Rodolfo i Pitarque: alguns records entranyables

ALBERT FABÀ

Els conec a tots dos des de fa molt temps.

Vaig arribar a Santa Coloma una mica abans de l’estiu del 1977. Venia de Tortosa. I ni el paisatge en què em vaig criar, farcit d’oliveres recargolades sobre elles mateixes, o recorregut per les aspres barrancades que davallen dels cims altius del Port; ni el clima social de la Tortosa conservadora dels anys seixanta; ni la llengua tortosina, la meva manera de parlar el català, amb una presència permanent, natural, pràcticament geològica, en els jocs de xiquet, lligaven gens ni mica amb la ciutat en què vaig aterrar, gairebé per causalitat. 

Però m’hi vaig sentir plenament acollit. Algunes persones hi van jugar un paper important, aleshores, en aquest acolliment. Hi incloc tant en Rodolfo del Hoyo com en Josep Pitarque.

Aleshores jo militava en el partit de la Gabriela. Una mescla curiosa, des del punt de vista ideològic. Lenin, Gramsci (el dels Consells de Fàbrica, no el dels Quaderns de la Presó), Trotski, Rosa Luxemburg. Marcadament antiestalinià, però no exempt d’un cert tarannà sectari, com apunta Rodolfo, en la seva entrevista, referint-se, en aquest cas, al MCC. 

Vivia al carrer Perú i em van aconsellar que anés a l’associació de veïns. I d’aquí, de seguida a la mítica “Coordinadora d’Associacions de Veïns”. Allà, en un mar de castellà (lògic, en una ciutat on gairebé el seixanta per cent de la població no entenia el català i el vuitanta per cent no el sabia parlar) vaig ensopegar, com aquell qui no vol la cosa,  amb dues persones encantadores, que a més a més eren catalanoparlants. Jordi Rovira i Galzeran, que provenia de la Guinardera i Josep Pitarque Narejos, del Raval. Ja reprendré més endavant la meva relació amb el darrer, perquè ara vull anar cap al Casal de Cultura.

A la capital ebrenca jo ja havia començat a fer algunes provatures, en l’àmbit cultural. Havíem escrit i representat una obra contra el transvasament de l’Ebre, estrenada durant la Setmana Santa, el dia en què es legalitzà el PCE (i el PSUC, és clar). I havia començat a cantar Raimon. Per això, va caure com fruita madura que m’apuntés al Casal de Cultura, dinamitzat per Josep Sánchez (el rector de la parròquia de Santa Rosa) i Montse Cascante. Allà vaig coincidir amb Rodolfo. De la mà d’algunes provatures poètiques que vaig presentar a la tria per seleccionar els poemes que s’havien de publicar al llibre Antologia. Miscel·lània-6. També vam coincidir en algunes reunions, tot i que el meu record d’aquella època és una mica nebulós. 

Sí que vam coincidir (i molt) en algunes iniciatives de caràcter teatral. Jo havia fet un monòleg amb versos de Vladímir Maiakovski (La guerra i la revolució), on un jove Josep Pascual hi havia composat la música. Me’n recordo, baixant l’escala de l’edifici de Can Roig i Torres, amb una samarreta mig estripada, amb la llum d’una única espelma, arrossegant una d’aquelles maletes que els immigrants del Sevillano portaven des dels seus pobles. Hi afegíem algunes escenes d’esgarrifosos documentals bèl·lics o del Acorazado Potemkin o Octubre, d’Einsenstein. A Rodolfo li va agradar i em va proposar que m’apuntés a fer un petit paper en una obra (crec) de Javier Latre. Una cosa mig experimental. Compartíem converses sobre diversos autors teatrals, especialment de Bertolt Brecht.

Després ja ens vam perdre la pista fins a l’eclosió del procés i, ja més endavant, amb la meva participació (temporal) amb Òmnium. Em va fer molta il·lusió que Rodolfo introduís el meu Cançons de Raimon.

Sabia que era un escriptor prolífic, però em vaig quedar parat l’altre dia, a la sala Miquelet, amb allò dels 30 llibres publicats. Sense cap mena de dubte, Rodolfo és un puntal de la cultura colomenca. No hi és sol, òbviament. Sense ganes de ser exhaustiu jo hi posaria, entre d’altres, en Jordi Valls i en Josep Pascual. I en Joan Guerrero. O Joan de la Vega, en la seva doble vessant de poeta i editor. I molta més gent que em deixo, molt probablement, per la meva imperícia.

Torno a Pitarque. Al final vam acabar al mateix partit, perquè l’Organització d’Esquerra Comunista (OEC) i el Moviment Comunista de Catalunya (MCC) ens vam unificar en una única organització. Els qui abans eren competidors, ara eren companys de viatge. Atès que els primers cops que es van presentar a diverses convocatòries electorals els resultats van ser molt escarransits, van pensar que millor dedicar-se a l’activisme social. Els seus membres van tenir un paper important en la dinamització de diversos moviments, com el feminisme (l’Elvira, la companya del Josep, sempre hi va jugar un paper rellevant), el pacifisme i el moviment veïnal, on Pitarque s’hi ha trencat les banyes, durant anys i panys, al seu barri del Raval.

Allà és on es va esdevenir allò del desterrament. S’ha explicat molts cops. Un veí, que estava pagant el pis, puntualment, mes darrera mes, es troba amb la desagradable sorpresa que un fosc personatge se li presenta a casa i li diu: “He comprat aquest habitatge en una subhasta. Ara és meu. I vostè se n’ha d’anar”. El veí demana el suport de l’Associació de Veïns del Raval. Es fa un full, on es qualifica al personatge de “cuervo subastero” (una descripció prou apropiada, no?). I aleshores aquest denuncia l’associació (i per tant, al seu president) per injúries. 

Tot plegat, la denúncia va amunt i avall, fins que el Tribunal Suprem, l’any 1986, el va condemnar a ser desterrat a 100 quilòmetres de Santa Coloma. Tot havia començat deu anys abans, el 1975. Pitarque i els que li donàvem suport vam moure cel i terra perquè la sentència no es fes efectiva. Manifestacions. Enganxades de cartells. Apel·lacions al Constitucional i, després, al Tribunal dels Drets Humans d’Europa. Pitarque contra España. Estàvem disposats a tancar-nos a l’ajuntament, si hagués calgut. No va caldre. El suport de l’alcalde Lluís Hernàndez i de Manuela de Madre, l’alcaldessa posterior, van facilitar que l’ajuntament colomenc demanés l’indult i que el govern espanyol el concedís, acabant amb tot aquell malson. En fi, si Harry Potter fou el nen que va sobreviure, es podria afirmar, també, que Josep Pitarque, fou el desterrat que va poder restar a casa seva.

D’ençà que es va jubilar, ja fa més de vint anys, el meu amic també s’ha convertit en un puntal més de la cultura colomenca. A ell, modest i vergonyós com és, l’apel·lació li semblarà exagerada. Però no ho és. Si algú, de fora de la ciutat, entra en aquest portal anomenat Gramenet TV pensarà que el resultat és fruit d’algun equip de treball, que s’ha convertit en una mena de cronista, en imatges, dels darrers vint anys d’un part de la dinàmica social colomenca. No hi ha cap equip. Només una persona. Josep Pitarque Narejos. És una tasca ingent. 

Per copsar-ho, només cal que us hi deixeu caure.