Candel: “Soc difícil d’admetre en les nostres elits intel·lectuals”

Una xerrada amistosa amb un escriptor
popular que vivia a les Cases Barates

En el centenari del seu naixement, rescatem una vella entrevista a l’escriptor Francesc Candel publicada a ‘Grama’ el desembre de 1972, traduïda al català. Candel hi explica els seus orígens i com i per què va començar a escriure. L’autor d’Els altres catalans es reivindicava com a part del poble amb què vivia. 

XAVIER CANO TAMAYO
i EUGENI MADUEÑO

Hi ha editors que sempre em diuen: fes tu la solapa, i sempre explico el mateix: vaig néixer el 31 de maig de 1925 en un poblet anomenat Cases Altes (València)… Quan et cansis de la biografia digues prou…

—Sí, sí.
—El meu pare va venir a Catalunya a buscar feina, perquè pel que sembla al poble les coses anaven malament. Va venir ell i al poc temps va trucar a la meva mare; i jo vaig venir amb la meva mare, sent un nen. Vam anar a parar a una barraca de Montjuic, però al poc temps, quan van fer les cases barates de Casa Antúnez, ens hi vam traslladar. Hi vaig passar la meva primera infància, fins a la guerra. Vaig anar a les escoles de la Generalitat i crec que em va marcar profundament bé, perquè em van donar un concepte molt obert de moltes coses, tot i que després, un cop acabada la guerra, vam tornar a les escoles parroquials i ens va venir a sobre tot això tràgic del pecat, que mirar una dona era el delicte més gran que es podia cometre. No obstant això, vaig tenir un mestre, que sense deixar de complir la seva línia carca-parroquial tenia… un do amb els nens, i sabia fer les classes alegres.

TREBALLAR, UNA NECESSITAT
Em vaig posar a treballar molt d’hora, però no tant com és freqüent en la classe obrera. En la classe obrera és freqüent començar a treballar als 14 anys. No obstant, jo vaig començar a treballar als 16. La raó és que en aquell temps no hi havia feina. Jo m’adonava que a casa meva ho passaven molt malament. La meva mare feia feines i el meu pare era peó de la construcció, i aleshores vaig buscar feina del que vaig poder. Primer em vaig posar a treballar de ceramista perquè la meva vocació era pintar, i creia que fent gerros podria decorar-los i arribar a ser pintor o decorador. El que passa és que, als dos mesos de treballar-hi, no feia res més que tapar boques de forn, on es cou la ceràmica, i netejar els sedassos, en ple hivern. De la nit al dia vaig fer un canvi radical: em vaig fer mecànic. Per què? Ah! Perquè un amic era mecànic. És una cosa que ja he comprovat en la gent. No es treballa vocacionalment, sinó on els companys t’indiquen o en et cau més a prop de casa…

LA TUBERCULOSI
Després d’això de mecànic me’n vaig anar al servei militar. Essent allà em vaig posar malalt de tuberculosi, que era la malaltia que delmava la joventut en aquella època del 46-47. Vaig tornar a casa, com a inútil, i esperant morir. Afortunadament, tinc bona pell i vaig poder resistir, però no vaig poder tornar a treballar en llocs fatigosos. Vaig haver de fer l’oficinista, de dissenyador, de bijuter… Vaig intentar publicar dibuixos en alguna revista, però no acabava de trobar “el meu camí”.

Em trobava sense feina i això em creava remordiments de consciència, en veire que eren els meus pares els que em mantenien… Per fi vaig trobar una cosa estable; portava la comptabilitat a un constructor d’obres, i a més també treballava en un garatge.

La segona recaiguda en la meva malaltia em va tenir molt de temps en repòs absolut: un temps que vaig aprofitar per llegir molt, fins que un dia vaig pensar que potser jo també seria capaç d’escriure com aquells senyors. Llavors estava de moda Maxence Van der Merch i altres escriptors-testimoni, que em van induir a escriure coses semblants a les que escrivien ells, atès que jo també les vivia. Va ser quan vaig escriure una novel·la.

Transcorria en un sanatori i explicava una mica les meves experiències com a tuberculós. La vaig enviar al premi Nadal, amb molta il·lusió. Era jove, amb xicota (avui és la meva dona) i li vaig prometre que, si guanyava, amb els diners ens casaríem. No vaig guanyar, ni la va voler ningú, però no vaig deixar d’escriure. Llavors vaig escriure una novel·la sobre els nois que volien ser escriptors. Així va sortir Hay una juventud que aguarda. La vaig presentar també al Nadal, no el vaig guanyar però vaig aconseguir dos vots, un de Sebastián Juan Arbó i l’altre d’Ignacio Agustí. Juan Arbó em va escriure una carta, després, en què em deia que havia descobert a la meva novel·la una desesperació tal que si no guanyava deixaria d’escriure, però que no ho fes, perquè tenia qualitats. Em va dir que anés a veure l’editor Janés, amb aquella carta que ell m’havia escrit. Jo vaig anar a veure’l i, a més, li vaig parlar que tenia un gran amic que es deia Eduardo Manchón, que era del Barcelona, perquè sabia que a l’editor li agradava molt el futbol.

