La Lamentable penya o la importància de dir-se dimecres

El 22 de febrer farà dos anys de la mort, per càncer, a vuitanta-cinc anys, del gran periodista i amic Josep Martí Gómez. L’any passat, coincidint amb el primer aniversari de la mort, els seus amics de Morella, el poble on va nàixer el 1937, el convertiren en protagonista de la Setmana Negra literària que celebren anualment. I ens convidaren als amics i col·legues a parlar d’aspectes de la seva vida que ens semblessin rellevants. Jo vaig escriure aquest text que segueix, on apareixen pinzellades d’una manera de fer periodisme a Barcelona en els anys que van transcórrer entre l’esplendor dels Jocs Olímpics de 1992, i la crisi econòmica de 2008 que va acabar amb aquella manera de fer periodisme i amb els seus protagonistes.

EUGENI MADUEÑO

Josep Martí Gómez, el Martí, tenia els seus principis irrefutables. I més caràcter del que deixava entreveure. Si se sentia maltractat, o millor dit, tractat injustament, no s’enfrontava amb l’agressor, sinó que feia mutis i desapareixia. Ho va fer el 1987, quan es va sentir menyspreat per Antonio Franco, llavors director d’El Periódico. Sense encomanar-se ni a Déu ni al Diable –bé, suposo que sí a Maria Elena, la seva dona–, un dia va agafar la maleta i va pujar a un autobús que unia Barcelona amb Londres. I va començar una nova vida.

El Martí també era un mitòman. Necessitava els mites per somiar, i els somnis per continuar vivint. Quan es va instal·lar a Hampstead, i s’hi va emportar la família, va reconstruir el seu hàbitat mental buscant mites nous. El llibre que va escriure sobre Lady Di dona comptes d’un. La sublimació de l’equip The Wednesday Football Club en va ser un altre.

Lluny de la cuina del seu pis barceloní on els caps de setmana es recloïa per escoltar per la ràdio tots i cadascun dels partits que jugava –i normalment perdia– l’Espanyol, a Londres el Martí se sentia desemparat. Trobava a faltar les derrotes del seu equip, en les que trobava l’al·licient per reafirmar-se en el seu pessimisme congènit (adorava la frase «qualsevol situació per dolenta que sigui és susceptible d’empitjorar»). Fins que va saber de l’existència del “Dimecres Futbol Club”, l’equip històric de Sheffield, el quart club de futbol professional més antic d’Anglaterra, amb una equipació blanc-i-blava semblant a la dels pericos (a aquests altres els anomenen mussols), quatre copes de Lliga a les prestatgeries, i una trajectòria gloriosa vinguda a menys (l’Espanyol milita ara a la segona divisió, i The Wednesday juga a la tercera categoria anglesa).

Martí va abraçar amb entusiasme la causa del Wednesday, anomenat així perquè als seus començaments –el 1820 com a filial d’un equip de criquet–, els jugadors només tenien lliures els dimecres per poder jugar. Mentre va viure a Londres es va mantenir alerta de totes les peripècies de l’equip i, quan va tornar de nou a Barcelona, va buscar maneres per no oblidar-lo. Per exemple, ens va proposar als amics més propers trobar-nos cada dimecres per xerrar i dinar.

Ho vam fer a un restaurant que es deia (es diu, però això ja és una altra història) Casa Leopoldo. Ens hi va portar Joan de Sagarra, que era amic de Rosita Gil, la filla del propietari, German ‘el Exquisito’, un exbanderiller. Sagarra ens va explicar quatre coses del local, situat al cor del Barri Xinès, de les putes i dels macarres que el freqüentaven, del marit de la Rosa, que va ser el darrer torero mort a la Monumental, i vàrem quedar tots fascinats.

En entrar a Casa Leopoldo trobaves una primera sala, amb la barra del bar a l’esquerra. Una escala baixava al semisoterrani, on hi havia la cuina. I una altra pujava al piset superior a la cuina, on hi havia altres taules, i els lavabos. La sala noble, amb rajoles amb figures de toreros a les parets, era a un costat. Una barrera imaginària feta amb diners separava un espai de l’altre. A la dreta, els del menú. A l’esquerra, els de la carta. Als dels dimecres ens van adjudicar una tauleta de quatre entrant a la dreta. Hi érem el Martí, el Sagarra, el Bru Rovira i jo.

L’èxit de la convocatòria setmanal va augmentar. Els amics dels amics s’unien al dinar, que acabava amb uns whiskies i un tortell de cabell d’àngel que Lys, la millor pastisseria del barri, elaborava en exclusiva per a la Rosa. Per aquelles estovalles van passar des de candidats a alcalde a directors de teatre, atracadors de bancs, polítics de totes les creences i teòlegs de totes les religions. Per a cadascun dels que van circular per les taules (ens n’adjudicaven una o altra en funció de l’èxit de cada convocatòria) les trobades suposarien coses diferents. Per a mi van ser, també, el lloc d’aprenentatge de tots els plaers que ens entren per la boca. Digues-los-hi Gall de Sant Pere, Partagàs, Chablis, Connemara o Stilton.

Vam passar molts anys gaudint cada dimecres de l’amistat i dels plaers de Casa Leopoldo. Des de les seves taules vam veure morir el Barri Xinès i sorgir el nou Raval, més esponjat però menys entranyable. Vam esperar l’arribada i vam veure com passaven els Jocs Olímpics del 92. I vam riure dels esforços de l’alcalde Clos per fer universal un Fòrum de les Cultures 2004 que amb prou feines va sobreviure un any. Ho vèiem, ho comentàvem, i els que ens guanyàvem la vida escrivint, ho reflectíem després a les nostres cròniques als diaris.

Va ser llavors quan el Martí ens va constituir en penya i per a sorpresa dels dimecres-addictes ens va batejar amb el nom de La Lamentable, en honor del seu amic Mateo Seguí, l’advocat que solia acabar les seves anàlisis exclamant “ho trobo lamentable!”. Lamentable era la situació de la penya i dels amics dels dimecres la primera dècada del 2000, quan la crisi va començar a prejubilar-nos i a fer-nos fora a puntades del mercat laboral. Als periodistes de l’equip, el Martí ens va proposar rebel·lar-nos muntant un blog des d’on poder rajar el que no està escrit. I ho vam fer. La Lamentable versió web dirigida pel Martí es va mantenir activa sis anys i tres mesos, va comptar amb col·laboradors extraordinaris, i el 2017 va morir del que moren els bons projectes, perquè no va trobar publicitat, perquè el procés havia fet l’ambient irrespirable i perquè tots plegats ens vam anar cansant i fent-nos vells.

Cansat dels embats del càncer estava el Martí el dia de novembre que ens vam acomiadar de la manera que més ens agradava: menjant caragols i cervells arrebossats a Ca l’Estevet, el temple on anàvem a pregar després que tanqués Casa Leopoldo. Recordo la calidesa de la mà posada sobre la meva, totes dues paralitzades sobre la taula, la mostra d’afecte amb què tancàvem llargs anys d’amistat. El vaig acompanyar al taxi. Quan em va dir adeu a través de la finestreta vaig intuir que mai més no el tornaria a veure. Van passar gairebé quatre mesos. Fins al fatídic 22 de febrer de 2022. Dimarts.