un sistema i un altre; ara penso que la política ha de procurar la felicitat del poble, sigui amb un sistema o amb un altre.

La senyora Xia Dehong continua sent i sentint-se comunista. És membre del Partit, encara que ara ja sense els càrrecs importants que va ocupar el passat. I, tot i que ha viscut temporalment en un país europeu amb llibertats democràtiques, no creu que arribin a la Xina.

-No hi ha una força política que pugui substituir el Partit Comunista i mantenir la unitat territorial i el funcionament de l’Estat. Ni tan sols els dissidents de Tiananmen, que ara resideixen als Estats Units, serien capaços de dirigir un país tan gran i tan complex com el nostre.

La senyora Dehong se sent afortunada per haver viscut tantes experiències, per dures que aquestes hagin estat, i sens dubte tornaria a viure de la mateixa manera si això fos possible. Perquè, diu, quan has superat les dificultats et sents fort i optimista. Aquest és el missatge final que li agradaria transmetre als lectors del llibre escrit per la seva filla, que malgrat tot, la vida val la pena.

—Vostè va viure mig any a Londres, com ens veu els occidentals?— li preguntem.

—Hi ha moltes diferències culturals entre el seu món i el nostre, i tots dos tenen coses bones i dolentes. Per exemple, no entenc el concepte que tenen de la família. Aquesta facilitat per trencar-la, per divorciar-se. La meva filla va saber dels problemes que jo havia tingut amb el meu marit quan els vaig explicar perquè escrivís el llibre; abans mai no se’ls havia pogut imaginar. La meva obligació era callar per protegir la unitat de la meva família.

Mentre ens acosta un nou termos perquè omplim les tasses, la senyora Dehong explica que l’arbust del te no es pot trasplantar, ja que no torna a arrelar en una altra terra diferent d’aquella on neix. Després ens proposa brindar per la fidelitat. Diu:

—Beguem junts el te i segellem la nostra amistat per sempre.

I explica el significat del ritual:

—En les presentacions de nuvis se sap que la noia accepta esposar-se quan beu el seu te, ja que així com l’arbust no es pot moure de la terra, ella també accepta unir-se per sempre al marit.

Al vespre ens asseiem en una de les tauletes de la casa de te que hi ha al marge esquerre del riu de la Seda, que travessa Chengdú. És el lloc que l’autora de Cignes salvatges descriu com una de les famoses cases de te de la província de Sichuan, que per als xinesos compleixen les mateixes funcions que els pubs britànics: són llocs de reunió, de lectura, de xafardeig.

«Un dia del mes d’agost del 1966 —escriu Jung Chang—: vaig anar a casa de te amb una dotzena d’alumnes d’entre 13 i 16 anys, la majoria dels quals eren guàrdies vermells. Els clients, majoritàriament homes, van alçar la mirada dels seus taulers d’escacs a mesura que ens aproximàvem. Entre els membres del grup van començar a sentir-se algunes veus que exclamaven: «Recolliu! Recolliu! No estigueu ociosos en aquest lloc burgès! Un dels nois del meu curs va agafar una de les cantonades d’un tauler i en va estirar. Totes les peces van rodar per terra. Un dels jugadors es va girar cap al noi amb els punys atapeïts, però el seu amic es va afanyar a subjectar-lo per la vora de la jaqueta, mentre el que havia tirat el tauler cridava: “S’han acabat els escacs! Potser no sabeu que és un costum burgès?”. Dient això, es va inclinar, va recollir un grapat de peces i les va llançar al riu.»

«La Revolució Cultural va deixar darrere seu un aclaparador cabal d’amargor i patiment», explica Enrique Fanjul al seu interessant llibre Revolució en la revolució.