Un avió feixista abatut cau a prop de Santa Coloma durant la Guerra Civil
Coque Bianco, una biografia
“Les visites m’acosten persones de les meves dues famílies, la de la sang i la que m’ha nascut a Santa Coloma. La conjunció d’aquestes esferes m’agrada. Disfruto veient que sovint les converses es creuen més entre les persones dels dos mons que no pas amb mi. I no cal dir amb quin goig contemplo com s’esplaien els amics i amigues de Santa Coloma, compartint l’estona que coincideixen a l’hospital.“
Jaume-P. Sayrach. Scala Dei
BIOGRAFIA DE
JAUME PATRIÇ SAYRACH FATJÓ DELS XIPRERS
CAPÍTOL 26
AGUSTINA RICO
Aquesta cita és del quadernet que en Jaume va confeccionar per repartir-lo entre família, amics i el personal de Can Ruti amb qui va tractar per agrair-los la cura, el suport, el tracte, la companyia i els mil gestos de caràcter pràctic i d’afecte que va rebre en una de les hospitalitzacions (desembre 2012-febrer 2013) per l’endocarditis que patia. Des del primer ensurt -que va ser fort- causat per la malaltia l’any 2002, l’hospital badaloní Germans Trias i Pujol -popularment, Can Ruti- ha estat un dels llocs on més han confluït les dues famílies d’en Jaume, la de sang i la triada, com a epicentres de tota una constel·lació d’afectes, d’amistats i de companyonies travades al llarg de la vida. En el complex entramat que és la trajectòria vital d’en Jaume, el món dels afectes no podia ser diferent. Va tenir molts amics, antics i nous, fins als darrers temps. Però hi ha amics d’aquells amb qui es pot comptar “en tot i per a tot”, els que pertanyen a l’esfera íntima. Gent que l’ha acompanyat en projectes moralment i materialment, muntant actes i ajudant en trasllats, portant els “números” i compensant-los quan ha calgut. Amics que han estat uns bons companys de viatges i excursions, que han ofert casa seva si ha calgut i que, arribat el cas, l’han portat a urgències.
En parlar d’aquesta esfera més personal, hi ha els qui van conèixer en Jaume al Fondo quan eren nens, li van fer d’escolans, van ser militants de la JOC i han estat tota la vida un suport per a ell -amb etapes i circumstàncies diferents cadascú però amics per sempre. Alguns ja han aportat el seu testimoni en aquesta biografia en parlar de la JOC i de Grama i d’altres ho faran en l’etapa final. Són les parelles Alfons Barreras i Paqui Vida, Santi Barreras i Feli Honrubia (desapareguda l’any 1995), José María Martín i Isabel Díaz i Eugeni Madueño i Isabel Garro. En Jaume, sempre ordenant-ho tot, els anomenava el grup de Pontons (per una sortida) i el grup de Premià (on viuen la majoria).
Paral·lelament, un altre grup ha mantingut durant gairebé quaranta anys una amistat amb en Jaume molt semblant a la relació d’un clan familiar. En Jaume s’hi referia com a “l’altra família” o “la família adoptada”. Van arribar a ser una “família” força nombrosa que amb el pas del temps s’ha reduït a un nucli en què perduren uns sòlids vincles. Al llarg d’aquest relat biogràfic s’han succeït les etapes vitals de Jaume P. Sayrach inserides en el marc històric i social a què corresponien. Ara, com en altres moments, girem la vista cap a un Jaume en la distància curta.
UN MÓN FELIÇ
L’any 1984, diverses parelles amb fills lloguen una casa a Palau-Sator, un poblet de l’Empordà. Tots vivien a Santa Coloma i eren amics d’en Jaume per diferents vies, uns l’havien conegut molt jovenets a la parròquia del Fondo i uns altres en l’elaboració del Pla Popular. En Jaume comparteix casa i vacances amb ells i es relacionen amb altres amics dispersos per poblets de la zona. En Jaume els posa nom, com ha fet amb altres grups: Ginesta, però se’ls coneix com els de la casa de les Escales (la gran casa que compartien). Passaran uns anys, els nens creixeran i el grup deixarà la casa. Però l’amistat creada els fa continuar organitzant coses junts: un sopar-conversa i una excursió (que sempre va preparar en Jaume) al mes i també sortides més llargues. Venien d’un món idíl·lic de natura i de vacances on a en Jaume se’l veia feliç com un amic-pare-avi que s’adaptava a la dinàmica familiar.
