La cacera. Volen acabar amb Pedro Sánchez
OPINIÓ
PEDRO JESÚS FERNÁNDEZ
Aquest final de juliol ha deixat una ferida política profunda en el cor d’Europa. El pacte aranzelari signat entre el bel·licós, inestable i arrogant president dels Estats Units, el xerif mató i fanfarró Donald Trump, i la presidenta de la Comissió Europea, Ursula von der Leyen, representa molt més que una simple decisió econòmica: és la visualització crua d’una submissió vergonyosa als interessos nord-americans. Von der Leyen, lluny de defensar els interessos i l’autonomia europea, ha actuat com a instrument d’una política exterior que converteix la Unió Europea en un apèndix geopolític del decadent imperi nord-americà.
Segons el que s’ha fet públic, el pacte comporta una despesa superior a 1,3 bilions de dòlars -aproximadament 750.000 milions en energia i 600.000 milions en armament “made in USA”-, xifres que no només hipotequen el futur dels pressupostos europeus, sinó que comprometen seriosament la capacitat de desenvolupar polítiques públiques a favor de la ciutadania.
Destinar tals quantitats a armament i dependència energètica exterior, en lloc d’inversió social, educativa, sanitària o en transició ecològica, és una traïció flagrant al projecte europeu que molts havíem imaginat com a baluard de pau, sostenibilitat i justícia.
A més, el pacte imposa un aranzel del 15% sobre la majoria de productes europeus exportats als EUA, afectant durament sectors clau com l’automoció. La indústria europea, en lloc de ser protegida, és sacrificada en l’altar de la “realpolitik” servil.
La humiliant escena del camp de golf de Trump a Turnberry -on el mandatari va rebre elogis de Von der Leyen i va respondre amb arrogància- resumeix perfectament el desequilibri de forces: Trump mana, Von der Leyen obeeix sense dir ni piu.
Aquest acord no és el resultat d’una negociació digna; és una claudicació, una rendició sense pal·liatius. És el reflex d’una Unió Europea irreformable, incapaç de plantar cara a les pressions obscenes externes i defensar els interessos de la seva gent.
El ministre d’Exteriors espanyol, José Manuel Albares, ha arribat a presentar aquest pacte com “un avenç en la sobirania europea”, demostrant la complaença còmplice d’un ministre d’exteriors que, lluny de defensar els interessos de les classes populars, accepta i justifica la pèrdua d’autonomia estratègica a canvi de la benevolència del mató de Washington.
Per això, en un moment en què la Unió Europea s’agenolla davant els interessos militars i comercials dels Estats Units, les persones que lluitem per una altra societat amb més equitat i justícia social no podem romandre muts.
La foto de Turnberry, on líders europeus exhibeixen una aliança sense escrúpols amb l’imperi nord-americà, no és només una escena simbòlica; és la constatació que el projecte europeu ha perdut el nord. Ha perdut els seus principis fundacionals: la pau, la cooperació, la democràcia i la justícia social.
En lloc de blindar els drets fonamentals de la ciutadania, les institucions europees destinen milions a l’augment de la despesa militar. Mentre es desmantellen serveis públics, s’empitjora la vida de les classes populars i creixen les desigualtats, els governs multipliquen els pressupostos en defensa. Aquesta aposta per les armes no és només immoral, és un insult a la intel·ligència col·lectiva.
Invertir en guerra és desinvertir en vida. No es tracta només d’una qüestió pressupostària: és una opció política que revela una submissió intolerable als mercats, als oligopolis de l’armament i als interessos geopolítics de Washington.
Europa està perdent el seu futur perquè ha renunciat a la sobirania popular, i ha deixat de respondre als seus pobles per servir als poders fàctics.
Des de la dignitat i la solidaritat, hem d’exigir un gir radical. Cal una Europa dels pobles, construïda des de baix, feminista, antifeixista i desmilitaritzada. Cal que tornem a pensar el projecte europeu com un espai de pau i de drets, on la vida estigui al centre. Lluitar per la pau avui és resistir contra la guerra econòmica, contra la guerra militar, contra la guerra social que ens imposen.
La denúncia no és una opció: és un deure. No podem normalitzar la barbàrie. És hora d’aixecar la veu i recuperar el futur que ens volen robar.
4 Comments
Es vergonzosa la sumisión europea a EE.UU. a través de los timoratos políticos de bajo perfil que nos representan en Bruselas.
Moltes gràcies per aquest article amb el qual estic plenament d’acord. Si no lluitem ara el postre futur serà negre.
¿Europa ha claudicado ante EEUU?
Mi opinión es que no. Mi opinión es que Europa ha rescatado a EEUU y se ha rescatado a sí misma.
El problema reside en que EEUU tiene un Déficit Comercial de un billón doscientos mil millones de dólares. Un déficit que no tendría mayor importancia si el dólar continuase siendo la moneda para las transacciones internacionales; se le daba a la máquina de hacer dinero y asunto resuelto. Pero resulta que ya no lo es, los Brics le están comiendo terreno a pasos agigantados.
El asunto era que o se resolvía el Déficit Comercial o todo Occidente nos íbamos al garete.
Biden y los europeos, eran conscientes del problema y quisieron arreglarlo a bombazos. El asunto estaba en asfixiar el comercio exterior chino, con lo cual podían nivelar la balanza. La estrategia era debilitar a Rusia a través de una guerra y de multitud de sanciones hasta provocar dividirla y cuartearla, poniendo en las zonas del Cáucaso, donde están las materias primas rusas, a cualquier títere con una de esas revoluciones de colorines que tan bien se le dan a EEUU. Con ello no solo conseguían el gas y el petroleo ruso sino el objetivo mayor: cerrar el paso a China por tierra (la ruta de la seda ). Cerrárselo por mar era mucho más sencillo porque USA tiene aliados en Asia que pueden cortar algunos de los estrechos por los que pasan las mercancías de los chinos.
El Plan era perfecto y por eso los europeos participaban con entusiasmo en la guerra. Lo que no contaban era que el pueblo ruso en lugar de dividirse ante las hipotéticas penurias se unió ante el liderazgo de Putin y cerraron filas. El Plan había fracasado.
Solo quedaba repartirnos entre todo Occidente el Déficit que tenían los americanos o irnos todos al carajo.
Trump, nunca creyó en el Plan Biden y el de los europeos, siempre pensó que había que dejarse de guerras (que ya se había probado su fracaso ) y empezar a pagar todos.
Eso explica el por qué los europeos querían continuar a toda costa con la guerra y con el Plan Biden, aunque fuesen solos; sabían que éramos nosotros, los europeos, los paganos de la fiesta americana.
Ahora que cada uno ya sabe lo que va a pagar, no existe motivo alguno para mantener la guerra de Ucrania. El escenario ha cambiado y al cómico Zelenski hay que buscarle un nuevo lugar de residencia. En cuanto a nosotros a apretarnos el cinturón tanto como podamos, por el bien de un imperio que se desmorona. En cuanto a los ucranianos, a enterrar a sus muertos y a ver si alguna vez consiguen pagar las deudas que han contraído por prestarse con alegría a hacer de ariete de los Occidentales contra Rusia.
Vayan circulando que aquí no ha pasado nada.
Deu meu, senyor Gomila!
Ni els europeus hem “participat amb entusiasme a la guerra”, ni el poble rus “es va unir amb el lideratge de Putin (un delinquent) per buscar-li al “còmic Zelenki un nou lloc de residència”.
Jo pensava que l’època de les conspiracions estava superada, però veig que vostés continuen igual. Empassant-se tot el que els arriba de la gran mare Russia.