
Lluís Hernández: no es pot fer política sense estimar

Ser empelt: teixint relacions eco dependents amb la vida
“Quan gaudeixo molt amb qualsevol cosa, per exemple amb la convivència amb els amics o amb una excursió per un paratge bonic, i em sap greu que el dia s’acabi, em dic que al cel l’amistat durarà sempre i que l’equivalent al goig que ens proporciona l’espectacle de la natura sempre el tindrem present. I no cal dir que si la tristesa o un patiment fa mal, saber que tot passa i que la mort ens du a una vida joiosa, em tranquil·litza.“
Jaume-P. Sayrach Enllà
BIOGRAFIA DE
JAUME PATRIÇ SAYRACH FATJÓ DELS XIPRERS
CAPÍTOL 40 i final

AGUSTINA RICO
En Jaume estimava la paraula i estimava la fotografia. En deixen un fidel testimoni els seus llibres –els que va escriure, els que va promoure i les lectures que sempre el van acompanyar- , les revistes que va fundar, els articles publicats en tants mitjans i els dietaris amb els quals va deixar constància del seu temps fins al final. I les incomptables imatges que va captar al llarg de la vida. Imatges de caire periodístic que amb el temps han esdevingut històriques, imatges familiars, imatges amb amics, imatges recollint l’esclat de la natura, imatges de viatges i de sortides. Un dels seus llegats més preuats és la col·lecció dels àlbums de fotos de dècades d’excursions.
En aquest darrer capítol de la seva biografia, fragments del seu llibre pòstum Enllà dialoguen amb textos dels poetes colomencs Joan de la Vega, Vicenç Llorca i Jordi Valls. Els poetes, en aquestes creacions realitzades per a la biografia de Jaume P. Sayrach, evoquen la figura de qui va ser un amic estimat i un preuat company de conversa.

Jo entre els altres
“L’acceptació de la història i la identificació amb la humanitat sencera farà que tingui consciència del lloc que ocupo en el món, i que senti com a meus els èxits dels humans. I, d’un altre cantó, em permetrà sentir que, si jo visc, és tota la humanitat que viu.“
Jaume P. Sayrach
Ukiyoe-e 忍 術
El mundo flotante. (Técnica del grabado japonés en planchas de madera)
A Jaume P. Sayrach, in memoriam
Una vida sórdida se esfuma a la par que la más luminosa. El pastor con rebaño es pues tan prescindible como cualquiera de las cabezas de su ganado. La libertad es esa paloma enjaulada que nunca supo cuándo ni cómo debía emprender el vuelo, como la noria que gira sobre su propia fe sin agua. Los féretros jóvenes duelen igual que los longevos. Pero estas maderas frescas, prensadas con mis manos, son las que soportan el mundo flotante de lo que queda después para alzarse sobre lo real otorgándole sentido y forma. Cada lámina que imprimen es un nuevo paisaje que sale al encuentro de su original. Así la gracia del verbo, la palabra, «l’eternitat de les hores»: el verdadero templo de dios. Tu palabra pronunciada siempre contra el viento, a imagen y semejanza de todo lo humillado y que calla.
Joan de la Vega

La saviesa personal
“Jo penso que tothom podria descobrir i exposar la pròpia saviesa perquè, al cap d’uns anys d’haver viscut, hem après a contemplar el mon i a escoltar els interrogants que ens posa l’existència, als quals hem anat responent com millor ens ha semblat. La idea que acabem fent-nos del mon, de la gent, de la vida és, sense cap mena de dubte, la nostra saviesa, la saviesa personal, que trobarem si bussegem en el fons de la mostra ànima.” –J-P. S
Pregària
Sempre recordaré les nostres converses:
la reflexió abans de l’acció,
l’amistat com a font comuna
del compromís amb els altres,
el desig d’una ciutat millor
i una societat més justa.
Per això et sento, Jaume,
ben present a cada passa
que faig pels carrers:
Santa Coloma és millor
gràcies a persones que, com tu,
han fet del dia a dia
un moment de descoberta
del prodigi d’estimar
per transformar la realitat
i fer créixer la vida.
I digui tot el poble:
Amén.
Vicenç Llorca

