‘El monstre judicial’ i Josep Nualart, el colomenc que li fa la guitza

EUGENI MADUEÑO

L’editorial VilaWeb acaba de publicar ‘El monstre judicial‘, un llibre sobre les conseqüències judicials del procés. El text recull vint entrevistes publicades a VilaWeb en els darrers vuit anys a juristes d’origen, opinió i procedència molt diversa. Els textos, en conjunt, “ajuden a entendre la dimensió real de la repressió judicial i política contra l’independentisme català” es diu a la presentació. El llibre ha estat editat pel periodista colomenc Josep Nualart Casulleres, cap de redacció i cronista polític i judicial del diari digital VilaWeb, i autor de la majoria d’entrevistes que es publiquen.

Josep Nualart (Terrassa, 1981) és un expert en el procés, sobre el qual ha escrit en nombroses ocasions. Autor de la secció ‘Diari de la guerra judicial’, va cobrir el judici contra l’1-O al Tribunal Suprem i tots els altres desenvolupats pel mateix assumpte, també a Europa. De les experiències viscudes i acumulades ha escrit dos llibres més, La batalla de l’exili‘ –on narra l’estratègia jurídica i política seguida per Carles Puigdemont i els consellers a Bèlgica a partir del 29 d’octubre de 2017– i Tres dies d’agost, on explica com es va planificar i fer l’operació d’entrada i sortida el president Puigdemont el 8 d’agost de 2024.

El monstre judicial s’inicia amb els comentaris de l’advocat més conegut del procés, defensor del president Puigdemont, en Gonzalo Boye, qui escriu un pròleg punyent en el qual elogia els seus col·legues juristes -on estan tots els que són, però no són tots els que estan- que immediatament després surten entrevistats. Del pròleg subratllo la part on diu que “llegit amb calma, el llibre ensenya a entendre que, quan s’identifica un enemic polític, la norma general tendeix a deformar-se i la justícia tendeix a alinear-se amb una finalitat estatal. I ensenya, potser, la lliçó més dura: que la impunitat no és pas cap accident del sistema, sinó un mecanisme per a conservar-lo.”

A l’epíleg, Josep Nualart relaciona diferents casos d’altra gent que ja li han vist el rostre al monstre. Comença per la Núria Cadenes, que als anys noranta va passar més de dos anys a la presó acusada sense proves de formar part de Terra Lliure, o de Pep Musté, torturat durant l’Operación Garzón’. També de la Tamara Carrasco, acusada el 2017 de sedició, rebel·lió i terrorisme després que la Guardia Civil li ocupés armes tan perilloses com “un llapis de memòria, cartells d’Òmnium, un llibre de la CGT, una careta de Jordi Cuixart, un xiulet de color groc…” També dels detinguts el 2019 -alguns de Santa Coloma- per formar part dels CDR, i, en fi, de tants procediments amb els quals “el monstre persegueix un propòsit no tan sols venjatiu, sinó també alliçonador i amenaçador: vol infondre por i desactivar la protesta”. És el chilling effect, l’efecte dissuasiu -escriu Nualart-: “Silenciar la societat, que s’autocensuri, que s’inhibeixi d’exercir drets fonamentals que li són propis, com el de protesta, el de reunió, el de llibertat d’expressió, els drets polítics…”

Si el que es reivindica és el dret a l’autodeterminació, el chilling effect es transforma en l'”a por ellos!”, cridat indistintament per gent de dretes o d’esquerres, per PP o PSOE. Sense distinció. En aquests casos, les víctimes de la repressió “són presentades davant l’opinió pública com a individus que constitueixen un perill per a la pau social”. I és igual si el perseguit és un activista social, un conseller de la Generalitat o la presidenta del Parlament. A tots els van vexar i humiliar el dia 2 de novembre de 2017 quan van ser enviats a presó incondicional per una jutgessa que mirava el mòbil mentre el fiscal els incriminava.

Fins a l’operació Marchena. El totpoderós jutge del Tribunal Suprem. “Ell és el que mou els fils –escriu Josep Nualart–. Qui farà crèixer el monstre judicial fins a una magnitut insospitada, amb el propòsit megalòman de derrotar l’independentisme i salvar Espanya dels traïdors i els rebels. I en aquest pla de salvació patriòtica que inclou la voladura del sistema de protecció dels drets humans per a fer lloc a la protecció de la unitat d’Espanya com a eix vertebrador de l’acció de la justícia, hi juguen pràcticament totes les institucions de l’Estat”.

Ara que ningú dubta de la força del monstre –Puigdemont continua a l’exili, malgrat l’amnistia–, de la seva marcada identitat –”la bèstia és inherent a l’Espanya que no va trencar vincles amb el franquisme”–, i de la seva determinació de continuar “sempre a l’aguait, governi qui governi, per devorar l’enemic”; ara que el desconcert ens aclapara i la ingenuïtat ha tocat de peus a terra, convé tenir presents les sàvies conclusions a què arriben l’advocat Boye –”els conflictes no desapareixen pel fet que ja no surtin als informatius”– i el periodista Nualart: “quan el monstre torni a envestir, que hi tornarà, caldrà plantar-li cara i combatre’l; ara que el coneixem força millor”.