‘Earth Abides’, una “acollidora” postapocalipsi

XAVI TORRENTS VALDEIGLESIAS

L’escriptor estatunidenc George R. Stewart, autor d’un gran nombre de llibres entre els quals es troben novel·les, biografies i relats, va centrar de forma recurrent la seva obra en el tema de la societat i en el concepte de civilització: com i per què funcionen en una comunitat qüestions com la justícia, la tecnologia, l’educació i la religió. La seva novel·la més aclamada, Earth Abides –traduïda al castellà com La tierra  permanece–, va guanyar el Premi Internacional de Fantasia de 1951, un honor que comparteix amb El Senyor dels Anells de J.R.R. Tolkien, que el va guanyar sis anys més tard. El punt de partida d’aquesta novel·la postapocalíptica és el d’una malaltia mortal que colpeja globalment tota la humanitat; un virus per culpa del qual gairebé tothom mor i ho fa ràpidament. En un passatge que pren una ressonància moderna, Stewart deixa als lectors decidir si el punt originari del virus “va sorgir d’un col·lectiu d’animals” o era “un atemptat reivindicatiu.” 

En lloc de construir el seu univers narratiu dins d’un caos apocalíptic, Stewart ens ofereix una espècie de “catàstrofe acollidora”, és a dir, un relat on el que predomina és la positivitat, la calma, la reflexió i la contemplació envers un món nou que tot just ben comença. El protagonista és Isherwood Williams, un estudiant graduat en geografia que degut a una sèrie de casualitats ha esquivat els dies de tragèdia i contagi global, ja que estava en solitari a les muntanyes mentre feia un viatge d’investigació, i després que el mossegués una serp ha estat un temps al llit convalescent; és aquesta mossegada la que sembla que de forma atzarosa li va concedir immunitat envers el virus. Stewart detalla la inquietant sensació de soledat i temor existencial experimentat per Ish mentre s’enfronta a un canvi vertiginós. Tot és diferent; tant els animals domèstics com els salvatges estan reestructurant patrons de comportament i supervivència ara que els éssers humans són escassos, i de la mateixa manera els supervivents humans es veuran pas a pas conduïts a haver de redefinir també la seva existència. És així com la novel·la reflexiona sobre què comportaria i quin impacte tindria la sobtada eliminació de la societat moderna en relació als pocs supervivents humans: els sistemes d’elaboració com la xarxa elèctrica i el subministrament públic d’aigua dolça no cauen immediatament en mal estat i desolació; ho acaben fent però a poc a poc amb el pas del temps. Finalment, els llums s’apaguen i l’aigua de l’aixeta ja no flueix; al principi hi ha molt de menjar enllaunat a les prestatgeries de les botigues de queviures, però totes les coses que havien format part de la vida moderna es van oxidant i fent malbé, i acaben desapareixent amb el temps. Ish decideix que intentarà obrir-se camí en aquest nou ordre mundial desconcertant. Hi ha d’altres persones que d’alguna manera s’han mantingut vives, immunes a la pandèmia, però el nostre protagonista no se sent gaire compromès amb cap persona que va trobant en el seu viatge, motiu pel qual torna a casa seva a Califòrnia, on finalment coneix una dona amb qui sí que troba una especial connexió, l’Em, que es converteix en la seva esposa. Uns quants adults més apareixen i tots junts formen una comunitat; neixen nens i comencen a prendre forma els rudiments d’una nova societat. Ish s’adona que la seva esperança de restaurar el marc del món que coneixia abans del cataclisme és un desig impossible, ja que les antigues formes de supervivència premoderna ja comencen a manifestar-se: els joves no tenen cap inclinació pels acadèmics, i al mateix temps els fills de la tribu no poden imaginar el món tecnològic ric i superpoblat del passat.

Gran part de la fascinació hipnòtica que provoca el llibre prové de l’esperit auster, calmat i delicat de George R. Stewart; “Quan qualsevol comunitat arriba a xifres de població tan altes, és probable que una nemesi caigui sobre ella”, escriu en parlar no de la superpoblació humana sinó de les formigues que envaeixen la casa d’Ish. En preparació per escriure aquesta novel·la, Stewart va estudiar hebreu per tal d’apreciar profundament el món, la llengua i la cultura de l’Antic Testament. El nom “Ish” significa “home” en hebreu, i “Em” significa “mare”; Ish i Em són els fundadors d’un nou món que neix. I aquí hi ha una interessant influència addicional en aquesta obra: l’any 1911, l’últim membre de la tribu índia Yahi a Califòrnia va deixar d’ocultar-se i es va presentar a la societat blanca. La història de la notable interacció d’aquest home indígena amb un món radicalment diferent de tot el que havia conegut anteriorment va ser retratada sensiblement per Theodora Kroeber –la mare de l’escriptora Ursula Le Guin– en el seu llibre Ishi in Two Worlds. Era costum de la tribu dels Yahi no compartir el nom de naixement, fet pel qual se l’anomenava Ishi, que significa “home” en llengua yana. Uns carnissers d’un escorxador d’Oroville, Califòrnia, el van trobar mig mort de fam al seu corral. Durant milers d’anys, la tribu d’Ishi havia viscut als boscos de les muntanyes, i ara ell era el seu únic supervivent, l’últim dels Yahi. Ben aviat, Louis Kroeber, antropòleg de la Universitat de Califòrnia, el va adoptar tot fent que el Museu d’Antropologia de la Universitat el deixés viure dins dels seus murs donant-li una feina de conserge, ocupació a través de la qual l’Ishi entretenia als visitants mostrant les seves habilitats per fer foc i eines. Tres anys més tard, l’Ishi va contraure la tuberculosi i va morir. A la novel·la, Ish és doncs per descomptat el reflex tot just a l’altra banda de l’espectre del propi Ishi: l’últim americà; i els fills de la nova comunitat que han creat es converteixen en els primers nous americà-indis. És més, en un acte que rima de forma poètica amb la vida d’Ishi, el protagonista de Earth Abides, havent-se adonat després de vint anys de viure en un context postapocalíptic que menjar de llaunes velles de conserves és un carreró sense sortida, pren la decisió que s’ha d’ensenyar als nens a tallar arcs i fletxes de fusta. El món del futur necessita tornar a començar de zero, tornar a reinventar-se, però no des de l’esperit de la civilització moderna i passiva, sinó des de l’ànima originària de les societats indígenes; deixar de viure del món per viure en el món.

El comiat narratiu d’aquest viatge literari parafraseja les paraules bíbliques “Em lliuraran a la terra, però jo també els lliuro a ells a la terra. No hi ha res més del que viuen els homes. Generació va, i generació ve; mes la terra sempre roman.” I d’aquesta manera, tal com si fos una cançó antiga provinent d’un temps llunyà, Earth Abides deixa una empremta magnífica en el nostre record un cop l’hem acabat de llegir, tot convertint-se en un llibre fascinant i apassionant que ofereix una visió extraordinària, sentimental, poètica i minimalista envers el gènere postapocalíptic.