L’origen del conflicte etern

MARTÍ SEGURA JULIÁN

El conflicte entre Israel i Palestina no va començar el passat 7 d’octubre amb les massacres provocades per Hamàs en la seva invasió sense precedents al sud d’Israel. Situar l’origen de l’actual guerra en un atac per part d’una organització considerada com a terrorista per part de la majoria de països occidentals és tan naïf com creure que l’origen d’aquests es remunta dos mil·lennis enrere. Tot i així, es tendeix a considerar aquest un conflicte etern. 

A principis del mes passat, el Moviment de Resistència Islàmica (Hamàs, per les seves sigles en àrab) va dur a terme un atac al sud d’Israel, agafant tothom per sorpresa –serveis d’intel·ligència hebreus inclosos–, matant més de 350 membres dels cossos i forces de seguretat israelians, així com un miler de civils, a banda de segrestar 200 persones, entre civils i militars. La comunitat internacional s’ha bolcat en el suport a Israel, incloent-hi la mobilització d’un parell de portaavions nord-americans a la zona per donar suport a l’estat hebreu en el cas que l’atac del 7 d’octubre fos el preludi d’un conflicte regional amb l’Iran, un dels principals aliats de Hamàs.

La reacció d’Israel a l’atac va ser, tal com era previsible, ràpida i contundent. Una reacció que, ja sigui degut a l’alta densitat de població de la Franja de Gaza, les bases de Hamàs i altres organitzacions, així com les plataformes de llançament de coets situades al subsòl i a prop d’infraestructura civil, o ja sigui per manca de respecte pel dret internacional humanitari, sabíem que comportaria la mort de milers de civils incloent infants. Segons informa Al-Jazeera el 5 de novembre en base a dades del Ministeri de Salut de Palestina, com a mínim 4.008 infants han mort des de l’inici de la guerra contra Hamàs a Gaza, i el total de víctimes a la franja arriba a les 9.770 persones.

No sabem amb certesa com acabarà la present guerra, tot i que és d’esperar que la invasió israelià s’allargui setmanes, sinó mesos, i que el nord de la Franja de Gaza quedi arrasat. El que sí podem aventurar, però, és que aquesta guerra no posarà fi al conflicte, com no van posar-hi fi totes les anteriors, independentment de qui les iniciés.

Establir l’origen d’aquest conflicte suposa un conflicte en si mateix. Inclús considerar-ho com a conflicte és problemàtic, com afirma na Itxaso Domínguez de Olazába a Palestina: ocupación, colonización, segregación, ja que posa en peu d’igualtat les diferents parts, obviant que l’Estat d’Israel manté sota ocupació els territoris palestins, comptant amb un exèrcit i ajuda i suport militar de poderosos aliats, mentre que els palestins estan privats de tenir quelcom similar a un exèrcit o d’exercir una sobirania equiparable a la de qualsevol altre estat.

Situar l’origen d’aquest conflicte, deia, és problemàtic. Considerar que aquest té dos mil·lennis d’antiguitat és risible, però es fa impossible entendre la voluntat del moviment sionista de disposar d’un estat propi sense tenir en consideració la discriminació patida pels jueus arreu d’Europa durant segles, especialment amb els pogroms patits durant el segle XIX i principis del segle XX.

A principis del segle XX, degut als pogroms que s’estaven duent a terme a Rússia, el Secretari Colonial Britànic Joseph Chamberlain va proposar a Theodor Herzl, líder de l’Organització Sionista Mundial, de cedir-los una part de l’actual Kenya per a l’establiment d’una “llar nacional” per al poble jueu. Un parell d’anys més tard van rebutjar l’oferta, ja que van comprovar que en aquest territori ja hi vivia gent que, molt segurament, no els agradaria ser colonitzats i, a més, l’objectiu últim de l’organització era establir-se a Terra Santa.

Durant la Primera Guerra Mundial, mentre combatien els otomans, els britànics van començar a planificar el futur del llevant i Mesopotàmia un cop derrotats els turcs que dominaven la regió des de feia segles. Així, el 1917 el govern britànic feia pública la declaració del Secretari d’Afers Exteriors Arthur Balfour al líder de la comunitat jueva britànica Walter Rothschild, en la qual es mostraven favorables a l’establiment d’una “llar nacional a Palestina”.

La coneguda com a Declaració Balfour va tenir impactes significatius que van acabar condicionant el futur de la regió. Un dels principals efectes que va tenir va ser una major acceptació del moviment sionista per part dels jueus d’arreu del món, incrementant-hi el suport. Però també va esdevenir un element central del Mandat Britànic de Palestina, configurant la jueva com una de les comunitats amb cert grau d’autogovern. És en aquest moment de la història que l’historiador palestí americà Rashid Khalidi situa l’origen del conflicte en la seva obra Palestina, cien años de colonialismo y resistencia.

Els mandats de la Societat de Nacions, creats en acabar la Primera Guerra Mundial, eren encomanats a potències aliades que havien de fer-se càrrec de l’administració d’aquests territoris fins que aquests poguessin funcionar de forma autònoma i sobirana, seguint la lògica del principi d’autodeterminació dels 14 Punts del President Nord Americà Woodrow Wilson. Així doncs, els jueus recentment migrats d’arreu d’Europa al Mandat de Palestina tenien dret a l’autodeterminació igual que la població àrab autòctona.

Durant els anys que va durar el mandat britànic, la població jueva de Palestina va veure’s augmentada, principalment degut a la migració, tot i que aquesta va estar limitada en diferents moments per part de l’autoritat britànica. Una de les conseqüències previsibles va ser l’augment de les tensions entre àrabs, jueus i britànics que va culminar en la guerra civil entre els anys 1947 i 1948. Aquesta guerra, però, no va posar fi al conflicte.

L’any 1947, una recent estrenada Organització de les Nacions Unides va realitzar una proposta de partició en dos Estats del Mandat Britànic de Palestina. Aquesta proposta va ser acceptada pels lideratges jueus, però rebutjada pels representants àrabs. L’any 1948, quan els britànics van abandonar el territori, Israel va proclamar la seva independència en base a les delimitacions de la proposta de partició i, al cap de les poques hores, els països àrabs de la zona van envair el nou Estat hebreu, citant la protecció dels palestins com a motivació.

En finalitzar la guerra, l’any 1949, la Franja de Gaza va ser annexionada per part d’Egipte i Cisjordània per part de Jordània fins que, fruit de la guerra dels Sis Dies de 1967 ambdós territoris van passar a ser ocupats per Israel. Des de la declaració de la seva independència, Israel s’ha vist atacat per diferents estats àrabs i sempre n’ha sortit victoriós.

Els jueus, com a poble, van poder autodeterminar-se en el territori del Mandat Britànic de Palestina, mentre que els palestins no van poder-ho fer. A banda de la colonització de la seva terra i la despossessió, els palestins s’han vist afectats pels seus mals lideratges i utilitzats per la resta de països àrabs. Com a conseqüència de tot plegat, els palestins estan segregats i, la majoria, viuen sota ocupació.

Els brutals atacs del passat octubre per part de Hamàs són injustificables però, tal com va dir l’António Guterres, Secretari General de Nacions Unides: “és important reconèixer que els atacs de Hamàs no van succeir en el buit.”

Sabem que amb aquesta guerra no es posarà solució al conflicte entre Israel i Palestina. Però l’única esperança que poden tenir aquests dies és que sigui tan catastròfica que no hi hagi cap més alternativa que creure en una solució diplomàtica que permeti als palestins viure en llibertat i als israelians amb seguretat.