Els ulls dels pobres: Joan Guerrero i Pere Casaldàliga

ALBERT FABÀ
El maig de l’any passat em va trucar Josep Pascual, el meu amic músic. Amb qui he preparat diversos espectacles poèticomusicals. Primer el Coral Romput, de Vicent Andres Estellés, després els poemes de Vladimir Maiakovski. Em demanà si volia participar en un muntatge semblant, basat en fotografies de Joan Guerrero i poemes del bisbe Pere Casaldàliga. Que ell en faria la música i jo hi posaria la veu. Li dic que sí i em cita a una reunió amb Manolo Manzano, que m’aportarà el material necessari. Justa la fusta. 

Manolo em deixa un llibre de gran format. Fa més de 15 anys, Eduardo Galeano escrivia en la presentació del llibre aquestes paraules: “Imatges d’en Joan, paraules d’en Pere: aquest llibre és una cerimònia de comunió. No és freqüent que les imatges i les paraules es portin tan bé. Simplement passa que aquestes imatges i aquestes paraules neixen de la mateixa alegria de descobrir i de la mateixa necessitat de compartir”. I Francesc Escribano reblava el clau: “Cada fotografia i cada vers d’aquest llibre són una corda que ens connecta amb la terra i amb la gent de l’Amèrica Llatina. Tot un món d’esperança”.

Vet aquí que nosaltres li volem afegir una nova dimensió. Música i veu. Obra total. Manolo em suggereix uns quants agrupament temàtics i quedem que ja em posaré en contacte amb en Josep per iniciar la feina. M’hi vaig abocar, de seguida. Dividiria el material en set blocs, amb una fotografia introductòria sobre San Romero de America i dos de cloenda. Cada bloc estarà format per deu fotos. Els set blocs: Natura, Gents, Nens i Nenes, Mans, Parenostre que esteu en el cel, Feinejar i Dones.

Josep i jo sempre treballem igual. Jo faig la selecció dels textos i afegeixo algunes indicacions sobre cada text (en aquest cas sobre cada duet text/imatge). Vam decidir precedir cada text amb un petit títol, per facilitar l’entrada de la música. 

Li vaig comentar que havia copsat que alguns dels textos podrien tenir un tractament de cançó. Fins i tot me n’havia inventat alguna música. Jo, que de música, no en tinc ni idea. Ja m’ho diu, en Josep. Carinyosament, això sí. En d’altres casos, ell hi posarà la música i jo el recitat. També hi ha petits poemes, on no caldria afegir-hi la solfa. Amb el recitat n’hi hauria prou.

Finalment, bona part de les cançons les interpretem, junts, Manolo Manzano, a la guitarra, l’ukelele o un instrument de percussió, i jo, que hi poso la veu.

Han estat uns mesos molt bonics. Per trobar-hi la música que fos adient a cada duet imatge/poema. Per acordar els ritmes de la música i el recitat. Per ensenyar-li el resultat final a en Joan. Va venir, poc abans que tingués l’ictus, i li va agradar molt. Ens va proposar de millorar l’estat de les imatges i ell mateix se n’encarregà. Ens hauria agradat tant que hagués estat, al teatre Sagarra, el dia de l’estrena! Molts dels mots que em tocarà pronunciar ens l’evocaran, n’estic segur.

En fi, ja ho veieu. El proper dijous, 16 de maig teniu una cita. Amb Joan Guerrero i les seves esplèndides fotografies de Llatinoamèrica. Amb els textos, càlids i emotius, de Pere Casaldàliga. Amb la música de Josep Pascual. Amb els instruments de Manolo Manzano. I amb la veu de servidor de vostès.

Serà el nostre sentit homenatge a un gran artista colomenc. Joan Guerrero.

Us hi esperem!