Noemí Ubach: “No entenc ser cristiana i no lluitar per la igualtat de les dones”

AGUSTINA RICO

El diumenge 3 de març, l’organització Alcem la veu va protagonitzar una concentració de dones davant la catedral de Barcelona per reclamar un tracte igualitari envers la dona dins l’Església. En uns dies, al voltant del 8 de març, en què des de diversos àmbits es reclama més presència i més poder de decisió de la dona, aquest col·lectiu manifesta que la seva lluita s’enfronta a una tradició de segles. Volen que l’Església sigui una comunitat d’iguals, de fet algunes porten comunitats cristianes –seguint l’escletxa que va obrir el ja llunyà concili Vaticà II (1959-1962)–. Diuen que amb el Papa Francesc s’han fet avenços però que encara falta molt: “Tenim davant un mur de formigó, no un sostre de vidre.”

Noemí Ubach Codina és membre d’ Alcem la veu i és una de les portaveus del col·lectiu. Llicenciada en Filologia Catalana, especialitzada en Dinamització Lingüística, treballa al Centre de Normalització Lingüísca L’Heura de Santa Coloma de Gramenet des de fa trenta anys: “M’agrada molt fer la meva feina i mirar de superar els reptes que ens planteja la ciutat.”

Com et defineixes, com a creient o com a dona creient?
Pertanyo al Moviment de Professionals Catòlics de Barcelona i a Alcem la Veu, que és una coordinadora de dones creients i feministes. A vegades hi ha persones que em diuen que no se’n pot ser, de catòlica i feminista, però a mi el que se’m fa estrany és ser cristiana i no lluitar per la igualtat de les dones.

Quantes dones mou a Barcelona Alcem la veu? I a Catalunya?
Estem principalment a Barcelona, on hi ha unes 150 persones connectades amb Alcem la Veu. Tot just ara, a Lleida comença a haver-hi un grup petit. 

Quin és l’abast estatal i internacional del col·lectiu per la igualtat de la dona a l’Església Catòlica? 
Formem part d’una xarxa estatal de col·lectius de cristianes feministes presents a vint-i-cinc ciutats. Els grups de parla catalana ens diem Alcem la Veu. N’hi ha a València i a Menorca. A Galícia es diuen Exeria, que va ser la primera pelegrina, ja al segle IV. I a moltes altres ciutats tenen el nom de Revuelta de Mujeres en la Iglesia. A nivell internacional formem part del Catholic Women’s Council, que va organitzar un sínode de dones paral·lel al sínode eclesial. HI van participar més de 40 col·lectius de dones a tot el món, amb una forta implantació a Llatinoamèrica.

Fa uns anys va ser molt coneguda Anne Soupa, que es postulava com a titular per al bisbat de Lió, a França. La seva campanya va tenir força ressò a Barcelona. Hi teniu contacte?
En el seu moment van donar suport a la seva proposta. Ara la seguim a títol individual, i rebem els seus missatges. 

El Papa Francesc ha portat avenços a la situació de la dona a l’Església catòlica?
Sí. Ha estat una fita que les dones poguessin votar en un sínode per primer cop a la història. També ha nomenat dones en càrrecs d’alta responsabilitat al Vaticà, que era un espai totalment masculí, i ha iniciat un sínode que significa un canvi de paradigma del que vol dir ser Església. Ara bé, venim de tant avall pel que fa a la igualtat entre homes i dones, que aquests passos ens situen encara al principi d’un camí. 

De tot el que reclameu, quines són les principals assignatures pendents?
N’hi ha de dos tipus. Les primeres tenen relació amb la desigualtat entre homes i dones en el Codi de Dret Canònic. La prohibició de ser ordenades preveres o diaques explicita una concepció de les dones que no són dignes de representar el sagrat. I jo em pregunto, que hi ha de més sagrat que donar vida i alletar-la? Hi ha darrere d’aquesta discriminació, una concepció antropològica que assigna a dones i homes rols diferents segons el gènere. 

La segona assignatura pendent té a veure amb la tradició misògina que hi ha a l’Església. Sense tocar ni una coma del cànon, les dones podrien exercir diverses responsabilitats en la institució. Fins i tot podrien ser cardenals perquè no cal estar ordenat per ser-ho. Un estudi molt recent de Catalunya Religió mostra com en la majoria de càrrecs de responsabilitat hi ha només un 20% de dones, i en alguns, com ara responsables de centres universitaris, no n’hi ha cap.

L’acceptació de les vostres reivindicacions canviaria l’Església o seria un nou aggiornamento (posada al dia)? 
Hi ha una discriminació pel fet de ser dones, i aquesta és la nostra lluita principal. Aquest debat em recorda el del sufragi femení el 1931, quan Clara Campoamor el defensava a les Corts i l’argument per rebatre’l era que les dones votarien els partits de dretes. Les dones tenien dret a votar, independentment del signe polític del seu vot.  Les dones a l’Església hem de poder fer el mateix que els homes, independentment de l’organització eclesial que preferim. Em molesta molt que en la lluita per la igualtat sovint s’esgrimeixi que hi ha altres temes prioritaris. Doncs, no! No esperarem a tenir una Església que no sigui jeràrquica, tot i que també formi part de les nostres reivindicacions, per exigir igualtat. El que vull dir és que les dues reivindicacions no són excloents. 

Com seria l’Església Catòlica que voldries –que voleu–  per al segle XXI? Aquesta Església atrauria els joves?
Em remeto a la part final del nostre manifest: “Una comunitat d’iguals, on les dones són reconegudes com a subjectes de ple dret, amb veu i vot a tot arreu, on les dones són valorades pels propis talents, carismes i aportacions a les comunitats, i ens reconeixem amb autoritat i lideratge. Una Església on el lideratge és compartit entre dones i homes, laics, laiques, persones consagrades i preveres. Una església paritària, més plural i menys jeràrquica. Que acompanya sense jutjar tota la diversitat de les famílies, d’identitats i orientacions sexuals. Una Església que ja avui és llavor de futur.”