‘The Creator’, una guerra contra l’autoextinció

XAVI TORRENTS VALDEIGLESIAS

“Els neandertals tenen mala reputació. Vull dir, se’n parla d’ells com si fossin estúpids, però ves que resulta que van fabricar eines, van fer roba, van crear medicina a partir de plantes… Van crear art; petits collarets de flors per enterrar els seus morts. L’únic problema va ser que hi havia una espècie que era més intel·ligent i mesquina que ells: nosaltres. I els vam violar i assassinar fins a expulsar-los de l’existència.”

És amb aquestes paraules que el personatge de la coronel Howell (Allison Janney) intenta establir un paral·lelisme entre la manera en què els Homo sapiens vam esdevenir l’espècie dominant del planeta –tot destruint els Homo neanderthalensis– i la por que té ella –igual que la resta d’humans– que la intel·ligència artificial que persegueixen i les seves creacions siguin capaces de portar a terme la mateixa forma de destrucció envers nosaltres. The Creator és una pel·lícula de ciència-ficció que es centra en els perills que hi podria haver en un futur pròxim quant a la creació d’una intel·ligència artificial que fos capaç de prendre consciència de si mateixa, i a la vegada és un film que parla de les pors més profundes que ens caracteritzen com a espècie: el terror de veure’ns extingits, la por envers a allò diferent, la por a l’altre, i com en base a aquesta por convertim a l’altre en l’enemic. Es tracta d’un enfocament molt intel·ligent que desafia al públic a reflexionar sobre les lliçons de la història i les responsabilitats que comporta el poder a escala global. I és que dins de la fórmula de blockbuster comercial que la defineix, i tot i que el seu llenguatge cinematogràfic cau en un format i en una lírica que ja tenim molt identificada, aquest film és una obra de ciència-ficció magistralment realitzada que aconsegueix oferir una experiència visualment impressionant i emocionalment memorable.

The Creator es situa l’any 2065, quan una intel·ligència artificial creada pels humans fa detonar una bomba nuclear a la ciutat de Los Angeles, la qual cosa provoca una guerra global durant anys. Les potències occidentals, liderades pels Estats Units, es troben enfrontades contra els rebels de la IA i els seus aliats humans que s’ubiquen al sud-est asiàtic, l’anomenada “Nova Àsia”, formada principalment pel Japó, Taiwan, Bangladesh, Butan, Nepal i l’Índia. Per obtenir un avantatge decisiu, l’exèrcit dels Estats Units desplega una formidable plataforma d’armes anomenada Nomad, una estació de míssils situada a l’atmosfera superior de la Terra, donant a les forces occidentals un poder gairebé insuperable. La història gira al voltant d’un agent de les forces especials, Joshua –interpretat per John David Washington–, que es troba en una missió encoberta rere les línies enemigues. El seu objectiu és descobrir la identitat del líder de la IA, conegut com Nirmata (“el Creador”). Aquesta figura enigmàtica és un científic humà que, segons el govern nord-americà, està desenvolupant en secret una arma capaç de canviar l’equilibri de poder en la guerra en curs. Aquesta pel·lícula dirigida per Gareth Edwards –director de films com Godzilla (2014) i Rogue One (2016)– en realitat no està interessada en els efectes que la tecnologia pot tenir en el món quotidià ni tampoc explora en excessiva profunditat si els androides –alguns dels quals semblen tradicionalment mecànics i altres posseeixen rostres humans– tenen o no consciència (ja que és un fet evident des dels minuts inicials de la història). El punt de mira de The Creator s’ubica, en canvi, en establir la IA com a símbol polifacètic de l’alteritat, i el focus de la pel·lícula no es situa en aquesta nova espècie evolucionada, sinó en les persones compromeses a exterminar-la, i en les maneres en què aquestes justifiquen i racionalitzen els seus actes de brutalitat. Des de ben iniciat el primer acte, el film mostra en imatges el concepte de la deshumanització i com aquest caracteritza tot l’horror que els humans practiquen envers els robots.

The Creator no tracta particularment doncs de la intel·ligència artificial ni de les seves filosòfiques repercussions; l’imperialisme, la guerra i el problema de l’altre són el seu veritable eix. És més semblant a Avatar (2009) que a Intel·ligència Artificial (2001), està més a prop d’Apocalypse Now (1979) que no pas de Her (2013); les seves influències de ciència-ficció provenen de grans obres del gènere, com Star Wars (1977), Blade Runner (1982) o Akira (1988). I el marc en el qual es pinzella tot plegat està magníficament composat pel director de fotografia Greig Fraser –qui ha participat en films recents com The Batman (2022) o Dune (2021)–, el qual aporta una bellesa visual en cada fotograma que ens captiva des dels minuts inicials fins al seu apoteòsic final.

I aquesta positiva obsessió per l’esteticisme de la pel·lícula està directament relacionada amb l’alt nivell d’emotivitat que fonamenta el film, centrada sobretot en el seu protagonista Joshua: encara que el seu objectiu dins del relat és localitzar la suposada arma definitiva –la qual resulta ser una nena robot creada per la IA– i mantenir-la segura fins que l’exèrcit dels Estats Units pugui detenir-la, l’objectiu real del personatge és localitzar la seva dona, que se suposa va morir fa cinc anys. Creient que la nena –a qui Josh anomena afectuosament Alphie– sap on es troba, Taylor la fa servir en un intent de trobar la seva difunta parella. A través de flashbacks se’ns mostra la relació d’en Josh amb la seva esposa, i més concretament el punt de controvèrsia que sempre el va portar i el continua portant a negar-se a veure a les IA com a éssers vius, mentre que per contra la seva dona els tractava com si fossin la seva família. En la seva missió de mantenir a Alphie fora de perill, Joshua comença a contemplar el món amb uns altres ulls, i a entendre la tràgica i despietada voluntat que defineix la condició humana.

El resultat final de The Creator és una impressionant odissea més enllà del futur que amb molt d’orgull demostra la capacitat que pot seguir tenint la ciència-ficció per a poetitzar i reflexionar sobre la meravella, el terror i la connexió humana genuïna, fonamentant així l’ànima d’una molt sòlida, intel·ligent, entretinguda i emotiva pel·lícula.