Elena Roc retrata en un text aquells estius: “Palau-Sator ens va donar l’oportunitat de gaudir del paisatge encisador de l’Empordanet, de la presència de la muntanya del Bisbe Mort, de les llargues passejades fins a Fontclara, de les fantàstiques postes de sol i dels camps plens de flors. També vàrem conèixer en Pitu, el murri ferrer de Palau, cèlebre cuiner del suquet d’en Portabella. Als matins vivíem l’aventura de preparar “les flautes” i tots els estris per anar a les meravelloses platges de Sa Riera o Sa Tuna amb tota la canalla. Em Jaume de vegades rondinava i ens alliçonava sense èxit sobre el seu programa alternatiu, no cal dir sobre l’anada a sopar als “pollos”, amb un Jaume emmurriat. El que més li agradava eren les llargues tertúlies després de sopar, on es parlava de tot. Vàrem gaudir d’un Jaume familiar, conversador, participatiu i feliç. També ens fèiem amb els colomencs que tenien casa en els pobles propers. La casa de Palau-Sator estava oberta a tothom.”
“L’aterratge” a Santa Coloma com a grup no va ser suau, era un canvi important. Les trobades a les cases, ja sense nanos, prenien un caire més formal, i el tarannà de consiliari d’en Jaume tornà a aflorar enmig d’una colla on l’esclat de la vida -amb tots els clarobscurs- sempre era present i brollava espontani en els temes de conversa. Amb el pas dels anys, s’incorporen nous membres al grup i d’altres s’aniran despenjant. També la mort (la d’en Joan Moran l’any 2021) els va deixar un buit. Han viscut celebracions i dols, qüestions familiars, laborals i econòmiques, canvis polítics i socials, els pares s’han convertit en avis, els ha arribat la jubilació i s’han fet grans. I aquell nucli estable ha perdurat fins a la mort d’en Jaume i encara més enllà.
BUSCANT L’EQUILIBRI
Albert Varela: “El meu record de Palau-Sator és el d’un món perfecte. En Jaume allà era feliç i s’adaptava a tot. Quan ja vam ser a Santa Coloma, les reunions a les cases al principi eren molt “protocol·làries”, com de grup estructurat. Hi ha una mena de foto fixa del Fondo que sempre s’ha quedat amb ell. Volia reproduir aquells esquemes, tornar a ser aquell líder.”
Marina Gómez: ”Els dos estils es van equilibrar. Nosaltres tendíem més a la conversa d’amics i ell, pel seu tarannà i la seva formació, anava cap al grup de reflexió.”
I expliquen que no sempre ha estat fàcil llimar i equilibrar els diferents estils de relació. I que no sempre s’han sabut enfocar bé les crítiques. D’una banda apareixia el rigor que, tard o d’hora, envoltava el que tocava en Jaume, tot i que també sabia ser bon vivant. Sempre els interpel·lava estirant cap amunt i sobrevolant la quotidianitat, que restava en un pla més baix. L’actitud d’en Jaume respecte al grup era innegablement estimulant i en molts aspectes en reforçava la cohesió però solia dur aparellada una exigència que podia ser esgotadora, i que en algunes èpoques prenia el caire del pou sense fons. De l’altra banda, la “terrenalitat” dominant en el grup, era una actitud farcida de realisme, de tocar de peus a terra, i alhora sempre acollidora, portadora de l’escalf i de la seguretat de la llar, sempre atenta a solucionar qualsevol contingència però atrapada en els mil problemes i obligacions que omplen la vida. Quotidianitat que sembla poca cosa si es té posada la mira molt alta, però que fa funcionar la roda que sempre gira.
Geli García: ”En Jaume tenia un compromís interior que era elevar el seu entorn, aportar-hi el que pogués, enriquir-lo… Era una mena de missió que no abandonava mai. De vegades no s’adonava que feia patir amb la seva actitud massa rígida, després ho veia i reculava, i patia. De vegades li dèiem que no acceptava la realitat tal com és, tot havia de tendir al millor. Creia en uns conceptes molt elevats: la bellesa, la justícia, el poble…”
Loli Peralta: “Les dones érem les qui trencàvem més la dinàmica de la reunió organitzada perquè sempre hi havia coses per explicar i compartir. A part de com a amics, ell volia que no li falléssim en els seus projectes. I aquí no sempre responíem igual, tot i que sempre hem estat molt al cas del que ha fet i ens hi acabàvem implicant. La vida quotidiana en general no li interessava i deia que hi dedicàvem massa temps, que el seu ideal era un altre. De tota manera, va anar evolucionant amb el temps.”
