Qui sap

ANTONIO MOLINA

Ara que arriba l’època estival i cal escriure l’últim article de la temporada, m’entren els dubtes. Escriure amb aquesta calor, amb aquests caps que ja no estan a ple rendiment, amb la temptació de voler fer un text lleuger, refrescant, sense saber com es fa, o bé continuar amb la matraca densa i reflexiva sobre el nostre temps, el nostre país i la nostra ciutat. Escriure sabent com sé que el que expresso té una incidència en la gent que llegeix o caure en aquell forat fosc en què cauen molts escriptors que pensen que ningú els llegeix, que ningú els comprèn, que la seva feina és inútil. Si escric caient en aquest parany que, sota el meu parer, en realitat contradiu absolutament i de principi que algú faci alguna cosa sense esperar la resposta dels altres, el text anirà en el sentit que està anant ara mateix. Fer i no dir. Però si considero que he d’aprofitar aquest text per tenir una finestra d’expressió i parlar d’algun tema d’actualitat, de Santa Coloma, de Catalunya, ja hi faig tard. Fa massa estona que dono voltes i no sabré què dir. Què he de dir de Santa Coloma? Tot va bé. Possiblement no tindrem Fira d’Entitats aquest any, però segur que es buscarà alguna alternativa perquè sempre hi ha alguna manera de suplir el que no es fa. Com va passar amb l’Orgull. Sempre va tot pel seu camí. Voleu que parlem de Catalunya? La situació avui en dia, quan encara la militància d’ERC no ha votat l’acord d’investidura de Salvador Illa, sembla dir-nos que aquell moviment que ens havia de fer volar el barret com deia el poema de Benedetti que ens tiraven a la cara als equidistants, tot allò que va passar i que ens va passar i que ens va emocionar o ens va espantar o ens va il·lusionar o ves a saber, tot allò, sembla passat. Voleu que parlem de Catalunya? El passat es presenta amb formes grotesques, tant les de qui no es vol despertar d’aquell somni i continua cantant les velles cançons mobilitzadores de carrers plens de somriures que ara no, ara res, i més grotesques encara de qui ha girat full i en la pàgina següent ha descobert l’identitarisme sense màscara pel qual, ara sí, els catalans són uns i no altres. No jo. Voleu que parlem de Santa Coloma? Fa molta calor i continuem amb aquell parc que durant tres dies és un festival i la resta de l’any no s’hi pot parar quiet perquè no hi ha ombra. No hi ha ombra. No hi ha ombra. Es diu Can Zam. Ara que ja ha passat tot, tornem a dir-ho. Que no hi ha ombres. Que no tenim prou zones verdes, que no passa res per intentar-ho, que volem ombres. Per no passar tanta calor. Voleu que parlem de Santa Coloma? Un any després, amb la incertesa de què passarà amb l’alcaldessa estem a l’expectativa de qui serà i com serà la successió. Ja vam dir que veure com una oportunitat la marxa de Núria Parlon seria bo, però potser no ens trobem en aquest punt. Qui pensava que seria el PSC ja no ho serà i la resta busquem el nostre lloc sota el sol. Voleu que parlem d’altres coses? M’agradaria parlar una mica del futur. El futur és allò que treballem en el present. Frases cèlebres. Queden bé. El futur mai se sap. Qui sap el que ens trobarem en uns dies, qui sap el fruit que obtindrem dels nostres neguits i treballs. Potser res. El futur depèn de tantes coses que al llarg d’aquest mes d’agost tenim l’oportunitat de fer veure que pensem en el nou curs i les seves possibilitats. Desconnecta, em diuen, i en tornar fes. Pensa durant aquests dies i al setembre parlem. El futur té pinta que no s’assemblarà gaire al passat, tampoc al present. M’agrada pensar que tot suma, que tot el que fas té alguna incidència. Que els textos, els articles, les reflexions impreses en paper o en pantalla, tenen alguna repercussió. M’agrada pensar. Però sembla que el futur té molt poc a veure amb tot això. Ens veiem al setembre, potser a la Fira d’Entitats. Potser no.