Oligopolis

OPINIÓ

LLUÍS SOLER ALSINA

L’oferta de restauració que hi ha a la plaça de la Vila és aparentment variada. Però només aparentment. En realitat, els diferents establiments pertanyen a un mateix propietari. Podem triar el tipus de cuina que volem degustar i l’estil decoratiu del local, però, al capdavall, tota la facturació va a parar a les mateixes mans.

Tanmateix, no sempre ha estat així. Fa no gaires anys, hi havia una autèntica competència entre els bars i restaurants de la plaça, però a poc a poc la situació ha anat canviant, i un únic inversor els ha anat adquirint un per un, fins a aconseguir el control absolut.

A primera vista, pot semblar que som davant una situació específicament local. En realitat, però, assistim a una autèntica explosió d’adquisicions i fusions de tota mena d’empreses i entitats. Pensem, per exemple, en el canvi radical que ha experimentat el sector financer català en el decurs dels darrers vint anys. Hem passat de tenir un elevat nombre de caixes que, amb tots els defectes que es vulgui, solien estar fortament vinculades al territori i al complex entrellat d’empreses i entitats de les respectives comarques, a la seva desaparició pràcticament total. Van sobreviure a la guerra civil i a les dues dictadures que hem patit durant el segle XX, però no pas a la crisi econòmica de 2008, a la seva politització en el sentit més pejoratiu i, sobretot, a les males praxis financeres, a la voràgine depredadora del capitalisme financer actual. Ara tan sols queden dempeus uns pocs bancs, i un d’ells –l’únic que encara manté un cert arrelament amb el teixit productiu català– corre el risc de ser absorbit per una altra entitat encara més gran.

Som davant un fenomen imparable, una tendència inexorable? Tradicionalment, hi ha hagut dos grans paradigmes sobre la qüestió. D’una banda, el marxisme sempre ha postulat que el capitalisme tendeix a concentrar el gruix de les empreses en cada cop menys mans. El Manifest comunista, escrit fa prop de cent vuitanta anys, ja ho indica inequívocament: les petites i mitjanes empreses acaben per desaparèixer, ja sigui perquè no poden resistir la forta competència de les que tenen més recursos i poder o perquè són adquirides per aquestes darreres. El resultat és que un nombre cada cop més reduït de capitalistes acapara una porció cada cop més gran de la riquesa, les propietats i el poder.

L’altre paradigma, en canvi, sosté que aquest procés de fusions, absorcions i fallida de negocis es veu compensat, i amb escreix, pel sorgiment d’altres ben nous. Ara fa gairebé un segle l’economista Joseph Schumpeter va encunyar l’expressió “destrucció creativa”. En què consisteix? Doncs en afirmar que el tret fonamental del capitalisme és el seu extraordinari dinamisme, en virtut del qual constantment apareixen nous avenços tecnològics, sí, però també noves maneres de treballar, de vendre i de gestionar. Tot això es tradueix en la destrucció, és a dir, en la desaparició de molts negocis, oficis i maneres de fer, però també, i de manera inevitable, en l’aparició de noves empreses, nous nínxols de mercat, noves feines i noves maneres de treballar. Per tant, més que tendir cap a l’oligopoli, el capitalisme crea i alhora destrueix; concentra empreses, i al mateix temps, esperona que en sorgeixin de noves. Alguns esdevenen més rics i poderosos, però d’altres cauen ràpidament en l’obsolescència i perden tot allò que havien guanyat.

Qui té raó? D’una banda, si mirem les empreses amb major capitalització borsària del món, ens adonem que bona part d’elles no existien fa ben poques dècades. Cada dia sorgeixen noves apps. Les grans automobilístiques xineses, fins ara gairebé desconegudes, són avui el focus mediàtic del saló de l’automòbil d’enguany. I així successivament.

D’altra banda, però, el ritme de les fusions i adquisicions no ha parat de créixer. De la mà de la desregulació financera i la globalització, més i més sectors cauen en mans ben poques mans. Avui tenim moltes companyies aèries i més rutes que mai, cert, però les més petites desapareixen o són adquirides per les més grosses, que ja dominen el mercat aeri de manera abassegadora. Internet, que havia de suposar el paradigma i el catalitzador d’una societat més horitzontal, més diversificada i més igualitària, esdevé, avui, l’exponent per excel·lència de les pràctiques oligopolístiques.

Així doncs, si ens aturem a pensar i, sobretot, si aprenem a distingir entre la diversitat de marques i la concentració real de la major part d’elles en ben poques mans, ens adonem que, avui, hem de donar la raó més a Marx que a Schumpeter, malgrat l’innegable talent de les teories d’aquest darrer.

Amb un matís essencial, però: que la riquesa, el poder i la propietat es concentrin en cada cop menys mans no és només el resultat d’una dinàmica pretesament natural i inevitable de l’economia de mercat. És, també, el resultat de decisions polítiques, el fruit de la creixent confluència d’interessos entre el poder econòmic i el polític. Fa un segle les pressions socials van aconseguir que molts països endeguessin lleis antimonopoli. Fins i tot als Estats Units –el paradigma per excel·lència del capitalisme sense límits– se’n van aprovar. Ara, però, succeeix tot el contrari: bona part de les lleis i les mesures de diferents governants s’orienten a augmentar, encara més, el poder de les grans corporacions. Amb l’excusa, això sí, que ho fan pel nostre bé, car, altrament, la nostra economia perdria competitivitat.

Tal com s’ha assenyalat a bastament, les conseqüències són molt greus: destrucció de llocs de treball, desaparició del comerç de proximitat, pèrdua d’identitat, minva dels drets dels consumidors, increment dels preus, etc. Tanmateix, hi ha un altre efecte, menys reconegut però tal vegada encara més greu: la degradació del bé comú, la conversió de les institucions democràtiques en ajudants i copartícips d’interessos privats i, per tant, la pèrdua de representativitat i de legitimitat. Amb tot el que això suposa per a la (cada cop més fràgil) salut democràtica.

Així que si el nostre ajuntament torna a impedir-nos d’acudir amb cap beguda a la plaça de la Vila durant les festes, hem de pensar que no només ens està pressionant perquè consumim les del nou propietari de tots els locals de la zona (a preus d’autèntic escàndol i, a sobre, amb restriccions, com ara la impossibilitat de consumir Coca-Cola o de gaudir de la major part de cerveses!), sinó que està fent una cosa molt més greu: posar les institucions públiques al servei de l’interès privat d’uns pocs.