Evocació sentimental de La Trinca
Lluís Hernández: no es pot fer política sense estimar
REPORTATGES
JACINT TORRENTS
“11 abril 1939 — Dia plujós, de pluja lenta, persistent. De fa dies (es pot dir des que sortírem de la casa de l’aviació, a set quilòmetres d’Herrera del Duque, el dia 27 de març) que ha fet mal temps. Fa onze dies que estem tancats en aquesta plaça de braus de Ciudad Real. En certa manera, per la impossibilitat de sortir, em trobo com al Campillo. Ací no hi ha l’aviació, però hi ha els polls, la brutícia, el fang, la profusió humana. Com Dostoievski, en La Casa dels Morts, no puc estar ni un instant sol. Els dies, però, han passat relativament de pressa. Tot ho resisteixo prou bé. Això que la gana és gran. Penso que el meu destí està decidit. Però quin serà?”
Amb aquestes paraules escrites en el quadern de cobertes de pell negra que sempre duu al damunt, Josep Sol deixa constància de la seva estada en un improvisat camp de concentració franquista de Ciudad Real. El dia 13 d’abril faran anar els milers de soldats fins a Piedrabuena, a uns vint quilòmetres de la ciutat per sotmetre’s a l’examen d’un Tribunal de Clasificación, que, en el seu cas, declararà que “sirvió en el ejército rojo con carácter forzoso desde 21 septiembre de 1937“. I, des d’allí, tot seguit, emprendrà viatge cap a Barcelona en un camió de càrrega, per arribar a Santa Coloma el 16 d’abril.
La brigada de Josep Sol aquarterada a la pedania de Peloche, d’Herrera del Duque, havia deposat les armes i s’havia concentrat a la casa de l’aviació, a uns set quilòmetres. Des d’allí, la comarca de la Siberia Extremeña, van sortir caminant, a les 9 del vespre del dia 27 de març, 4.000 soldats republicans, que al cap de cinc dies arribaven a Ciudad Real. El dia 28 havien creuat el Guadiana pel gual menys profund, amb l’aigua fins al coll i les escasses pertinences sobre el cap. Tant el pont com les barcasses havien estat volats. I després havien fet a peu 135 km, gairebé sempre sota la pluja. El 13 de juny de 1939 des de Santa Coloma, on se senten els trets dels afusellaments del Camp de la Bota, torna a recordar la caminada cap al camp de concentració:
“A despit que no surto de casa gaire, arriben a les meves oïdes les barbaritats que cometen aquesta gent. En aquests moments plou molt fort, cosa que em fa pensar en el gener passat a terres d’Extremadura. Davant d’aquest cel ombrívol, evoco aquells cels que descabdellaven les fosques nuvolades damunt dels nostres caps, mentre fèiem camí d’Herrera del Duque cap a Ciudad Real. Carretera enllà sota l’opressió de les muntanyes sovint, i a frec del llòbrec Guadiana. Camina que caminaràs en circumstàncies altrament ben dures. Amb tot, quin caminar he fet més content? […] Tots els companys m’envejaven el caminar. ‘Sembla que passegis per les Rambles’, s’exclamava en Torres, i jo n’estava ben content. Al llarg dels 135 quilòmetres també jo em vaig arribar a cansar. Mai, però, com els altres companys. Tots ells es queixaven sempre que alguns altres i jo caminéssim massa. Sempre ens tocava esperar-los…” L’esport, les curses i les caminades que va fer sempre li van donar una gran resistència, que va mantenir tota la vida.
A la plaça de toros s’hi amuntegaven uns dotze mil presoners. Quan plou s’aixopluguen a les instal·lacions que hi ha sota les grades. Als estables dels bous, a les quadres dels cavalls, a l’escorxador… Durant la seva estada, Josep Sol copia en el seu quadern uns fragments de la carta que ha rebut, molt probablement del seu amic i futur cunyat Antoni Escolano, que el coneix força bé. El paper es pot haver malmès per la mullena que ha suportat tots aquests dies. I Josep Sol, abans de llençar-lo, considera interessant conservar el que li diu sobre ell, la seva vocació literària, la seva sensibilitat.
“Allunyat com et trobes de tot allò que tu estimes, deus necessitar aquests dies una mica de companyia. Deus necessitar, sobretot, una mica de coratge. De vegades els ànims en demanen una mica i cal que tot et digui que ens hem de mantenir ben forts. Com jo, que et dic la meva admiració per les coses que escrius i que publiques a Meridià. Són narracions molt fortes, molt bones. El teu estil és realment captivador. I en els teus escrits parles sovint de les teves hores de defallença. Com comprenc bé els teus sentiments!
“Parles sovint, no diré en nom d’una generació, però sí en nom de molts homes de vint-i-cinc a trenta anys que somnien una vida nova. Potser aquests homes no són, sovint, tan sensibles com tu. La teva sensibilitat és, però, el mitjà d’expressió de molts homes joves que fonamentalment estem d’acord amb tu. Cap d’aquests homes, però no assolirà com tu aquesta gràcia teva de la creació de la bellesa. ¿Seria arriscat de dir que, amb les teves narracions i descripcions de fets de guerra, has deixat ja un solc? Jo crec que aquest solc és evident, i no pas en el camí que es presenta al pas dels homes joves, sinó en la teva força artística. Els teus llibres, particularment Una adolescència, mostraven la teva força artística. Els teus articles d’ara l’han consolidada. Els llibres que publicaràs després de la guerra la refermaran del tot. I, quan torni la pau, quina no serà la teva força d’esperit per a enfrontar-te amb la vida!
“Un excés de sensibilitat i uns ideals massa alts de bellesa i justícia et privaran d’ésser feliç. Tanmateix, quina no serà i no és la glòria teva! En la teva vida, ahir, mai no havia passat res. Quin bagatge no tens ara d’aventures i de sofriments, no pas cerebrals, sinó físics! Això és el que volia dir-te. Uns mots de conversa després d’un silenci que ha estat massa llarg. No sabem quina sorpresa ens reserva l’esdevenidor…”
4 Comments
En Sol ha deixat un solc de creació literària.
Terribles vivències i un tall irreparable en la vida d’un Josep Sol tan prometedor. Encara que Joan Sales a Incerta glòria sostingui que la guerra és l’experiència més intensa que pot viure un jove.
Moltes gràcies a tothom pels comentaris. Espero poder continuar espigolant els seus dietaris, la seva correspondència i els seus articles per a completar el coneixement que tenim de Josep Sol.
Aquells camps de concentració improvisats van ser un lloc de degradació humana. Llegint el teu article, he recordat les vivènvies que m’explicava el pare que va estar pres al penal del Dueso a Santoña (Santander) dos anys presoner