La mare dels inicis, la mare dels finals
Els ulls dels pobres: Joan Guerrero i Pere Casaldàliga
Relat literari de JOAN TUDELA
Maig del 1988. Fa trenta-sis anys, que aviat és dit: com passa el temps! Vet aquí la senyora d’aleshores, tal com era.
No hi va mai, en ferrocarril subterrani. Però avui el Panda és al mecànic, i en Manel, com cada dia, ha agafat l’R-25 per anar a la feina, i com que el col·legi dels nens és a tocar d’una boca de metro, i l’estació de Tres Torres és al costat de casa, doncs mira: un dia és un dia. És una senyora ocupada, la senyora. A veure. Som dilluns: al matí, després d’encarrilar la dona de fer feines, que, per cert, és molt complidora, quina diferència amb la d’abans, que era una barruda, bé, és igual, fora problemes, cap al gimnàs. A la tarda, a prendre cafè a casa de la Mercè, que tota la vida s’havia dit Merceditas, però vaja. També hi eren la Marga i la Victòria, és clar. Hem parlat de tot. Al pis aquell de l’altre dia es veu que ara hi venen unes faldilles maquíssimes a uns preus increïbles. Fer exercici i mirar-s’hi en el menjar són les dues coses principals per fer goig. Els fills, renoi!, vinga col·leccionar suspesos. Sort que aviat ens instal·larem tota la família a Calella de Palafrugell, com cada estiu. Ah! Sí, sí, i l’hivern que ve tornarem a anar a esquiar a Vaquèira totes quatre amigues, dones soles, una setmana sencera; oi que en Manel va a congressos?, doncs, au! Quan passi per aquell quiosc he de comprar una revista, em sembla que compraré Marie Claire. Cap preocupació, cap por. L’únic daltabaix fora que al Manel li agafés un infart i s’hi quedés o, pitjor encara, que la deixés plantada i se n’anés amb una de més jove, com va fer l’home d’una que coneix la Mercè. Però, tranquil·la, no passarà res.
Ella viu una vida plàcida, confortable. Aigua tèbia. No és una persona madura, ni podrida, ni prometedora, ni fracassada: és una nina gran.
_____________________________________
Del llibre Amb molt de gust: tot de contes de Joan Tudela