Quan era jove

OPINIÓ

ANTONIO MOLINA

Com que encetem en aquests dies les activitats per recordar l’entrada de les tropes franquistes a la nostra ciutat el 27 de gener de 1939, voldria fer un exercici de memòria, respecte a la meva memòria. El sentit d’aquest exercici és causat pels moviments nostàlgics de gent de la meva generació i de generacions anteriors que mitifiquen i venen la idea que abans, en un abans que pot abastar des dels anys 70, 80 i fins i tot arribant als 90, abans dic, tot era millor. Tots èrem millors. Aquesta nostàlgia del passat, crítica del present i por cap el futur s’argumenta respecte a una suposada involució en el pensament i costums dels joves d’avui. Aquest any arribaré als 50 anys de vida i pretendre parlar del jovent potser és el primera senyal què m’he convertit en un boomer de manual: parlar del que no saps, enyorar temps passats, comparar. Així, aquesta idea que el jovent actual s’ha tornat de dretes ens té fora de joc. I ens comparem i pensem que alguna cosa haurem fet malament, sobretot els partits, organitzacions, moviments d’esquerres, per a perdre el contacte amb la gent que hauria de ser més transformadora i progressista. I és que, abans, en un abans mític, sí que hi havia partits d’esquerres de veritat, que s’ocupaven de coses d’esquerres de veritat, sí que havien sindicats de veritat, sí que hi havia mobilitzacions de veritat. Abans tot era més autèntic, abans tot eren vinyes. Jo podria també fer un discurs semblant. Quan jo era un adolescent era molt difícil que ningú del meu entorn, de la meva classe a l’institut, i després a la Universitat, es visibilitzés com a feixista, inclús simplement com a persona de dretes. Potser a la Universitat, on les procedències d’origen geogràfic i de classe eren més diverses sí que hi havia opinions més diverses i sabiem que havia algú que començava a fer pràctiques a mitjans ‘conservadors’, nacionalistes de dreta, etc. Però no hi havia feixistes. L’extrema dreta era una cosa residual, pròpia d’skinheads amb poca formació. S’havia de tenir cura en segons quines zones o parcs, però sabies que, en el teu món, tothom compartia uns codis semblants des de l’esquerra comunista, anarquistes, indepes, etc. Però, i això sembla que sempre s’oblida en el moment de tractar qualsevol moment històric, hi havia molta gent que callava, que no es significava, que no portava samarretes de Kortatu, que no eren punks, ni hippies, ni kumbas, ni heavies, ni rapers, ni rapats, ni després indies. Hi havia molta gent, la majoria, que no participava en manifestacions, ni col·lectius, ni joventuts de partits, ni assemblees, ni estava en cap moguda relacionada amb res. Estudiants, treballadors, que passaven o no els interessava e inclús que podien estar poc o gens entusiasmades amb les nostres idees. Jo mateix no vaig estar involucrat en res organitzat. Recordo com el meu pare em va fotre una bona esbroncada pel que suposaria que entrés a participar en el Mili KK quan l’Eugeni Barquero m’ho va proposar i mai més se’m va ocórrer tornar a entrar en res fins ja adult. I el meu pare era molt d’esquerres. Pensar que abans el jovent era revolucionari i ara l’hem perdut i sobretot, pensar que l’hem perdut per errades dels partits o moviments d’esquerres em sembla erroni. Inclús de vegades interessat. I també reaccionari. Sempre hi han hagut i hi ha actualment igual (inclús més) moviments, organitzacions, reivindicacions, espais de mobilització, pensament i acció que tenen en el jovent als seus protagonistes. Dic que inclús més espais perquè hi han ara moviments com el feminista o l’LGTBIQ+ que en el nostre temps eren minoritaris i ara mateix tenen una força enorme. Pensar que aquestes mobilitzacions, des de la nostra perspectiva de cinquentenaris o quarentons no són ‘de majories’ és una errada absoluta. Però no ens enganyem. En les campanyes electorals no crec que abans fos gaire habitual que en cada carpa hi hagués un grup de joves que et cridés ‘Viva VOX’, cosa que passa ara. Els educadors ens expliquen que les opinions masclistes, xenòfobes, lgbifòbiques, ultradretanes, ultranacionalistes són cada vegada més visibles. I dic més visibles i no dic que hagin augmentat. El nostre món, el món de la Santa Coloma dels anys 80 i 90 que jo vaig viure no s’assembla al món d’avui. No podem criticar sense ser conscient que les nostres vides no eren les mateixes. Els nostres entorns no eren els mateixos. El món canvia i com deia la cançó del Neil Young (els meus referents són també vells, octogenaris), ‘l’òxid no descansa’. Els enemics dels drets i del progrés no han descansat i han trobat noves i efectives maneres de fer arribar el seu missatge, la seva visió de la vida, del que interessa, del que és bo i sobretot del que és dolent, amb una eficàcia que ens ha ultrapassat. I sobretot, penso, han legitimat que sigui natural explicitar opinions que fins ara estaven callades, soterrades. Racisme, masclisme, ultranacionalisme, hi ha hagut abans però no ho sabiem perquè no hi havia gaire gent que expressés opinions així públicament. Ara, des del president dels Estats Units, fins a l’alcaldessa de Ripoll, o el compte oficial del Partit Popular a Twitter, a jugadors de futbol, a cantants d’èxit, referents culturals, mediàtics, etc., poden expressar opinions fastigoses amb total impunitat i aplaudiment massiu. Així, el suposat suport del jovent a l’extrema dreta no és sinó fruit d’un món i uns referents que han legitimat això. Es pot ser un feixista a cara descoberta. I els partits i grups d’esquerra busquem culpables on no hi són, i ens autoflagel·lem pensant que hem perdut ‘l’essència’ i no trobem el camí. I la temptació de recuperar discursos del passat ens assalta. Acabo. Quan jo era jovenet, joveníssim, jo tenia clar on estava, quins eren els meus. I els meus eren molts. Tenia més simpatia per uns que per d’altres, però al meu cap i al meu cor pensava que totes formàvem part d’una gran família, d’un gran grup humà. Potser la meva ignorància no em feia veure que això no era veritat, que les diferències eren evidents, que fins i tot hi havia (i n’hi ha encara) que ens veu com a enemics. Jo era feliç així. Els uns i els altres, finalment, no hem aconseguit gaire cosa més que mantenir-nos vius, aconseguir feines estables, muntar famílies, ser part de la societat capitalista amb el morro tort, però sense alterar gaire els engranatges del món. Aquestes perspectives nostres ja han passat, ara són unes altres i és el mateix jovent organitzat, d’esquerres, progressista, qui ha de trobar la manera de dibuixar un futur diferent. Almenys per viure. I perquè dir que amb Franco es vivia millor, torni a fer vergonya.