La cerca d’una vida nova: temps d’emigració
Cultura és…
ALEJANDRO ROMÁN GÓMEZ-MANSILLA
L’altre dia el meu amic, en Roberto, va aconseguir una nova feina. Com és un treballador qualificat, no ha hagut de perdre gaire els nervis durant aquests dos mesos d’atur. Tanmateix, sempre és reconfortant saber que tornes a tenir feina i que a final de mes rebràs un sou. Aprofitant aquesta situació, ahir vam sopar plegats a la terrassa del seu pis i, tot devorant el nostre àpat, vam recordar quan vam treballar junts a una pizzeria de la ciutat.
Era la nostra primera feina; teníem dinou anys, el contracte era de poques hores a la setmana (gairebé sempre nocturnes) i el sou era paupèrrim. Alguna vegada jo havia arribat a cobrar menys de 200 euros a final de mes a causa de la convenient compensació horària de l’empresa.
Aquella pizzeria pertanyia a una famosa cadena de menjar ràpid. Tothom sap que hom és explotat de manera sistemàtica a aquells indrets i que, si bé el teu sou és ínfim, has d’estar força desesperat com per treballar-hi en qualitat de telefonista o d’atenció. Però aquest article no parlarà d’aquesta situació que tots coneixem (que la relació entre capital i treballadors se sosté en denigrar a l’empleat és evident), parlarem d’una desil·lusió més profunda: el tracte de la clientela.
I aquest és el problema i la meva desil·lusió: és relativament senzill pair la teva relació amb una cadena que no valora als seus treballadors ni la seva situació, però és amarg comprovar com hi ha gent com tu, de la teva classe social i del teu veïnat, que comparteix amb l’empresa aquesta angúnia cap a la teva tasca.
En Roberto i jo estàvem d’acord amb el fet que aquest tracte amb el públic era el més difícil de tot. Vam rebre amenaces personals, vexacions, insults i menyspreus de tota mena. Temps després que jo marxés de la feina, un grup que s’havia assegut a l’establiment per sopar va agredir a un repartidor i a una encarregada. Evidentment, hi va haver gent que ens va fer la feina més fàcil i que, fins i tot avui dia, encara ens saluda pel carrer i ens recorda alguns bons moments fent encàrrecs.
No soc gaire partidari de fer el ploramiques en públic. En aquest moment les coses em van bé a nivell laboral (tinc la feina dels meus somnis) i penso que aquelles situacions em fan valorar molt més la meva estabilitat actual. Però ara bé, escric aquestes línies commogut pel record, i faig una crida a pensar en com tractem als treballadors d’aquestes cadenes que, amb pocs anys, sense qualificació professional o bé amb situacions desesperades, estan plens de somnis i s’enfronten amb esperança a la resignació de la seva feina. Això també està passant a Santa Coloma de Gramenet; una ciutat on l’atur juvenil és palpable i on qualsevol es pot veure en situació d’acceptar una feina que posa en risc la teva salut a tots els nivells. Ser pacient, comprensiu i educat amb qualsevol treballador o treballadora del món hauria de ser un imperatiu moral.