Elena Roc: “Era molt idealista i hi havia coses normals que el podien sobrepassar. La malaltia, per exemple, el va agafar de sorpresa i no sabia com prendre-s’ho. Si algú no l’agafa i l’ingressa, s’hauria mort. Això li ha passat amb nosaltres, amb l’Eugeni, amb els seus nebots… Li feia com a vergonya ser un malalt, donar feina… Vergonya de les petiteses humanes, els diners, el cos, les necessitats…”
MOMENTS DIFÍCILS
En Jaume va dir en més d’una ocasió que havia fet moltes coses però que no se sentia realitzat, que en el fons molts projectes no havien quallat, que moltes estructures eren inamovibles… Parlem de les etapes d’en Jaume i de com les va viure, d’aquell esperit eternament insatisfet.
Geli García: “Quan érem petits i vivia al barracot de la Bello, era un Jaume relaxat, tranquil, que sabia que tenia una missió, que tot estava per fer i ho vivia amb molta entrega i molt entusiasme. Per això va decidir quedar-se aquí quan el van cridar de Madrid per un càrrec de dirigent de la JOC. Un moment difícil va ser la mort del seu germà Abelard. Estaven molt units i feien equip com a capellans. L’Abelard era una gran força per a ell. Era molt espiritual, molt ferm en la fe, tenien tots dos com una mena de fortalesa que els venia de dintre. L’Abelard deia: “S’ha d’anar despullat pel món”, afrontar-ho tot valent i decidit. Jo crec que en Jaume va assolir una gran força moral en aquells temps i que després ha anat sobrevivint. Ha tingut moments de fer un esforç intens per mantenir la coherència.”
Va haver-hi una època en què molts capellans de la pastoral obrera plegaven, es casaven…, el seu germà Narcís, companys del seminari i companys de Santa Coloma, entre molts altres, van fer aquest procés. Com s’ho va prendre?
Marina Gómez: ”Mai no vadir res en contra, va respectar l’opció de cadascú. Sempre van seguir sent companys i amics. Ell mateix va tenir el seu “moment” en aquest sentit però no estava fet per viure amb ningú. Va seguir una línia que ja havia començat anys enrere. A mi m’ha aportat amistat i estimació sinceres, però jo era una cosa diferent, no era “dels seus nanos de la JOC”, era la dona el seu amic Joan Morán -que havia estat capellà al Raval – i a més, per caràcter, li discutia més els plantejaments, era molt “cantelluda”, em deia.”
Els pregunto si creuen que en Jaume va fer bé de deixar la parròquia i tots veuen clar que sí. Parlem sobre si se sentia capellà en el fons o no… Coincidim tots els presents en què tenia molts trets de capellà i afegeixen que no li molestava que persones que no el coneixien d’abans creguessin que ho era, sobretot els darrers temps. Seguim passant etapes i apareixen de manera espontània i no sempre en ordre cronològic, altres moments, difícils i positius.
Loli Peralta: “El tancament de Fòrum Grama com a revista el va desanimar, vam pensar que plegaria però s’hi va sobreposar i va tornar a obrir el local i a organitzar coses durant molts anys.”
Maria Àngels F. Sala: “Trobava a faltar un grup de gent jove amb qui treballar, un grup permanent de gent jove o que aquesta s’anés renovant. “
Manel Valls: “L’última etapa de Fòrum Grama com a entitat activa, els darrers tres anys, quan ell seguia encenent “llum al corraló” van ser molt difícils. Un altre moment realment difícil molts anys enrere havia estat quan li va haver de dir al meu germà Xavier que no l’acceptaven com a arquitecte municipal. En Xavier en va quedar molt afectat i es van distanciar.”
Josep Villegas: “Jo l’etapa que recordo que estava més baix era quan va plegar de l’ajuntament després del primer mandat del Lluís. Va coincidir que es va quedar sense el pis del Fondo i se’n va anar a Caldetes.”
M. Àngels F. Sala: “En aquella època va dubtar si quedar-se a Santa Coloma o anar-se’n a Barcelona. Fins i tot va tenir una època de pensar a tornar a tenir una parròquia que fos petita, en un poble o una ermita. I al mateix temps, de vegades enyorava ambients de més nivell intel·lectual.”
Albert Varela: “Sempre ha estat molt actiu i animat en moments d’acció. Amb la fundació de L’Heura (Centre de Normalització Lingüística) el recordo en una etapa molt bona. En poc temps va organitzar moltes coses:butlletí, col·leccions de quaderns d’història…” (Etapa posterior al primer mandat de l’ajuntament democràtic (1979-1982), en què en Jaume havia estat regidor d’urbanisme. El butlletí i els quaderns d’història i de personatges colomencs de L’Heura, que havia deixat encarrilats, sense la seva cura i el seu impuls, van restar interromputs).
