Emergència pagesa

LLUÍS SOLER ALSINA

Una forta onada de protestes sacseja gairebé tota la Unió Europea. Una onada, tanmateix, amb protagonistes diferents als habituals –transportistes, personal de l’ensenyament o de la sanitat, controladors aeris, sindicalistes de base industrial, etc.–, car ara és  la pagesia qui col·lapsa autopistes, centres logístics, nuclis urbans i ports. 

Es tracta d’un esclat més o menys acotat en el temps i en l’abast o, al contrari, som davant un símptoma d’un problema més profund? En principi, les reivindicacions concretes són prou conegudes i, en general, de naturalesa no massa diferent a la d’altres col·lectius en lluita. Acabar amb la sobrecàrrega burocràtica, imposar controls ambientals i sanitaris molt més estrictes a la importació d’aliments procedents de fora de la Unió Europea, garantir uns preus –i, per tant, uns ingressos– dignes, revertir determinades mesures de control ecològic i fitosanitari, aturar l’increment del cost del gasoil, garantir un cabal d’aigua per al reg suficient. Aquestes, i altres demandes semblants, han centrat l’atenció dels mitjans de comunicació i, tot i ser demandes específiques, s’emmarquen dins l’agenda de greuges, actes de protesta i reivindicacions de tants i tants sectors castigats per  les retallades i les successives crisis. 

Tanmateix, això no és tot. La pagesia no és pas un sector com la resta. Bàsicament, perquè es troba davant un retrocés radical, estructural, tal vegada irreversible. Per mostrar només una dada significativa, tan sols un  12% de les persones que treballen en l’agricultura i la ramaderia catalanes tenen menys de 40 anys. El relleu generacional, doncs, s’està esberlant. El sector pateix una crisi estructural. Més ben dit, una crisi existencial, una agonia lenta però progressiva. Tant, que moltes explotacions han desaparegut o ho faran en breu.

Totes? No. De fet, hi ha força indrets on la superfície agrícola total no disminueix. Si mirem els mapes de Google Earth, veurem que per tot el sud-est de la península Ibèrica s’estén una enorme taca blanca, una taca que abasta milers i milers d’hectàrees i que no para de créixer. Són els conreus intensius d’hivernacle que ocupen bona part de Múrcia i Almeria, d’on surt una part enorme dels aliments que consumim els europeus. I tres quartes parts del mateix està succeint amb les granges porcines a Osona. Què està passant, doncs? Bàsicament, que les explotacions agràries familiars, així com les cooperatives petites i mitjanes, estan sent substituïdes per la potent agroindústria, per empreses que gestionen enormes extensions de camp de manera semblant a com es gestiona qualsevol gran corporació global: maximitzant la producció, utilitzant quantitats ingents de pesticides, herbicides i adobs artificials, estalviant tant com sigui possible en la mà d’obra –constituïda, en molt bona part, per immigrants que treballen en pèssimes condicions laborals i salarials–… i (des)localitzant la producció quan i on sigui més rendible per tal de guanyar diners, molts diners.

Allò que està en situació d’emergència no és, doncs, la producció a gran escala d’aliments,  sinó la pagesia, el camp, el món rural. Ara bé, si aquest diagnòstic és cert, les respostes que fins ara han donat les autoritats europees i els governs dels estats membres no són pas les escaients. Ni de bon tros. El gruix dels generosos ajuts i subvencions van a parar no a qui més ho necessita, sinó a les grans explotacions. Els interminables i feixucs requeriments burocràtics ofeguen els petits i mitjans productors, mentre que la gran agroindústria els pot assumir sense gaires entrebancs. Les mesures que fins ara s’han pres per evitar les vendes a pèrdues –és a dir, per sota dels costos de producció– han tingut una efectivitat mínima, si no inexistent. Els controls de caire ecològic i sanitari no s’apliquen als aliments importats, cosa que suposes a un greuge comparatiu i una competència deslleial.

Incompetència? Excés de burocràcia? Pressió dels lobbys de les grans superfícies comercials? Desconeixement de les necessitats del món rural? Sens dubte, aquests, i altres factors semblants, expliquen  les mesures tan discutibles que s’han pres fins ara. Però només en part. I és que és molt possible que el problema de fons sigui de concepció, de model. O, més ben dit, d’incompatibilitat de models. D’una banda, les autoritats comunitàries es vanten d’apostar per un model sostenible, per l’agricultura ecològica, pels estrictes controls fitosanitaris i mediambientals. D’altra banda, però, el paradigma neoliberal roman, a grans trets, intacte: potencien les grans explotacions, ja que són avantatjoses en termes d’economia d’escala; fan tot el possible per obrir nous mercats, per tal d’afavorir l’agroindústria europea; afavoreixen la importació de tota mena d’aliments, ja que consideren que, a l’igual que passa amb qualsevol bé o servei, la competència afavoreix els consumidors i optimitza l’eficiència; i, sobretot, s’evita qualsevol esforç seriós per garantir uns preus mínims, ja que això suposaria anar contra els intocables principis del mercat. 

El resultat global d’aquest doble model tal vegada resulti eficient a l’hora de garantir la producció agrària i ramadera a gran escala i de reduir les emissions de CO2, però és autènticament desastrós per a l’agricultura més tradicional, la més lligada al territori: costos creixents, sobrecàrregues burocràtiques, vendes a pèrdua, competència de productes provinents de països on no s’apliquen els estrictes (i costosos) estàndards ecològics, sanitaris i de benestar animal que regeixen en territori de la UE. Ras i curt: la pagesia agonitza, ofegada per un munt de traves, mentre que el gruix de les generoses subvencions europees acaben beneficiant la gran agroindústria. I, de pas, les grans superfícies comercials, que adquireixen béns a baix cost i ens els venen a preus molt més alts, augmentant així els seus marges.  Tot això, acompanyat d’un discurs (pretesament) ecologista que carrega les tintes sobre la pagesia i sobre la ciutadania, acusant-nos, de manera explícita o tàcita, d’insensibilitat mediambiental… mentre que fa els ulls grossos sobre els perniciosos efectes que, per posar només dos exemples, té la importació de llimones de Sud-àfrica ―quin volum de diòxid de carboni suposa portar-los fins aquí?― o l’augment del risc d’incendis dels nostres boscos com a resultat de la progressiva desaparició de les ovelles i cabres que els netejaven.

En definitiva, som davant una autèntica crisi existencial que qüestiona la validesa no tan sols de les mesures que s’estan aplicant, sinó també del model que hi ha al darrere. O algú s’ho pren seriosament, o la pagesia tradicional s’extingirà… mentre la dreta populista i xenòfoba obtindrà els rèdits del malestar que tot això està generant.