Joan de la Vega, 29 anys de poesia

RODOLFO DEL HOYO ALFARO

La primera vegada que vaig saber que hi havia un noi, aleshores ho era, que es deia Joan de la Vega i que era poeta, va ser a finals de l’any 1995 a la sala d’actes del Museu Torre Balldovina, quan va llegir un poema dedicat a Miguel Hernández que havia obtingut el 1r accèssit als Jocs Florals de Santa Coloma Premis PASCSA tot i que el seu poema era molt superior al que va guanyar. Només cal llegir el recull que va publicar l’empresa organitzadora uns anys després per adonar-se d’això que acabo de dir.

Poc després, des de l’ajuntament on treballava com a tècnic de cultura, vaig impulsar la Cita de Poetes a Santa Coloma i, en el marc d’aquelles lectures, vaig programar el curs Llegir i entendre poesia, que va impartir la filòloga i escriptora Margarida Codina. Joan va ser un dels alumnes destacats, a més de ser un dels assistents més assidus a la Cita de poetes.

Eren temps en que la creació literària bullia a la ciutat. Hi havia diversos grups de joves que es reunien per parlar de poesia, que escrivien en revistes, que publicaven fanzines, que organitzaven lectures de poemes i de contes en bars; temps d’aspirants a escriptors que passaven per la Llibreria del Carrer Major per preguntar-li a la Dora Julián, la llibretera, què podien fer per publicar, fins i tot de vegades li deixaven escrits que ella em passava. I aquell bullidor literari va inspirar la Dora, que em va proposar de crear una entitat. Va ser així com aquell moviment, fonamentalment juvenil, tindria la seva consolidació en la creació de l’Associació Colomenca de Literatura. Joan de la Vega va ser una de les sis persones que vam fundar l’entitat.

El 1998 Joan va publicar els primer poemes en la plaquette Luz de luna, que vaig tenir l’honor de prologar, i alguns dels seus poemes va aparèixer, també el mateix any, a la plaquette Miscel·lània 5. Cinc escriptors inèdits a Santa Coloma, publicat per l’Àrea de Participació Ciutadana de l’ajuntament com a conclusió del curs impartit per la Margarida Codina. I a partir d’aquell moment per a Joan és un no parar. Desborda poesia per tots els porus del cos. Emana en la paraula els seus sediments més íntims.

En el pròleg de Luz de Luna vaig definir la poesia de Joan com a “Poesía del silencio“: “La palabra surge del silencio, entendido este como expresión de la nada, penetra en él desde la percepción sensorial a través de la contemplación de su espíritu atormentado, y el silencio, cristal frágil en lo interno, se rompe. De esta ruptura, minucioso gemido, surge la palabra que va a configurar la identidad del poeta.”

Però veient el bon nombre de llibres que va publicar posteriorment, de contingut i estils molt variats, he de desdir-me, tot i que només en part. Només en part, perquè és ben cert que Joan admira la poesia d’Ángel Valente, buc insígnia de la poesia del silenci en llengua castellana. Però la poesia de Joan no la podem classificar dins de cap moviment estètic. És una poesia singular que no admet etiquetes. Una poesia impregnada de vida, d’emocions davant les absències d’éssers estimats, no només humans; impregnada de consciència social amb els pobles més desfavorits i explotats per l’imperialisme capitalista; impregnada de natura (els seus poemes projecten les veus de les serralades pirinenques i d’altres més llunyanes); impregnada de pensament, del seu pensament més aviat escèptic sobre la naturalesa humana, però que alhora sap trobar la llum.

I als seus llibres són molt presents la seva ciutat Santa Coloma de Gramenet i els poetes colomencs.

Alguns llibres seus com Medio mundo en luz, En torno a Issa y otros difuntos, Lo que dicen las piedras, Y tu, Pirene o El tot solitari són autèntics monuments literaris.

L’amor de Joan per la paraula poètica va més enllà de la creació literària. Ja en 2003 va iniciar els seus projectes com a editor amb la posada en marxa de l’editorial L’Esguard que aviat deixaria d’existir per donar pas a La Garúa, on ha publicat grans poetes en llengua castellana i catalana, però també als poetes colomencs.

Una de les fites literàries que Santa Coloma li deu a Joan és el Premi Internacional de Poesia Màrius Sampere. Malauradament, només va tenir quatre edicions perquè la cultura i els polítics no sempre s’entenen. Va haver una regidora de cultura que va donar suport al projecte dels premis que havia ideat en Joan després de parlar amb moltes persones, recordo converses interminables al respecte. Però aquella regidora, la Montserrat Olivés, va comptar des del principi amb l’oposició de la majoria del consistori que considerava que el premi era massa costós per a les arques municipals, i, finalment, va guanyar la incultura.

Fa uns dies la llibretera Dora Julián i jo li vam voler retre un homenatge humil, però molt necessari, per posar a l’abast de qui volgués escoltar una mostra antològica de la seva obra poètica, però també per fer conscients a la ciutat, de l’immens valor que tenen per al patrimoni literari i cultural colomenc les aportacions de Joan com a creador, com a editor i com a activista tot assolint prestigi i reconeixement internacional.

L’acte, que va deixar petit el pati de lletres de la Llibreria Carrer Major, va comptar amb l’acompanyament de músics amics entre el quals el cantautor local José Luis Lozano.