‘Deutschland zurück!’ Torna Alemanya?

OPINIÓ

ALBERT FABÀ

Ja farà uns quants dies que Friedrich Merz, el dirigent de la CDU (Unió Demòcrata Cristiana Alemanya), el partit de l’Àngela Merkel, va pronunciar les paraules en alemany que encapçalen aquest article. Arran de la proposta de canviar el text constitucional per admetre superar el llindar de dèficit, amb l’objectiu de incrementar substancialment la despesa militar.

L’interrogant de la traducció al català és collita pròpia. M’ho pregunto, certament. No que torni Alemanya, sinó el com i el perquè.

D’entrada, la frase pot semblar inquietant. Tots tenim al cap la tornada d’Alemanya a l’escena europea de la mà del líder nacionalsocialista. I sí, fou un retorn, perquè la derrota germànica a la Primera Guerra Mundial la convertí en un pària polític, econòmic, curulla de conflictes socials. Recordem l’anomenada Revolta Espartaquista, que acabà al 1919 amb l’assassinat de Rosa Luxemburg i Karl Liebknecht per les forces militars que van ser creades per la direcció de la socialdemocràcia alemanya, els cossos francs al comandament de Noske autoanomenat Gos sagnant. 

Els aliats, després de la derrota d’Alemanya, l’escapçaren dràsticament, perdent els territoris orientals, que passaren, en part a la nova Polònia. Ocuparen el Rhur, la regió més industrialitzada de la potència germànica. Imposaren unes oneroses reparacions de guerra. Alsàcia passà, un altre cop, a mans dels francesos. S’exigí una reducció dràstica de l’exèrcit alemany…

Se sol dir que esos polvos trajeron esos lodos. La ferida que es produí de l’orgull alemany, la crisi del 1929, la poca habilitat política de la República de Weimar, la inflació brutal (taxes mensuals del 29.500%), l’enfrontament caïnita entre els partits d’esquerra (socialdemòcrates i comunistes), tot plegat facilità el Deutschland zurück!. D’Adolf Hitler.

La situació, ara, és diferent. Merz no és Hitler. Però no deixa de ser inquietant. Bons coquets, com deia ma mare. El món és un merder. Difícil de predir. No sabem amb quina notícia obrirem els diaris de demà. I molt menys els d’aquí una setmana o un mes. Sí que sabem, però, que se n’estan dient de molt grosses. Ursula von der Leyen, per exemple. La presidenta de la Comissió Europea acaba d’afirmar que si no volem la guerra, ens hi hem de preparar. Amb moltes més armes, si cal. És allò de Si vis pacem, para bellum. Al final, tot acaba amb la parabellum, si se’m permet la ironia…

Acabo. Crec que, tenint en compte les circumstàncies, cal recuperar la perspectiva antimilitarista dels diversos moviments que s’esdevingueren a Catalunya, fa anys (el moviment antiOTAN, o contra la guerra d’Iraq). Una bona manera de fer-ho és cantant. De la mà de Marlene Dietrich, la intèrpret de la coneguda  Lili Marleen, posem per cas. Però ara en una versió en alemany de Què se n’ha fet d’aquestes flors, la cançó que va compondre Peter Seeger i que va popularitzar Bob Dylan.