Les passejades pel Besòs de Sebastião Salgado i ‘Nani’ Riera

AGUSTINA RICO

Acaben de morir Sebastião Salgado i Ignasi Riera. Són figures molt diferents, d’abast mundial Salgado i “retirat” des de fa uns anys Riera, però tots dos amb un vincle amb la ciutat creat a través de l’amistat amb colomencs. Deixaran un record inesborrable dintre de molts de nosaltres a través de la seva obra, i també amb el so de la seva pròpia veu i amb la imatge de la seva pròpia fesomia.

SEBASTIAO SALGADO I L’HOMENATGE A JOAN GUERRERO

Salgado, l’icònic fotògraf de la selva brasilera, anomenat el Beethoven del blanc-i-negre, va ser fa un any a Santa Coloma en l’homenatge que va retre la ciutat, a la riba del riu Besòs, al fotoperiodista Joan Guerrero, mort aquell mes d’abril de 2024. S’havien fet amics a través de Gabicho (Gabriel Barriga), el capellà equatorià amb qui tots dos col·laboraven en accions humanitàries i artístiques. “Tienes que conocer a un amigo mío que también es fotógrafo”, li havia dit Gabicho en una de les seves trobades -ens va explicar en Joan en una entrevista- “se llama Sebastián, por aquí tengo unes fotos suyas…” i en Joan explicava que no s’ho podia creure en veure-les “Salgado… nada menos… el maestro, el poeta, el mejor del blanco y negro.”

Sebastião Salgado, a la vora del riu, entre imatges de la trajectòria vital i fotogràfica d’en Joan exposades al mur del parc fluvial, va fer un vibrant recordatori de l’amic que acabava d’anar-se’n i del paper solidari que fotògrafs com ells s’han sentit impulsats moralment a fer davant les mancances i les injustícies del món. Se’l veia content, passejant amb la seva esposa -Lélia Wanick- davant l’exposició, abraçat i fotografiat en un entorn d’amistat i d’ homentage. Amb Gabicho, entre amics, amb l’esposa, la filla i la neta de Joan Guerrero -Mari Carmen, Laura i Crista- , entre els molts fotoperiodistes que havien vingut de Barcelona i els fotògrafs aficionats que immortalitzaven la trobada amb el gran mestre.

Una impressionant i completíssima exposició de Sebastião Salgado ha estat durant cinc mesos a les Drassanes de Barcelona davant un públic sempre nombrosíssim. Un treball que fusiona el periodisme i l’art, la investigació antropològica i la denúncia sobre el maltracte a una reserva natural imprescindible. Mostra la forma de vida i la cultura de les tribus que perviuen a l’Amazònia i la tasca de regeneració que ha realitzat la família Salgado, promovent la solidaritat internacional (Instituto Terra), a una finca familiar situada a Minas Gerais que van heretar arrasada i de la qual van aconseguir fer-ne el que s’ha considerat com “un paradís replantat”.

L’INTEL·LECTUAL QUE ESTIMAVA LA PERIFÈRIA

Nani Riera, com s’anomenava Ignasi Riera Gassiot en els diversos espais polítics, culturals i socials en què es movia, era una figura molt coneguda, un habitual de la premsa, la ràdio i els debats entre els 70 i el 2000. Era periodista, polític i un escriptor guanyador de diversos premis. La seva novel·la El rellotge del pont d’Esplugues (Premi Ramon Llull 1984) –que retratava la vida d’una militant del PSUC en les darrers anys del franquisme, la transició, la constitució dels primers ajuntaments democràtics i el 23-F- va tenir força ressò. Retrata tota una època amb els temes àlgids del debat ideològic dels 70 i recull aspectes autobiogràfics de l’autor. Era nebot del poeta i dramaturg Joan Oliver (Pere Quart) i quan parlava i escrivia reflectia els materials que constituïen la seva personalitat: un tarannà popular i una vasta cultura, el coneixement i l’afecte respecte a la perifèria barcelonina i l’amor declarat a la llengua catalana (va ser secretari de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana).

Va ser regidor a l’ajuntament del Cornellà en diversos mandats i diputat del Parlament de Catalunya per Iniciativa per Catalunya. Sempre ben disposat a participar en projectes organitzats des de l’esquerra popular, el recordo intervenint en la presentació d’una de les múltiples revistes creades per l’equip Butifarra! (dibuixants i guionistes de còmic reivindicatiu, una de les seves ànimes era el dibuixant de Grama Alfons López). També va ser un dels intel·lectuals convidats en el cicle de debats organitzat pel Grup de Sortides i Debats colomenc (conegut com el Club de Debats) en els anys 80. Des del 2003 vivia a Madrid on, expliquen els articles que se li dediquen, era assidu de les activitats organitzades pel centre cultural català Blanquerna. Expliquen també que el seu vincle amb Cornellà continuava i que havia conservat algunes de les seves col·laboracions periodístiques però la seva veu era una de les que es trobaven a faltar des de feia anys en els mitjans catalans.

Havia estat una de les figures destacades en la reflexió sobre la immigració, la integració i el fet català. Coneixedor de les poblacions i dels barris que formen la complexa perifèria barcelonina, dedica moltes pàgines del seu llibre Off Barcelona. Itinerari iniciàtic fora ciutat (1993) a Santa Coloma de Gramenet. Hi parla de Can Zam, de l’abans anomenada Clínica Mental, de Can Mariné, d’en Xavier Valls, de Josep Sol, de Màrius Sampere, de Jaume Sayrach, de Joan Guerrero… i del riu Besòs: “Quan només els antics de la tribu recordin els Jocs Olímpics, el Besòs continuarà essent el Cobi del Barcelonès Nord, la mascota, la referència.”