Sayrach torna a Vilafranca

TOIO RIBAS

Vilafranca va recordar divendres passat (24 de novembre) a en Jaume. “Jaume-P. Sayrach torna a la vila” era el crit del cartell anunciador. Jaume, pel vilafranquins d’anys Mossèn Sayrach, tornava a la vicaria, ara rectoria, on es feu l’acte.

El lloc on va viure en Jaume a Vilafranca ara ja és una casa nova. Una rectoria amb tots els ets i uts –sales de reunions, despatxos, habitacle digne, ascensor…- però es al mateix lloc de la vila on el 1958 va anar a raure. Una casa a tocar l’església gòtica, a quatre passes de la plaça de la vila i del museu i prop d’una plaça porxada on hi ha un reguitzell de bars… És al cor de Vilafranca.

L’homenatge el van organitzar un grup de vilafranquins amics d’en Jaume estimulats pels colomencs que vetllen pel record i per les publicacions sayraquianes. Sayrach, com s’explica en la biografia en fascicles que escriu magistralment Agustina Rico, va ser vicari de Santa Maria 32 mesos, de 1958 a 1961, i va deixar-hi petja. No fou un capellà com el que es manifestà a Santa Coloma a partir de 1965 i sobretot quan fa l’opció cívica de saltar de la parròquia a l’ajuntament. A Vilafranca va ser un vicari quasi clàssic però amb un interès per obrir la institució eclesial a la societat i captar per una vida més compromesa a gent de tota mena, especialment joves. Així el van recordar. Un capellà original, amb motivacions polítiques i socials.

Josep Giménez, que el conegué a la revista Acción, el definí com “un personatge de novel.la” no pas perquè hagués tingut un vida plena d’aventures insòlites –que també algunes ho foren— sinó per la intensitat psicològica i vital del personatge. “Tenia una aureola mística”, senyalà. Capellà compromès amb la transformació de la societat per fer-la més humana, digué que li descobria “una evolució des de l’humanisme personalista cristià de J. Maritain i E. Mounier al materialisme. I va viure la fe a la seva manera”.

Per alguns vilafranquins va ser una sorpresa que la vocació sacerdotal d’en Jaume arrenqués, entre altres influencies, del crit apostòlic del Dr. Lluís Urpí –ex vicari i rector de Vilafranca— que tenia de professor a la facultat de medicina: “Per què no canvies la bata blanca per curar el cos per la sotana per curar ànimes?” , li va dir com en Jaume explica en el vídeo L’home que camina que va projectar-se en obrir l’acte.

Els testimonis de les vilafranquines Fina Curo i Maura Rovira van ser interessants perquè van explicar detalls de l’activitat desplegada a la JOC. JOCF, on Curto, filla de mare protestant, va conèixer el seu company de vida i una nova dimensió del viure. “En Jaume era un amic”, digueren les dues i afegiren que “sempre que parlaves amb ell, podies estar—hi d’acord o no, però mai en sorties buida”. Aquest aspecte formatiu també l’expressaren dues dones més, Conxita Capdevila i Agustina Rico, que van conèixer a Sayrach de jovenetes al Fondo dc Santa Coloma. “Va fer una parròquia popular, volia que la gent s’hi sentís com a casa” i indicaren: “Sempre hi havia jovent, molt de jovent”.

Eugeni Madueño va ser profund en explicar dos fets de la vida d’en Jaume. Digué que el 1979 va passar una crisi, “la temptació de deixar-ho tot”, però seguí fidel i “mai va deixar de sentir-se capellà”. Explicà que ell creia que no va casar-se, com feren alguns companys seus de sacerdoci, perquè “no va trobar mai la companya adient ja que tenia un ideal de dona mitificat en la imatge de la mare, que va perdre als 3 anys. Aquesta fou la seva tragèdia humana. I va fer-se una família amb els amics”.

Madueño va emocionar i s’emocionà quan explicà el darrer dia d’en Jaume. “Teníem previst a casa passar els dies de Nadal a Còrdova, d’on provenim, en Jaume estava a les acaballes i dubtàvem de si anar-hi o no. Ell em digué ‘Aneu-hi, jo us espero’. I quan vam tornar, a final d’any, ell encara hi era, moribund ja, però. Es morí a la matinada del dia 1 de gener”. A la sala es va fer un silenci profund.

Fina Miralles, germaneta de Jesús i vilafranquina, reblà els records més íntims confessant: “Soc testimoni des dels anys de Vilafranca fins ara que en Jaume ha estat fidel a Jesús”. Miralles, Germaneta Núria per la fraternitat del Pare Foucauld, va descobrir per en Jaume les germanetes i el missatge de Charles de Foucauld a finals dels anys cinquanta. Amb la seva autoritzada afirmació va poder esvair boires i dubtes que hi havia entorn la personalitat profunda i espiritual d’en Jaume.

I el colofó el posaren dues amigues de Santa Coloma, la Loli i l’Elena, que aportaren vivències d’en Jaume i del seu pas per la ciutat.

Aquestes són les pinzellades d’una vida que ha transcendit. Es podia haver parlat encara de més temes relacionats amb la figura de Jaume Patriç Sayrach: de política, de revolució, d’urbanisme, de reivindicacions eclesials, de literatura i pintura… Van quedar coses per dir i per preguntar.

No deixeu de llegir aquí l’escrit de Canxita Capdevila en relació al mateix tema.