Els ulls dels pobres: Joan Guerrero i Pere Casaldàliga
Darreres notícies sobre Josep Sol
JORDI VALLS POZO
Sant Jordi és un dia ple d’emocions, de sorpreses i també d’algunes decepcions. És normal. És el dia que tenim els catalans per prendre consciència de la primavera. Més que parlar de llibres ens ve de gust passejar i viure el moment. No cal res més. Dies més tard amb els llibres a la mà podem recomanar allò que no té l’atenció que es mereix i passa, desafortunadament, massa desapercebut.
Elionor. Contes de Josep Sol, Editorial El Pont del Petroli. Presentació, edició i notes de Jacint Torrents, l’estudiós expert en l’obra de l’escriptor. I no és una informació menor. El llibre de Sol va aparèixer per primer cop l’any 1935 a l’editorial Janés, a la col·lecció “Quaderns Literaris”. Amb un pròleg de Joan Puig i Ferreter. La recepció del llibre va crear una expectativa important que podem llegir en el substrat crític del moment i que l’actual edició recull. Elionor és interessant per dos motius: per la descripció psicològica d’uns personatges marcats per un creixement sensitiu complex i en sintonia amb un paisatge proper, encara amb vestigis agrícoles, que evoquen un passat atemporal. L’altre motiu és el treball d’imaginació que tot colomenc pot fer, gràcies a les notes de Jacint Torrents que ajuden a configurar el mapa geogràfic del lloc on viu, on ara hi ha asfalt i abans eren camps. Llegir Josep Sol és conèixer la ciutat com era, com pensava i com sentia abans de la gran transformació. Un fragment del conte “Margarida” ens transporta a les platges de Badalona: “Que són bonics els rompents, les crestes d’escuma, l’escampadissa d’aigua escumosa que torna blanques les línies sinuoses de les costes! Això es veu de dalt de les muntanyes. Un dia que hi havia una mar grossa em va agafar un rompent. Vaig perdre el món de vista. Tant el del mar com el de la terra. Quan em vaig tirar a l’aigua hi havia un vell dels que solen rondar per la platja, per estirar les cames. Quan vaig perdre el domini de mi mateix, cargolat per l’onada potent, em va passar pel magí: quina vergonya quan surtis, si surts, davant d’aquell home.” Sembla evident que el protagonista es banyava completament nu. El llibre és ple d’aquestes subtileses a les quals cal estar pendent. Josep Sol era un mestre de la suggestió. El llibre ha tingut el suport de l’Ajuntament de Santa Coloma de Gramenet. Tota biblioteca privada i pública de Santa Coloma hauria de tenir Elionor a la lleixa dels llibres de referència.
La casa tapiada de Julià de Jòdar, Comanegra, pot ser la continuació de la trilogia L’atzar i les ombres, és a dir: L’àngel de la segona mort, El trànsit de les fades i Metall impur. La saga badalonina que representa el retrat d’una societat marcada per la Guerra Civil, la prèvia i les conseqüències derivades del franquisme. Els migrants i el medi hostil d’una ciutat industrialitzada i poc amable. No només això. L’autor narra i relaciona diferents llibres seus on desemboquen altres imaginaris com: L’home que va estimar Natàlia Vidal. Podem llegir també La casa tapiada sense tenir-ne els referents dels llibres anteriors. En aquest nou llibre de Julià de Jòdar ens narra els anys de joventut i maduresa de Gabriel Caballero al voltant de l’Institut del Teatre i de la política en una Barcelona agitada, un fris de totes les seves traïcions i incoherències. Però també, La casa tapiada, ens ofereix la perplexitat d’una nova pantalla. La del fill pròdig que vol tornar a Badalona i es troba amb l’alienació de la ciutat que desdibuixa el passat recent, per convertir, on abans hi havia fàbriques, en espais residencials i d’oci al voltant de platges (com la del Pont del Petroli, que semblen Malibú quan abans eren instal·lacions industrials). Destaca la construcció de nous personatges, víctimes del tardofranquisme i la primera democràcia, que recreen un cop i un altre la biografia de Gabriel Caballero. La funció d’aquest jurat d’ombres serà teixir i desteixir les afirmacions de les anteriors novel·les i suggerir diferents possibilitats, com un teatre de guinyol dirigit per fantasmes. La casa tapiada és una de les ficcions més autèntiques de la literatura catalana contemporània.
