‘Conclave’, un magnífic thriller entre les ombres del Vaticà

OPINIÓ

XAVI TORRENTS VALDEIGLESIAS

Si hi ha una pel·lícula que darrerament s’ha beneficiat notablement de l’actualitat més pròxima, aquesta ha estat sense cap mena de dubte Conclave, dirigida per Edward Berger i protagonitzada per un fenomenal Ralph Fiennes. I és que la mort fa unes setmanes del papa Francesc va provocar fins i tot que moltes sales de cinema tornessin a programar sessions d’aquest film per tal que la gent pogués acudir esperonada pels recents esdeveniments. La premissa de Conclave, adaptació de la novel·la de Robert Harris publicada el 2016, és clara i directa: el papa ha mort i un de nou ha de ser elegit. Amb aquesta finalitat el cardenal Thomas Lawrence (Ralph Fiennes) supervisa el conclave papal on més de 100 possibles papes són apartats del món exterior per tal de votar i escollir el nou papat. Misteris, secrets i aliances van a poc a poc envoltant a Lawrence, mentre lluita amb la seva pròpia fe i vers la seva posició a l’Església catòlica, alhora que ha de dirigir les rivalitats i les lluites polítiques dels seus companys, de tal manera que puguin trobar a un candidat adequat.

Tot el que envolta aquest film és formidable: les actuacions dels intèrprets són meravelloses, amb l’esmentat Fiennes realitzant un dels millors treballs de tota la seva carrera; el director Edward Berger –autor de la recent Res de nou a l’oest (Im Westen nichts Neues, 2022)– adopta un enfocament modern quant a l’estil de la pel·lícula. La dissenyadora de producció Suzie Davies ofereix un conjunt de dramàtiques tonalitats vermelloses, un contrast continu de blancs i negres, i unes superfícies sòlides i brillants que edifiquen una poderosa fredor poètica. El director de fotografia Stéphane Fontaine utilitza l’escala i l’abast únics dels salons que recreen el Vaticà per oferir composicions impressionants i zooms de ritme lent que s’afegeixen a la pressió d’una atmosfera claustrofòbica. I les turbulentes notes musicals de la partitura del compositor Volker Bertelmann transmeten amb habilitat el profund dramatisme que de forma progressiva pateix el nostre protagonista vers tota la situació que l’envolta.

Hi ha una qüestió molt característica del catolicisme: una tensió aparentment constant entre un món antic i un de nou. L’Església catòlica ha progressat amb el temps, però encara es troba sempre davant d’un poderós xoc entre les tradicions antigues i les consideracions contemporànies. La pel·lícula de Berger sap combinar magníficament aquests elements a partir d’abraçar la bellesa formal i l’esteticisme del Vaticà amb l’ajuda de la direcció de fotografia i del disseny de producció. Aquests elements emmarquen i donen suport a un debat sobre el futur de l’Església, però el més important és que focalitzen la mirada de l’espectador en l’ambició dels cardenals individualistes i egòlatres que semblen cercar únicament influència i poder. La força central d’aquesta pel·lícula de Berger és que obliga a encarar els ideals de l’Església envers aquestes motivacions humanes, i després utilitza una per interrogar rigorosament l’altra.

La història és poderosament hipnòtica i seductora, tant estèticament com narrativament, amb una gran quantitat d’intriga política i de maniobres de conspiració, la qual cosa és quelcom que potser no s’esperaria d’una trama que es centra simplement en la tria del nou líder d’una religió, però els moviments i motivacions tàctiques que ocorren entre les ombres dels passadissos del Vaticà es van exposant lentament, i a poc a poc passen a protagonitzar el centre de tot el que envolta als cardenals. Amb el personatge de Fiennes com a protagonista, en el qual es situa el nostre punt de vista constantment, el film ens ofereix un viatge que ens porta a desentranyar un misteri darrere d’aquestes ambicions estratègiques i dels dubtosos enganys, però sobretot el més destacat és que totes aquestes dosis de suspens es van entrellaçant contínuament amb el concepte de com interpretar teològicament la fe cristiana, i de quina manera funciona la creença pròpia de cada individu. Berger, juntament amb l’extraordinari treball de guió de Peter Straughan, construeix una pel·lícula molt potent i fascinant que aconsegueix teixir múltiples tons i temàtiques tot projectant-los sobre personatges i individus que es troben ennuvolats amb les seves pròpies aspiracions religioses.

Es tracta sens dubte d’una producció que es va cuinant a foc lent, amb un desplegament pausat i auster de moltes capes que defineixen els personatges, component així una narrativa molt més captivadora i emocionant del que podríem esperar d’una producció de thriller dramàtic. L’ús de diversos angles i lents de càmera i la combinació d’ombres i llums, que volen afegir una mica de pes i dinàmica a moltes escenes, són realment impressionants per contemplar i ajudar a capturar un sentit d’intensa gravetat, des de l’inici fins a la conclusió. Amb tot, Conclave és un portentós assoliment tècnic i visual; a la vegada també és una fascinant narració de misteri i conspiració; és en si mateixa una majestuosa mostra d’espectaculars treballs interpretatius –no només de Ralph Fiennes, sinó també de la resta d’actors com Stanley Tucci, John Lithgow, Sergio Castellitto o Isabella Rossellini–; i és una dialèctica honesta, humil i profunda sobre la diferència entre fe i institució religiosa, i sobre la possible experiència individual de la religió en cadascú de nosaltres. El millor de tot és que ens regala una història que pot ser vista i respectada per persones de totes les religions, perquè, tot i que el catolicisme és el tema principal, en el fons estem davant d’un thriller polític que ens ofereix una sèrie de discussions sobre la fe que poden ser apreciades per qualsevol creença o ideologia. Aquest film funciona excel·lentment perquè és una meravellosa pel·lícula sobre les persones comportant-se simplement com a persones, amb les seves qualitats i els seus defectes, amb els seus egoismes i les seves esperances, amb les seves violències i les seves valenties. Com diria el nostre vell amic Nietzsche: humà, massa humà.