El Berguedà
Timbal de patata i botifarra
Relat literari de JOAN TUDELA
La nostra història és plena d’oficis extingits. N’hi ha d’èpics, com ara l’ofici de linotipista, i n’hi ha d’absurds, com ara la feina del protagonista d’aquest relat.
Juny del 1988. No compta les hores, compta els viatges. Li’n falten dos per plegar. De Cornellà a Horta i d’Horta a Cornellà. Sempre igual, amunt i avall per la línia blava; és així com ell compleix la condemna bíblica de treballar per guanyar-nos el pa. Aquí ningú no regala res. N’hi ha que fan una vida regalada, això sí, però no van en metro, i menys com a cap de tren.
Cap de tren. Quin nom tan poca-solta! Ell no mana ningú, i el tren el mena el conductor. Obridor i tancador de portes, n’haurien de dir. Vindrà un dia que suprimiran aquest ofici, de tan absurd com és. De jovenet ja va complir l’altra condemna, la de la mili. El temps mort de les guàrdies s’assembla al temps mort de l’itinerari mil vegades repetit. Però llavors es delia comptant els dies que faltaven per llicenciar-se. Era una il·lusió sense sentit, perquè, total, per anar a parar a aquesta feina subterrània… Ara podria comptar els anys que falten per jubilar-se: trenta-dos. I aleshores, què? Ser vell deu ser avorrit.
És clar que també la seva joventut, les tardes de diumenge, els dies de la mili, quin avorriment! Molta gent troba que la vida és curta, però la seva vida es fa llarga, inacabable. En fi, més val tranquil·litat i bons aliments. Que no li passi com a aquell company, que va voler fer-se el valent amb uns carteristes, i el van deixar estès a terra. Poca broma. I algú li ho agrairà? Ningú. La gent ni el mira. Com si no hi fos. A les hores punta l’aixafen; i ell allà, tot el sant dia, dret, uniformat, que a cap dona no li quedi la bossa fora, que a cap paio de l’andana no li quedi el peu dintre. Mirar les ties bones és l’única distracció; però d’enraonar, res. És clar, ningú no li dirà: quin sol tan maco que fa avui, si ell està entaforat allà, on tant se val que sigui primavera o tardor.
Quan arriba a l’última parada, crida: final de trajecte! Bé, només ho pensa, en realitat no diu res, calla. Plega. Fins l’endemà.
_____________________________________
Del llibre Amb molt de gust: tot de contes de Joan Tudela
1 Comment
Un relat molt bo, Joan. M’ha recordat els temps de la meva joventut, quan anava a treballar a Barcelona, quan havia aquells vagons amb els obridors i tancadors de portes. Sovint eren nois que feien la mili. M’encantava veure com donaven mitja volta a la clau i s’obrien uns orificis que descobrien els botons. I un cop en marxa el tren, altra mitja volta i els botons amagats. “Todo pasa y todo queda” com deia Machado, aquesta vegada en la memòria.