Fe i compromís social

AGUSTINA RICO

La dècada dels 70 va ser una autèntica voràgine de lluites veïnals a Santa Coloma. Com tantes coses, les mobilitzacions històriques que han marcat caràcter a la població, arrenquen de finals dels 60. Eren reivindicacions per necessitats bàsiques que van aplegar molta gent en accions de gran contundència, amb el risc que tot plegat representava en una època de gran control i repressió. Moltes de les reunions per organitzar aquelles lluites es van fer a les esglésies. Inaugurats els centres socials -que oferien una certa empara legal- les parròquies van continuar obrint les portes a qui ho demanava. Eren temps de lluites unitàries i encara poca gent estava afiliada a organitzacions polítiques. A les comunitats cristianes, una avantguarda de treballadors joves, a mesura que avançaven els 70, anava donant per acabada l’experiència de la JOC i feia un pas endavant comprometent-se en les comissions de barri. Per a alguns, aquestes organitzacions veïnals clandestines van ser també el pas previ a la militància política en un partit o en una organització.

LLUITES HISTÒRIQUES

L’any 1968 es va fer el boicot al 3 per la pujada del preu del bitllet. Era la línia d’autobusos que enllaçava el centre de la població (Plaça de la Vila) amb el metro (la Línia 1, que acabava a Torras i Bages, barri de Sant Andreu a Barcelona). Segons explica Chema Corral a Lluites veïnals que han fet història. Santa Coloma de Gramenet 1965-1979, “CCOO era aleshores l’organització més vertebrada i va convocar a no pujar als autobusos els dies 2 i 3 de setembre. Es van fer reunions amb la complicitat de les quatre parròquies en esglésies i en descampats”. L’historiador explica que la repressió policial va ser forta. Va haver-hi detinguts i torturats. I els maltractaments van ser tan severs que van ser recollits en un escrit de protesta dirigit al ministre de la Governació signat per 1.500 intel·lectuals. El balanç, però, va ser positiu per al veïnat. Es van guanyar dues noves línies d’autobusos, el 103 (Fondo-Torras i Bages) i el 203 (Singuerlín-Torras i Bages), que enllaçaven els extrems de la població amb el metro.

Al desembre de 1970 un incendi va destruir l’antic ambulatori (carrer Doctor Ferran) que ja era absolutament insuficient per als més de 100.000 habitants que tenia Santa Coloma. Per donar resposta a l’ extrema situació sanitària, les organitzacions polítiques i els grups que es movien a l’entorn de les parròquies van constituir un Comitè Unitari. El CU organitzà una protesta que aplegà 10.000 persones a la Plaça de la Vila, fet inaudit per l’època. El trencament del cordó policial i la dura càrrega immediata van derivar en una batalla campal que durà hores. Va haver-hi una trentena de detinguts, quatre persones jutjades i una d’empresonada. Chema Corral sintetitza el que va significar la potència d’aquella lluita: “La mobilització va ser tan massiva, la repressió tan forta i l’impacte tan potent que es van aconseguir victòries amb rapidesa.” Vint-i-sis dies després de la manifestació, es va posar en funcionament un consultori provisional. Un any després s’inaugurava el nou edifici sanitari, amb una part d’ambulatori i una part d’hospital.

NEIXEN LES COMISIONES DE BARRIO

Comisiones de Barrio (CB) neixen arran l’experiència obtinguda en la lluita dels autobusos i en la lluita de l’ambulatori, sobretot d’aquesta darrera. La primera comissió sorgeix l’any 1971 al barri del Raval. “Eren unes organitzacions clandestines que impulsaven mobilitzacions fent pintades, llançant fulls volanders i convocant accions per millorar la qualitat de vida del veïnat”, en paraules de Chema Corral. Les CB copsen la necessitat més urgent de cada barri i actuen en conseqüència. Al Raval i al Riu l’acció es va focalitzar en la manca de seguretat viària arran diversos atropellaments, algun dels quals mortal. També reclamaven més il·luminació nocturna, especialment al Raval i a Santa Rosa. Eren mobilitzacions amb molta presència de dones i nens reclamant semàfors en les vies amb més trànsit i uns carrers més segurs. Els barris de Les Oliveres i La Guinardera, construïts amb la tipologia del “polígon” de blocs de pisos, la lluita es va centrar en les mancances urbanístiques i de serveis dels dos barris i en la solució dels conflictes amb les respectives constructores (ALBICA, a Les Oliveres, per la renda limitada dels pisos -aconseguida el 1973- i VIPES a La Guinardera, per diverses irregularitats).