“INTENTO DENUNCIAR COSES QUE VEIG”
—Tu ets un escriptor del poble?
—A mi no m’agrada atribuir-me res. Quan alguna vegada se’m presenta com a apòstol, com a líder o com a representatiu d’una classe, doncs dic que no. Jo no soc un escriptor que representi el poble, ni que parli en nom del poble, ni que m’atribueixi la defensa del poble. Ara bé, jo, particularment, sí que em considero poble. I obro en conseqüència…

—Quin concepte tens de la literatura?
—Una mica com els altres oficis. És a dir, jo considero que les persones fan alguna cosa a la vida i proven de fer-ho el millor possible. Crec que faig una literatura útil als que m’envolten… També intento denunciar coses que vegi, però… a més intento donar la meva experiència sobre la vida. Totes les persones tenim vivències íntimes que enriqueixen els altres. El que passa és només un escriptor les pot exposar i aleshores jo, com que tinc aquesta facultat, doncs les exposo.

ESCRIPTOR DE BARRACA
—T’han encasellat ja l’estil?
—No és que m’importi, però diuen que soc realista-barraquista. Fins a l’extrem que en novel·les meves, on no es parla gens de barraques, el dibuixant, com que no es llegeix la novel·la, només diu: “És Candel”. I posa barraques a la coberta.

Vull seguir per aquest camí. Malgrat que algunes vegades sacrifiqui detalls de tipus estètic a favor d’una forma més intel·ligible, fins i tot per a la gent més senzilla. No sempre ho aconsegueixo, això s’ha de dir, ni les meves novel·les més populars les entén tothom. No em deixaré influir per crítiques ni estils més o menys modernistes, etc. Jo no. Continuo creient, amb els grans mestres de la literatura, que l’art d’escriure consisteix a dir les coses el més clarament possible i el més directament possible. Això crec que és la gran lliçó d’un escriptor.

—Aconsegueixes comunicar-te amb el públic?
—L’escriptor de llibres no té una comunicació directa amb els seus lectors. No és com el dramaturg, que la nit de l’estrena pot veure la reacció dels que van a veure l’obre. L’escriptor ho sent, o bé per les cartes que rep o bé perquè un dia determinat hi pot conversar, al mateix temps que signa un llibre, per exemple.

Però la gent, quan m’escriuen, em tutegen. Gairebé tots comencen la carta dient: “Estimat amic”, “Estimat Paco”… I de seguida fan els parèntesis: (perdona que et tracti de tu, perdona que et tracti d’amic, però és que després de llegir els teus llibre se’m fa impossible tractar-te de vostè.)

MENYS CARTES QUE UN ARTISTA
—Quantes cartes deus haver rebut des que escrius?
—És difícil. Mai reps les d’un cantant, ni les d’un artista de cinema, però les que rebo no són ditiràmbiques ni “pataguatas” sinó de gent que, en un moment determinat, s’han sentit o bé retratats o que a ells els agradas, i llavors són cartes substancioses, en què expliquen qüestions personals. El llibre que més cartes m’ha proporcionat va ser Els altres catalans, i actualment Ser obrero no es ninguna ganga. 

—Que és l’últim editat.
—Exacte. 

—Però no escrit…
—L’últim no, perquè aquest llibre va ser segrestat l’any 1969 i des de llavors n’he publicat algun altre.

—Fins a quin punt t’identifiques amb la gent del poble? Per què?
—M’identifico, i treballo amb la gent, per pura necessitat. Quan defenso que no llencin escombraries al meu barri, em defenso a mi mateix, i quan defenso una alça dels salaris, estic defensant també la meva alça de salaris respectius als editors… Jo no vull fer mai ni el màrtir, ni el líder, ni l’apòstol. Com que visc en les mateixes condicions que els del meu barri, hi estic completament vinculat.

—Un escriptor com tu, amb el problema econòmic resolt, podria viure en un altre lloc millor que les Cases Barates…
—No m’és violent, ni difícil, ni sacrificat, viure on visc. L’únic que em molesta és la pol·lució atmosfèrica… però si no fos per això, m’hi trobo com a peix a l’aigua. Em trobo amb els veïns i gent senzilla. És més violent un “còctel” o una recepció que no ser amb l’home del carrer.

—Quins estudis tens?
—L’ensenyament primari només.

—Ah, ja…
—Això hi ha tantes vegades que m’ho retreuen. Soc difícil d’admetre en les nostres elits intel·lectuals pel fet de no haver estat universitari. M’ho han tingut en compte de vegades, amb delicadesa, però de vegades també descaradament.