Enllà

AGUSTINA RICO

En Jaume sempre havia parlat de les vides petites. En els seus llibres, a les revistes, al blog sempre hi havia espai per l’entrevista o pel record en què brillaven l’home i la dona “del carrer”, cadascú amb la seva història única i irrepetible, com els fils prims que, entrelligats amb els mitjans i els més gruixuts, formen el que en deia “la troca humana”. També, en referir-se a la seva extensa família, havia fet servir el conegut símbol del riu de la vida amb la imatge dels rierols que van confluint fins formar “un gran riu cabalós”.

ESCRIURE CONTRA L’OBLIT I LA MORT

De la traça humana que l’envoltava i de la seva pròpia, en va deixar constància i ens instava a tots que féssim el mateix. “Escriu… Això que dius, per què no ho poses per escrit?”, repetia. “Si no et surt, escriu frases amb les idees, ja ho lligarem”, suggeria per animar els qui no gosaven llançar-se amb un text. “Per què no escrius una novel.la amb tot això…?”, ens havia dit més d’un cop a alguns a qui ens coneixia de molts anys i sabia que érem gent apassionada pels llibres i la lectura. Ell pertanyia al temps i a les generacions de les cartes, dels dietaris, de les revistes escolars, dels quaderns i butlletins en totes les entitats, d’un enorme estol de publicacions, de la comunicació i el pensament transmesos en paper. Un món que ha arribat fins a nosaltres i que hem vist transformar-se. I ell va incorporar les transformacions -del paper a la pantalla, de la carta i el dietari a la xarxa, de la revista al blog- per seguir fent el que havia fet sempre: deixar constància, lluitar contra l’oblit… A la fi, escriure contra la mort.

NINGÚ ÉS UNA ILLA

La literatura és l’altra manera de mostrar com son, com pensen, com viuen i com moren els éssers humans. La novel·la d’Ernest Hemingway sobre la guerra civil espanyola Per qui toquen les campanes? va fer cèlebre un text del poeta metafísic anglès John Donne (1572-1631) que forma part de les seves meditacions en temps de crisi (Devotions Upon Emergent Occasions ), obra de 1624. El text s’adiu amb la cita d’Enllà, obra pòstuma d’en Jaume, que encapçala aquest capítol. John Donne parla del so de les campanes com a propagador ancestral de missatges de festa, de dol o d’alerta, com una invitació a la pregària o com a senyal audible de l’inexorable pas del temps. I es refereix a cada vida humana lligada a les vides dels altres, trenada per sempre amb la resta d’existències com un capítol de la gran història comuna: ”Quan un mor, el capítol no és arrencat del llibre (…) Ningú és una illa, complet en ell mateix. Cada humà és un bocí del continent, una part de la terra; si el mar se n’emporta una porció de terra, tota Europa queda disminuïda, tant li fa si és un promontori, o la casa d’un dels teus amics, o la teva pròpia casa. La mort de qualsevol persona m’afebleix, perquè estic lligat a la humanitat. Per això no preguntis mai per qui toquen les campanes; toquen per tu.”

El periodisme i la historiografia moderna no obliden posar el focus en els testimonis orals i escrits que relaten pàgines viscudes, i treballen en el rescat de la memòria dels qui van desaparèixer enmig de l’anonimat. Només així les vides deixen de ser nombres en la xifra dels morts, dels supervivents, dels refugiats, dels emigrants… per passar a ser algú amb nom propi i amb unes vivències personals. Singularment, el món acadèmic nord-americà s’ha interessat per les petites històries que conformen la Història. La historiadora nord-americana Andrea Davis -actualment professora associada d’història moderna a la Universitat d’Arkansas- va estar durant més d’un any, pels volts de 2010, enregistrant testimonis orals a Santa Coloma de Gramenet i a Barcelona per al doctorat que estava realitzant a la Universitat de San Diego (Califòrnia) sobre el franquisme i la transició. Entre els testimonis, va recollir el d’en Jaume, que podeu seguir clicant aquí.