La manca d’escoles i llars d’infants, de mercat al Singuerlín, de zones verdes, d’instal·lacions esportives, d’accessos a la població, de transport públic a Les Oliveres i a Can Franquesa “els pisos de la muntanya”, la reclamació de l’arribada del metro a Santa Coloma, la penosa situació en què es trobava el riu Besòs -un dels més contaminats d’Europa, anomenat claveguera a cel obert-, les deficiències en escolarització i cura d’alumnes amb discapacitat, la manca d’equipaments per a la gent gran, les inacabable llista de problemes urbanístics, la salvació dels dos grans espais lliures -el Motocross i Can Zam- eren el rosari reivindicatiu que protagonitzà les diferents mobilitzacions. A les demandes locals s’hi van anar afegint el clam per les llibertats, per l’amnistia dels presos i encausats polítics i pels drets arrabassats a Catalunya, reclamacions que s’obrien pas arreu en paral·lel a les reivindicacions socials i obreres.

DETINGUT I MULTAT

En Jaume i els altres capellans participaven en les accions de protesta. Les lluites eren compartides amb els veïns i es treballava colze a colze. Tot i que en algun sector hi havia recel anticlerical, no se sap que a Santa Coloma es llancés cap octaveta malparlant, com en alguna altra població, de “Esos curitas metidos a revolucionarios”. El que sí van aparèixer van ser pintades amenaçants a les pròpies esglésies.

Lluís Hernández, capellà del barri de Les Oliveres, va rebre una pallissa d’uns desconeguts arran una mobilització. Una nova pujada del preu del transport i la lluita per l’ eixamplament de la carretera d’accés a Santa Coloma -un coll d’ampolla que era un martiri diari a l’anada i la tornada de la feina- i el clam per l’arribada del metro a Santa Coloma, van causar un nou boicot a les línies d’autobús els anys 74 i 75. En Jaume és detingut, retingut un dia i multat amb 50.000 pessetes per la seva participació, i lideratge segons l’informe policial, en les accions de protesta pel transport i pels accessos a la població.

Les obres d’eixamplament de la carretera anomenada “de los cuarteles” -pel conjunt de casernes i habitatges militars que ocupaven diverses mançanes al final del carrer Torras i Bages del barri barceloní de Sant Andreu de Palomar- no acabarien fins l’any 1977. La manca de transport públic als barris més allunyats, Les Oliveres i Can Franquesa, va fer que la lluita pel transport s’ allargués anys, amb segrestos d’autobusos com el de l’any 1977 a Can Franquesa. Fins l’any 1983 no arribaria el metro a Santa Coloma.

En les comunitats cristianes i també en la lluita i en la vida de barri eren molt actives les monges seglars que vivien a Les Oliveres. Carmina, Estela, Izaskun… són alguns dels noms encara recordats pels històrics amb afecte i gratitud. També la molt activa Montserrat Cascante. Algunes van ser traslladades, d’altres es van secularitzar. Van ser un grapat de “monges obreres” amb les quals sempre es podia comptar però poc conegudes i poc reconegudes més enllà dels espais on es movien.

En Jaume mostra aquella presència activa de les religioses. “Recuerdo una conversación que tuve con Carmina Barbero en medio de la manifestación en Badalona. Yo iba con un par de jóvenes de la JOC. En la carretera me encontré con la joven monja de “las madres francesas” de Singuerlín (…) A nuestro lado iban dos jóvenes que llevaban sendos cócteles molotov. Carmina y yo comentamos aquella extraña situación. ¿Qué nos unía a unas personas tan distintas, algunas como los comunistas, consideradas por la Iglesia como enemigas? (…) “¿No es una imagen de la comunión en la que creemos los cristianos? Una comunión que se adivina y entrevé, que se construye, pero que aún no está hecha”.(Jaume P. Sayrach En el Fondo. Parroquia de Sant Joan Baptista).