Com una eterna passejada
“Acabo la meditacions amb el pensament de la vida perdurable i encapçalo la darrera meditació amb la paraula ingènua que vaig aprendre de petit: el cel. El cel és el mar on van a parar tots els rius, he recorregut més d’una vegada a la imatge del riu per referir-me a la vida. Veig tota la vida com un rierol que així que neix s’obre camí muntanya avall i, desembocant en el gran curs del riu del temps, es dirigeix cap al mar. També m’agrada imaginar la vida com un camí. Tolts els camins porten, igualment, al Regne definitiu. “ J-P. S
Oda prosaica a Jaume-P. Sayrach
Quin lloc és aquest per trobar-nos? No ho sé. Però no és lluny del mar estelat, ni del bosc en flames, ni de la ciutat nerviüda. A la cruïlla de camins, a l’arc de l’antic monestir, on han deixat els bocois plens. I tu, indignat amb Isaïes, et passes d’una mà a l’altra el pastiller de Màrius Sampere. I encara que sembli increïble, encara que ningú més no ho vegi (no ve d’un Valls cronista) hem estat al mateix lloc sempre. No ens hem mogut ni un pam. Amb tu, som dins l’esquelet de la balena, a la casa del pare, on la Diagonal convergeix amb Enric Granados. I no és el passatemps vaporós i modernista que s’escampa a la cruïlla on som. Ves més enllà de la capa de boira. El turó del Pollo, amb ull ciclòpid, desembafa l’ideal. “I tot això és la vostra responsabilitat: afegiu-vos o no molesteu!” “Jaume, deixa d’embolicar la troca.” “La revolució no és per a ganduls.” I així, discutint a viva veu en el gran salt del trapezista que va del dia a la nit. Fins i tot Jesús es fa un embolic. “Però tu, amb qui vas?” “Jo vaig amb qui amb tu camina, Senyor, malgrat no haver ensopegat encara.” I quin garbuix de gent pujant des de la parròquia de Sant Joan Baptista, van de la plaça del Rellotge fins a Sant Jeroni de la Murtra. Allà, on es troben Virgili, Beatriu i Dant per fumar i parlar d’allò que passa a una banda i l’altra de la selva obscura -per nosaltres la Vall de Betlem-. Les famílies fan l’entrepà de truita i els nens juguen a fer carreres pel claustre renaixentista. “I si Amèrica no existís?” ”Pregunta-ho al Nabí que va anunciar la caiguda de Nínive.” No hi ha res a fer. A la teva ment tot està molt clar i hi insisteixes, car la fe és molt tossuda. Res no seria possible sense la confiança entre les parts. La suma que exigeix en Jaume quan empeny el diàleg a l’única direcció de compartir el menjar i l’aixopluc, una manera clara de multiplicació encara més sorprenent i alliberadora que la màgia del miracle. L’arquitectura del cel es basteix amb els elements de la terra. I som dins del mar o al cim del puig Rigolf o a l’esquelet nerviüt dels blocs de pisos, on esperem, que un dia tornis, germà. Encara et devem el paradís.
Jordi Valls
3 Comments
Emotiu adéu amb les veus des poetes i la seva mirada fotogràfica. Felicitats Agustia excel·lent final.
Gràcies Agustina i Eugeni!
La paraula, sobretot quan és poesia, és més que un record: és Vida.
I, per a tots nosaltres, els amics, és vida perdurable.
Quin gran encert que heu tingut amb aquest últim capítol!
Moltes gràcies Agustina per aquesta biografia d’en Jaume, us trobarem a faltar. No el conexia personalment, però gràcies a la teva narració és com si l’hagués conegut.