UN REGAL DE COMIAT

En Jaume va escriure molt al llarg de la seva vida, i molt del que va escriure va ser per explicar i també per explicar-se. El format del dietari li permetia parlar de tot. D’una manera fresca, immediata i directa per comentar el que generava l’actualitat o els fets de la vida personal o bé plasmant reflexions llargament covades a partir de records, de lectures, de paisatges o de pensaments. Van conrear el dietari prosistes que admirava com Josep Pla i reconeix entre les seves influències la del Glosari d’Eugeni D’Ors (“Xènius”), de fet anomena sovint gloses –com les vam acabar anomenant gairebé tots- els seus escrits del Capvespre. Ens esperonava als altres a escriure, ho reitero perquè era així. Especialment als qui havien triat la via professional del periodisme i als qui des de l’ensenyament o altres professions mai no havíem abandonat el costum de fer-ho. I ens repescava en cada nova posada en marxa d’un projecte de publicació. I recomanava noms si una entitat volia fer tal o qual llibre, o directament t’encarregava un llibre, un pròleg o una presentació, o et deixava en herència la secció en què venia col·laborant de feia anys en una publicació o, si més no, burxava perquè féssim algun comentari al seu blog per tal d’animar el debat i de generar conversa.

Ha deixat obra pòstuma. Poesia, una cinquantena de poemes. Una gran sorpresa. Potser per explicar la seva part més fonda, per explicar allò que no es pot explicar, com deia Vázquez Montalbán. Qui sap si influït pel seu germà Abelard i per la seva neboda Goretti -els seus sants particulars-, que van expressar mitjançant la poesia i la prosa poètica els seus sentiments, els seus sofriments i les seves esperances. Deixa també una novel·la, gènere que suposa una dedicació i una certa ambició que pot ser literària, memorialística o tot alhora com aplega el gènere actualment tan conreat de l’autoficció. I ens ha deixat Enllà, una obra de pensament de tota una vida que va anar repassant i polint amb molt de temps perquè fos un regal de comiat. Com un llibret de tauleta, deia, per fer pensar, per fer-nos companyia, per continuar la conversa. El llibre va ser presentat el mes de juny de 2023, uns mesos després de la mort d’en Jaume, en l’acte en què anunciàvem la represa d’aquesta web, Fòrum Grama, projecte que l’il·lusionava. A la tardor, Enllà va ser presentat a Vilafranca del Penedès.

ETERNITAT

En Jaume sabia que deixava petjada en aquest món i que seria recollida, també en una biografia. De fet, en va deixar l’encàrrec. No sé si havia imaginat quina forma prendria, un llibre és de segur el format que s’hauria estimat més. Pel que fa al seu comiat d’aquest món, ja hem vist com n’havia enllestit els preparatius i com, en més d’una ocasió, havia explicat com li agradaria que fos. Al cap d’un mes de la seva mort i del funeral a l’església de la residència de les Germanetes del Pobres a Barcelona, una trobada més íntima a la Font de la Bota -un replà frondós al Turó del Pollo, a la part colomenca de la Serra de Marina-, el va tornar a acomiadar. Ell mateix havia anat plantant els xiprers que coronen l’indret. Hi trasplantava els plançons que havien nascut als petits testos que feia amb tetrabrics i que posava a les finestres de l’àtic del carrer Roma. Joves, però ja solemnes, els arbres encerclen aquell petit rogle sota el Poblat Ibèric de Puig Castellar.

La vista des d’allà és esplèndida. Els barris de Santa Coloma s’estenen des dels peus del Turó fins al riu. El Parc del Besòs, una extensa cinta verda, corre paral·lel a unes aigües i unes ribes que avui són plenes de vida. El traçat de les Rondes serpeja més enllà amb el flux continu del trànsit vorejant els espais on conflueixen els límits de barriades i poblacions. A l’esquena, els turons que limiten amb Montcada, al davant, Barcelona, a l’esquerra Sant Adrià i Badalona amb la lluent imatge del mar al fons i les imponents torres de la Fecsa, icona compartida. De lluny, la inaturable vida urbana; de prop, la natura, encara ufana en un indret on havia estat tan maltractada. I més amunt, dalt del Turó, els vestigis d’una civilització mil·lenària, el poblat ibèric de Puig Castellar.

A en Jaume li encantava aquest lloc, la verdor, el so del regalim de l’aigua a la Font de la Bota, el Poblat, la serra amb les ermites, el llunyà Sant Jeroni… i el bullir de la vida urbana al fons. Alguna cosa d’ell restarà aquí. Entre el passat i el present, entre la imatge del vast teixit urbà –sempre en transformació, augurant el futur-, i l’immutable cicle de la natura. Entre la terra, que començava a presagiar la primavera, i l’insondable cel que ens fa de sostre.

Els blogs d’en Jaume que encara es poden visitar:
Capvespre (darrera etapa)
Capvespre (etapa inicial)
Prímula