Badalonisme?

JORDI VALLS POZO

De vegades veig fantasmes. Probablement perquè soc miop i si no porto les ulleres graduades l’horitzó es difumina en volums que no acaben de ser res definit que pugui afirmar com a cert, sempre serà una interpretació de la realitat amb molts dubtes. Quan tinc un temps per mi el dedico a córrer i m’agrada fer diverses rutes, les que van per muntanya i les que deriven a la platja. Les rutes les tinc molt interioritzades i no m’equivoco mai en el trajecte. Avui parlaré de la ruta que faig per ciutat per anar fins a la platja de Badalona.

Com tinc per costum surto sense ulleres de casa meva i a Mossèn Camil Rossell prenc el carrer de la Plata, per darrere de l’escola de les Palmeres i l’Església Major, quan arribo al final de la via, giro a l’esquerra i vaig per Perú fins al final, just a la banda badalonina prenc el polígon de Montigalà, baixo i pujo per l’alçada d’Ikea i passo a l’altre costat, fins a la benzinera i més avall. Continuo en direcció Maresme i al davant veig l’escultura de Joan Brossa “On es bada l’ona” una torre de lletres en forma d’antena amb la paraula “Badalona” suggerint una dinàmica caòtica que és com una mena de benvinguda a les meves intencions d’anar a mar. Continuo recte fins que arribo a l’origen del carrer Martí i Pujol. Giro noranta graus i faig baixada sortejant cotxes, semàfors i presses de la gent que ha d’arribar a llocs i que potser no ho faran a temps.

La crispació de la ciutat viva a primera hora del matí, contrasta amb la meva necessitat de calma, però m’ho prenc amb filosofia, el premi s’ho val. Passo el Parc de Can Barriga i el barri de Can Bufalà el deixo enrere. Vigilant el semàfor, travesso el pont de l’autopista i a l’altre costat continuo fins a trobar el carrer Lladó, ja a Dalt de la Vila, just a la ciutat romana de Baetulo, davant per davant la Casa de l’Heura i la Casa dels Dofins, dues mostres visitables de domus patrícies i que gestiona el Museu de Badalona i que us aconsello visitar per contemplar l’esplendor de la civitas romana, una ciutat rica amb les elits emparentades amb les famílies de Tarraco, la capital de la Hispània Citerior. Plini el Vell parla de la fama del vi de la Laietània que era abundant i se n’han trobat restes arqueològiques d’àmfores amb segells badalonins a bona part de les excavacions de la conca Mediterrània.

Quan arribo a l’altura del Museu, em ve un record del treball escultòric de Josep Maria Camí, un diàleg amb el temps i les formes sòlides que resten com a testimoni d’un compromís de la vida oculta de les nostres vides. També penso en la poeta Coloma Lleal i el seu llibre de poemes, tan necessari ara, Del call a Gaza. Torno a la realitat de la carrera i he de creuar la perillosa Avinguda President Companys, passo pel costat del mur del Cementiri del Sant Crist on tinc enterrats els avis materns: Antonio i Carmen que van venir de Sevilla per oferir un futur a la família. Mantinc un monòleg íntim i sentimental amb ells en el record evocatiu de la calidesa del rastre que he heretat. I llavors, a un pas, tinc el Parc de Can Solei i Ca l’Arnús.  Els Arnús van ser molt influents a la política local amb reconeguda amistat amb Francesc Cambó, eren un exemple de la Badalona pròspera del s. XIX i bona part del XX. Com que l’objectiu és baixar a mar, no m’entretinc massa i faig això, arribar a mar, passar el pont del tren i fer el passeig, direcció a Sant Adrià.