ASSOCIACIONS DE VEÏNS I DE PARES

L’any 1975 es legalitzen vuit Associacions de Veïns a Santa Coloma, entre les quals la del barri del Fondo. També neixen les primeres Associacions de Famílies d’Alumnes, llavors anomenades APAs (Asociación de Padres de l’Alumnos). La tasca prèvia d’anys feta al barri des de la parròquia, el Centro Amigos del Fondo i la Comisión de Barrio havia aportat cohesió i un rodatge constant en la gestió de les reivindicacions i també en la vivència de la festa i la celebració. La Festa Major del barri, per Sant Joan, va prendre una forta embranzida, amb molta participació i amb un nou format d’espectacles amb animació infantil i teatre als solars netejats pels veïns i reivindicats com a equipaments. En el solar on hi hauria el futur ambulatori, una incipient companyia Dagoll Dagom representà sobre una tarima No hablaré en clase, per a molts de nosaltres una autèntica revelació i un record inesborrable.

A les A de V es creen o s’hereten dels centres socials els grups de treball específics: esplais infantils –l’ Escola Viva i el Grup Infantil al Fondo, el El Pájaro Loco al Raval, etc.- les vocalies de dones, els grups de joves, equips o grups esportius, les consultes d’advocats laboralistes, les comissions de festes, les de sanitat, les vocalies culturals i el butlletí, entre altres. Els butlletins de les A de V van ser uns importants mitjans de premsa popular que reflectien la vida dels barris. El butlletí Amigos del Fondo va ser creat i dissenyat per en Jaume, amb un logo molt característic. També es va encarregar de reclutar joves per a l’equip de redacció, que es reunia inicialment a la parròquia i més endavant va passar a un domicili particular.

Amb la vida dels centres i de les A de V es produeix una convivència estreta entre la gent més inquieta del barri, amb la presència cada cop més palesa de diferents organitzacions que ja existien o de nous militants arribats que hi treballen i que estenen la seva influència, sobretot entre els joves. I es va gestant una enorme tasca que uneix reivindicació i proposta, el Pla Popular, que marcarà les línies de treball per al futur ajuntament democràtic.

Les parròquies i els temps estaven canviant. A finals dels 60, havien aparegut les noves parròquies i havia començat a caminar la JOC a Santa Coloma. Al final de la dècada, el 1969, aparegué la revista Grama -tot un fenomen dins la premsa comarcal, amb un prestigi encara vigent- dirigida per en Jaume, amb les Parròquies de Santa Coloma com a empresa editora. Amb el pas del temps, la creixent politització i l’obtenció de nous espais de llibertat, es diversifiquen els lideratges. Es crea la plataforma Fe y Compromiso com a espai intermedi entre les parròquies i les formacions polítiques.

En l’equip de capellans hi ha canvis i alguns companys pleguen (Joan Morán i Antoni Antonijoan es casen). El petit dels tres germans Sayrach capellans, Narcís, rector al barri de Roquetes de Sant Pere de Ribes, decideix centrar-se en l’acció cívica com a president de l’Associació de Veïns i formà una família. Molts capellans obrers es replantegen la seva opció de vida en aquells anys i en alguns mitjans apareix el concepte “les plegades” de capellans. Alguns lluiten perquè l’Església els accepti casats o emparellats. Els capellans que “pleguen” a Santa Coloma i la resta de companys de l’equip acorden de no demanar la “baixa” com a sacerdots sigui quina sigui la seva opció vital llavors o en el futur. En els seus llibres Diàlegs d’un rector i L’Església del segle XXI, Salvador Cabré, rector de Sant Miquel al Singuerlín, treu el “tema” reclamant estimació i comprensió per part de l’Església als seus companys. Recull una carta que va adreçar a l’arquebisbe de Barcelona i cardenal, dr. Narcís Jubany, on diu: “No sap el bé que m’ha fet a mi saber-me estimat per l’Església. Però desgraciadament hi ha molts companys que se senten marginats.(…) Pensi en la quantitat d’hores, de reflexions, de converses, d’esforços, etc. que aquesta gent ha fet per lligar el món obrer amb l’Església. Crec que objectivament això és una riquesa immensa que tenim arraconada.”