Ara que tornen les ventades electorals, no està de més, llegir El segrest de la política: Per una democràcia dels partits tradicionals de Lluís Calvo. Anagrama. Calvo es pregunta: “Creure en la política? És clar, però no pas en la política que té lloc en els escenaris professionals, els actors dels quals estan sotmesos a discursos inamovibles que no només sonen falsos sinó que sovint ho són.” Lluny de desmotivar els lectors davant del parany de les democràcies liberals, és a dir, democràcia per delegació. Calvo diagnostica la malaltia de la democràcia. “La política, més que mai, ha abandonat el campus firmus i la polifonia per caure en la monodia. Als antípodes de l’acte lliure de pensar.” Una anàlisi subtil que passa per la mirada crítica als partits polítics de la mà de Simone Weil i de l’artista Joseph Beuys. Calvo va encara més enllà en la seva anàlisi a partir dels experiments simulacre com el de la participació ciutadana que amaguen el tema de fons: “Perquè la paradoxa és, en el fons, irreconciliable: les masses del món neoliberal estan sota l’empara del consum i l’hedonisme. L’individu hedonista no vol saber res del compromís ni de la implicació social.” Així la democràcia per delegació acaba de provocar el trencament de la política amb la realitat. Caldrà doncs propiciar que existeixi un diàleg continuat entre les parts implicades: la societat i el poder. “Si volem una democràcia més directa i plena cal compartir realitats. Això requereix, de nou, una transició, a menys que hi hagi un esfondrament de tot el sistema, a causa de les ferides neuràlgiques de l’activitat econòmica, el caos climàtic i les desigualtats socials.” Lluís Calvo ha confegit un assaig propositiu i valent en un moment en què la desorientació i la rigidesa dels partits polítics semblen condicionants que incapaciten poder formular canvis estructurals.
Les cendres de Pasolini de Jaume C. Pons Alorda. Lleonard Muntaner. Col·lecció Debiaix. Som davant d’un llibre d’assaig? Es tracta d’un dietari? D’un quadern de notes al marge de tot? D’un poema fragmentat? Sí i no. El motiu és la passió de Pons Alorda per Pasolini. I el retrat que en surt és una cinètica complexa que dibuixa la figura de Pasolini relacionada amb l’actualitat. El material són les lectures, visualitzacions i vivències intenses de l’autor del llibre amb Pasolini i en relació amb altres autors i artistes. L’espuma del llibre i seu motiu és retrobar, l’estrany enllaç entre art i vida de l’intel·lectual, en el mirall els seus hereus catalans: “Si parlam del present més immediat, no es poden llegir les obres de Joan Duran, Joanjo García Navarro, Pol Guasch, Lucia Pietrelli, Sebastià Portell, Carles Rebassa o Pau Vadell i Vallbona…” També és motiu per visitar Biel Mesquida, Lluís Calvo, Sebastià Alzamora, Albert Serra, Terenci Moix, escriure poemes potents inspirats en Pasolini i les altres cendres que l’autor friulà va escriure anys enrere, “Les cendres de Gramsci”. També teoritza sobre aspectes del controvertit autor, suggereix altres possibles lectures. Som davant d’un llibre calidoscòpic, en ocasions visceral, en ocasions reflexiu. Roma és un passeig per Termini, però també pel suburbi d’Accattone. També la Roma imaginada per Estellés a través del cinema. Roma és Barcelona i el barri de la Mina. Pons Alorda, en acabat, ha fet un truc de màgia extraordinari, ha establert un nou punt de vista de la cultura catalana, a través de Pier Paolo Pasolini, que sens dubte representa una de les mirades ètiques i estètiques més influents del segle XX.
I d’estètica i territori va Radar americà. Arquitectura, art, comunicació visual i Guerra Freda de Vicenç Altaió, Galaxia Gutemberg. Un assaig que és un viatge per la història a partir de la trajectòria vital de l’arquitecte i dissenyador italià Lanfranco Bombelli, la seva relació amb l’art concret provinent de la Bauhaus. Història i territori es van trobant en la peripècia de Bombelli després de la Segona Guerra Mundial. El relat pren volum amb les accions del pla Marshall americà de suport econòmic i material a la reconstrucció de l’Europa Occidental devastada per la Guerra. Bombelli treballarà amb l’arquitecte que serà amb el temps el seu soci americà, Harnden, a les fires de mostra de propaganda americana. Acabat aquest període, s’instal·laran, ja com a socis, després de diverses peripècies professionals, a Barcelona i al cap de poc a Cadaqués. El llibre descobreix un altre aspecte del món de l’art, més enllà de l’omnipresent Salvador Dalí. A la mort del soci Harnden, Bombelli, obre la “Galeria Cadaqués” on aniran passant artistes reconeguts d’avantguarda: Richard Hamilton, Sanae Ando, Ràfols-Casamada, Antoni Tàpies, Mary Calley, Dieter Roth, John Cage… Artistes multidisciplinaris que troben proximitat amb un Marcel Duchamp que passa llargues temporades a Cadaqués. Un món artístic internacional que arriba al món ultralocal de pescadors i contrabandistes, com el personatge de Josep Pla de la narració “Pa i Raïm” que demanava a Pla discreció, ja que en el seu ofici de contrabandista, no era bona la publicitat. A crits ens ofereix, Vicenç Altaió, traficant d’idees, aquest treball d’orfebre i ens ensenya un dels secrets millor guardats de l’Empordà.
_____________________________________
Llibres referenciats:
Elionor. Contes. Josep Sol. Edició, presentació i notes. Jacint Torrents. El Pont del Petroli. 2024.
La casa tapiada. Julià de Jòdar. Comanegra. 2024.
El segrest de la política. Lluís Calvo. Anagrama. 2024.
Les cendres de Pasolini. Jaume C. Pons Alorda. Lleonard Muntaner. 2024.
Radar americà. Vicenç Altaió. Galàxia Gutenberg. 2024.