De sobte, la platja del Pont d’en Botifarreta s’obre amb un mar blau elèctric i estimulant, l’ambient és diferent, a l’altra banda de la via del tren al carrer de Santa Madrona 118, hi havia la casa de Margarida Xirgu, on Federico García Lorca va fer algunes estades molt celebrades. Vaig deixant enrere el Club Nàutic Bétulo, La Donzella de la Costa, passo la platja dels Pescadors, per la platja de l’Estació que indica la proximitat de l’enllaç ferroviari del primer tram de tren de la península Ibèrica, cent trenta anys d’història del progrés de les noves tecnologies lligades al vapor. Ferrocarril i indústria anaven de bracet. Penso llavors, en l’antiga fàbrica Mobba, que volen tirar a terra per fer-ne una plaça pública, una arquitectura industrial dels anys seixanta que si desapareix, deixarà sense memòria un passat fabril emblemàtic.

Ja camí de la Platja del Pont del Petroli i davant de l’antiga fàbrica d’Anís del Mono l’olor de matafaluga és tan forta que m’acompanya uns quants metres fins passat el pont amb el mico metàl·lic subjectant la característica ampolla de licor. També, el poema abandonat de Jordi Sarsanedas a l’extrem encara per reparar dels efectes del temporal Glòria. El poema que acaba així:  “Ventura feliç: / allò que no vindrà mai / però no deixa de poder venir / de voler venir.” I un pensament pels amics de l’editorial d’El Pont del Petroli que són els instigadors del poema de Sarsanedas, el darrer que va escriure. Paco Fanés i Joan Puche es dediquen a tirar endavant un projecte que recorda els inicis de compromís polític i intel·lectual de l’Editorial Proa, abans de la Guerra Civil, projecte també d’origen badaloní.

De la platja del Pont del Petroli a la Platja del Coco que no deixa d’evocar-me el cos partit de l’Ángel Cucharicas, a la via del tren, personatge de L’àngel de la segona mort de l’autor Julià de Jòdar, que ens descriu la vida petita dels nouvinguts murcians i els catalans del barri entre els carrers Guifré i Cervantes, abans i després de la Guerra Civil. Quan passo al Port de Badalona, l’aigua, de tan quieta és una pintura a l’oli, que retorna com un mirall les embarcacions i els colors reflectits de la vida portuària. Les noves edificacions creixen al voltant del port amb voluntat d’aixecar un barri marítim, ara per ara, tranquil i pausat, però que esdevindran un nucli ben popular en poc temps. Arribar a les xemeneies de la Fecsa és un passeig agradable que em condiciona el record a Màrius Sampere, durant els anys d’infantesa i primera joventut, adrianenc de cor. A La ciutat submergida poetitza el paisatge industrial deshumanitzat i degradat, metàfora de tantes coses.

Arribar al riu Besòs no és complicat, i la pujada de quatre quilòmetres es fa de forma tranquil·la, a ritme constant. Sant Adrià queda enrere i sis ponts em retornen a Santa Coloma, serpejant riu amunt entre els ciclistes els caminants i els canvis d’una comarca, el Baix Besòs per alguns, per altres Barcelonès Nord. Una comarca trencada per un excés d’entropia municipalista, digueu-li: orgull colomenc o badalonisme. Jo, avui he volgut remarcar com entenc el “badalonisme” des d’una distància més a vista de terra, espero que algun dels regals penjats a l’arbre nadalenc babèlic, projecte de l’ajuntament badaloní, contingui algun dels referents que he evocat en la meva carrera sense ulleres, de memòria. Veig fantasmes, cert, digueu-me utòpic, o potser Quixot, però aquesta comarca nostra me la faig sencera d’una carrera i penso en totes les oportunitats que si som a temps encara podríem aprofitar. I ho dic esperançat. Un altre dia parlaré del riu.

_____________________________________

LLIBRES CITATS

Del Call a Gaza. Coloma Lleal. El Pont del Petroli. 2015

L’àngel de la segona mort. Julià de Jòdar. Quaderns Crema. 1997

(actualment es troba a la trilogia «L’atzar i l’ombra». Comanegra. 2022)

La ciutat submergida. Màrius Sampere. Ed. del Salobre. 2009