LA MORT DE L’ABELARD

El 1976, la mort del seu germà Abelard als 46 anys va ser un important sotrac per a en Jaume. Abelard Sayrach era rector al barri de La Trinitat Nova a Nou Barris -Barcelona- (parròquia de Sant Tarsici). Tots dos havien compartit moltes coses, més enllà de l’àmbit familiar, com a estudiants de medicina i com a vicaris al Poblenou en la seva joventut i se sentien molt propers com a capellans en zones del Barcelonès-Nord i en la línia de la pastoral obrera. Ja molt malalt, l’ Abelard havia deixat a en Jaume unes disposicions sobre la seva mort : “El meu desig són dues coses: màxima simplicitat, senzillesa, autenticitat. I alegria: jo tinc fe viva, em repugna aquell to tètric i de circumstàncies de les morts; vull alegria perquè vaig al cel.”

Sempre es va mostrar crític i amb un punt rebel respecte a l’Església institució. El bisbe Joan Carrera, antic rector al barri badaloní de Llefià, diu sobre l’Abelard a la contraportada del llibre escrit per en Jaume Abelard Sayrach, l’ últim combat : “se submergeix progressivament en el món obrer, no pas per ajudar-lo des de fora, sinó per assumir-ne la causa; s’apropa , a partir d’aquí, a concepcions abans tan poc clericals com la lluita de classes o la revolució; experimenta i pateix el distanciament enorme entre el món obrer i el món eclesial.” El teòleg Josep M. Rovira Belloso en fa un retrat a la mateixa contraportada a partir de la seva fe, pura i despullada, i de la seva posició radical pel que fa a les “formes” amb què aquesta s’expressa, com rebre o no rebre els sagraments:” L’ Abelard podia prescindir de moltes coses de tipus humà i fins i tot de tipus religiós. Aquesta fe era tan real i profunda que no quedava desdibuixada pel fet que perdessin pes les exterioritats més convencionals, més corrents, considerades per molts cristians com les expressions normals de la seva fe; els elements d’exteriorització semblava que perdessin consistència per a l’Abelard.“

EN JAUME DEIXA LA PARRÒQUIA

Amb la legalització dels partits polítics i l’arribada de la democràcia, a en Jaume li arribarà una altra crida, la de la política activa des de les institucions, en aquest cas des de l’Ajuntament. Com va fer en plantejar-se si anar o no anar a Madrid, també s’ho rumiarà, també consultarà el seu entorn, però aquest cop s’hi avindrà. Tancava un cicle, catorze anys a la parròquia del Fondo (1965-1979). Com havia quedat amb els seus companys, no demanà secularitzar-se legalment però deixarà, ja per sempre, de fer de capellà, encara que al final de la seva vida dirà que de sentiment ho ha estat sempre. Dos anys abans de deixar la parròquia, s’havia traslladat a un pis en la confluència entre el Fondo, el Centre i els Italians- anomenat així pels freqüents carrers amb noms de ciutats italianes- (també anomenat barri Llatí) , barri sense parròquia, una de les zones més “desdibuixades” pel que fa a entitats, que atreia molts joves cap al Fondo.

Com en tots els canvis importants en la vida, en Jaume viurà pros i contres, albirarà perspectives engrescadores de futur i projectes carregats d’esperança i també hi haurà danys col·laterals. La vida de la parròquia de Sant Joan Baptista va seguir, amb el successor d’en Jaume, amb el que restava de comunitat cristiana i sense aquells que o bé se n’havien anat distanciant o bé sentien que aquella parròquia sense en Jaume ja no era la seva.

---