Odiar l’Antonio i la Montse

La Montserrat López va néixer a Barcelona el 13 de gener de 1965 i l’Antonio Moreno també a Barcelona l’any 1970. Van viure durant deu anys al bloc ocupat del carrer Burgos 26 de Sants on pagaven per la “seguretat” del bloc. El 22 d’octubre de 2024 el bloc va ser desallotjat per l’ajuntament, propietari del solar i van anar a parar a un centre d’habitacions temporal. A finals de 2025 els hi van donar una setmana per “buscar-se la vida” i van anar a petar a la serra de Collserola, on vivien en una tenda fins que l’operatiu contra la pesta porcina els va expulsar. Des de fa unes setmanes han tornat al barri de Sants. L’Antonio cobra l’ingrés mínim vital de 650 €, però com ell diu: “no ens arriba per llogar un pis, ni tan sols una habitació”. Els dies passats de mes fred eren al carrer, ja que no volen perdre les seves poques pertinences que no poden portar amb ells als locals habilitats per l’ajuntament, el mateix que els ha deixat literalment tirats al carrer. La Montse és epilèptica i necessita medicació.

MARC JAVIERRE-KOHAN

El 13 de gener de 2026 vaig penjar un text a les xarxes socials amb tres fotos de la Montse i l’Antonio denunciant la seva situació de vulnerabilitat vivint al carrer. Els meus posts a Facebook normalment tenen entre 600 i 700 visualitzacions d’unes 300 persones. Però aquest cop, fins al dia d’avui (9 de febrer, un mes després), ha tingut 174.721 visualitzacions; l’han vist 102.376 persones, ha provocat 618 reaccions i 502 comentaris. El 75% de les visualitzacions les han fet persones de més de 45 anys.

Com és això? Doncs resulta que les xarxes poden crear odi, ja que el fan rendible, visible i contagiós. El món digital d’avui està molt concentrat en poderoses multinacionals globals en mans de multimilionaris reaccionaris, i les xarxes socials estan modelant el discurs públic, els temps, l’odi i la visibilitat, sense control real per part dels estats. Els algoritmes premien el conflicte, ja que les plataformes no busquen la veritat ni l’empatia, sinó el temps de permanència i la manipulació consumista i ideològica i sembla que el que més reté l’atenció és la indignació, la por o el ressentiment.

Un comentari d’odi genera fils amb més interacció, que donen més visibilitat i, alhora, generen més odi, amb més respostes i baralles. És un cercle perfecte promogut per les xarxes socials. Si a això hi afegim la deshumanització que produeix el món digital, on no veus les cares ni la fragilitat dels altres, per molt que les fotos t’ho ensenyin, la Montse i l’Antonio es converteixen en problemes i paràsits culpables. Ells recorden veritats que molta gent vol negar. Mostrar la seva existència al costat de casa teva genera angoixa. I l’angoixa, si no es pot assumir, es pot transformar en odi, ja que fa visible la fragilitat i la por pròpia.

Veure algú al carrer activa la por profunda que això et podria passar a tu. La Montse i l’Antonio tenen un nom, tenen una història, ocupen un espai i generen un relat, i això incomoda.

Quan es visibilitza el pobre, el sistema grinyola, ja que mostra que els serveis socials fallen, que l’administració expulsa i que les solucions són temporals i inhumanes. En definitiva, en aquest cas concret, qüestionen l’Ajuntament de Barcelona i el seu flamant alcalde Collboni però també a un mateix.

Al final, és més fàcil atacar-los a ells que assumir la responsabilitat col·lectiva de viure junts. Deshumanitzar-los: “que s’espavilin”, “no és el meu problema”, “alguna cosa hauran fet”, “són uns borratxos, uns ocupes”… sentir empatia per ells implicaria responsabilitat, incomoditat i fer alguna cosa.

Una part important de l’odi no neix del privilegi, sinó del ressentiment de persones que també se senten abandonades, cansades, insegures. El sistema ha convertit la precarietat en una competició moral: si no ho aconsegueixes, és que ho fas malament. A això cal afegir l’efecte generacional: molta gent gran ha entrat a les xarxes sense alfabetització digital i confon opinió amb veritat i llibertat d’expressió amb impunitat, ja que no entenen que les paraules violenten i que l’odi no és neutre, i normalitza la crueltat.

Quan aquest odi no és moderat i no té conseqüències, esdevé normal, i el límit de què és acceptable es desplaça cada dia una mica més. I és que moderar costa diners, l’odi genera trànsit, i el conflicte no espanta els anunciants: els alimenta. 

La xarxa no és un espai neutre: és un espai extractiu i de manipulació de ments humanes. Les visualitzacions d’aquest post no són un accident viral: són el sistema funcionant exactament com està dissenyat.

La quantitat d’odi i la falta absoluta d’humanitat i de comprensió del món més enllà d’un mateix m’han fet reflexionar i construir aquest document digital, que pretén desconstruir el sistema de la mateixa xarxa social, construint un relat que simula unes converses escrites. Ja que jo mateix em plantejo: Serveix de res aquesta denúncia fotogràfica?

(Per por que a l’Antonio i la Montse els hi passés alguna cosa, vaig treure la seva localització després que una persona ho comentés…)