Continuem la conversa i apareixen els “bucs” de gran calat: l’Església, la política, la mort…
Manel Valls: “Tenia el propòsit de transformar les estructures que considerava caduques. No se sentia comprès per l’Església. Aparentment ho assumia però ho portava amb dolor. Era molt crític i molt utòpic. També havia parlat amb amargor de no sentir-se entès pel partit, pel PSUC, al qual ell valorava i apreciava. També en algunes etapes el va fer patir en Lluís (Hernández), a qui sempre va professar amistat i lleialtat. Ell esmentava sempre com a cops duríssims dues morts: la del seu germà Abelard i la de la seva neboda Goretti.”
BALANÇ I ASSIGNATURES PENDENTS
Hi ha qui sosté que a Santa Coloma, en Jaume i els seus projectes li han vingut grans, que no ha estat ni prou valorat ni prou reconegut. En el grup predomina la sensació que en Jaume ha estat una persona respectada en general, tot i que també ha aixecat crítiques i suspicàcies, i que l’ha acompanyat sovint un sentiment d’incomprensió i de soledat que verbalitzava també amb ells. D’una banda es fa menció del reconeixement que significa el premi Santa Coloma, que li va ser atorgat l’any 2007, i d’una altra la paralització de projectes seus que haurien pogut despertat consens com els de les col·leccions d’història local, el de l’agermanament de les Santes Colomes i el del centre d’estudis colomencs.
Surt també la qüestió del seu propi tarannà -tan marcat i amb tant de pes- que dificultava en alguns àmbits les relacions fluïdes i compartir lideratges. Remarquen que la Santa Coloma lluitadora un cop assolida la democràcia va deixar caure per desinterès projectes enriquidors per a la població com les revistes i com la idea -mai ben treballada- de crear un centre independent de cultura i debats.
Tots destaquen la importància que ha tingut en les seves vides la relació amb en Jaume i amb la resta del grup.
Elena Roc: “A mi en Jaume no m’ha marcat la vida com a altres persones però ha estat un amic de molts anys que ens ha aportat molt: la riquesa de les excursions, les tertúlies, les reflexions… L’intercanvi que hi havia entre nosaltres ens compensava mútuament. Ell també va aprendre molt amb la nostra convivència, de les experiències que hem compartit, del tracte amb els nostres fills… Ell ens ha fet pensar però nosaltres a ell també.“
Geli García: “Per a mi, en Jaume ha estat molt important en el descobriment i en la vivència de la fe, amb converses i amb llibres que em passava. Deia: “Porto el bé i el mal”. Era molt idealista i molt elevat. Els darrers anys jo veia que li faltava alguna cosa, el contacte més profund amb l’Església, tot i que ell sempre ha vist Déu d’una manera molt poc convencional. D’alguna manera, sempre m’ha fet de director espiritual.”
Albert Varela : “A més de les reunions, teníem un tracte més personal, el trucàvem algun diumenge a veure què feia, que vingués a dinar… i llavors sorgien les tertúlies tranquil·les. Li encantava un dinar improvisat, sempre hi estava ben disposat. Encara que de vegades no ho semblava, sabia gaudir de la vida: els amics, el menjar i el beure, els llibres, la natura, la pintura, les fotografies, el bon cine, el futbol… Gaudia de trobar-se amb gent per dinar o anar a fer el vermut o un cafè. Estava a gust a les cases familiars… Es va endurir quan es va jubilar del tot, quan es va acabar Fòrum Grama, no ho acceptava i estava exigent i neguitós. No li interessaven les coses materials però sempre ha estat molt emparat per la seva família, per nosaltres i per altres amics molt propers. Hem tingut etapes boníssimes i etapes dures, i les hem acceptat, com és la vida.“
Cap al final de la conversa, surten les assignatures pendents, allò que amoïnava en Jaume. L’inacabat parc de Can Zam, que el feria i l’irritava profundament -com va deixar escrit tantíssimes vegades fins al final- i sorgeixen altres temes locals com el somiat centre d’estudis o un més modest casal de tertúlies, debats i vida cultural. Entre les qüestions d’abast general, el paper de l’Església i el futur de Catalunya, que veia entre la preocupació i una esperança força irreductible. En acabat, quan els demano la característica amb què definirien en Jaume, sens dubte apareix la fortalesa, la força de voluntat, la persistència.
Marina Gómez: “Per mi representa el testimoni d’una vida escollida. Idealista per sobre de tot, vivint la seva opció diferent amb el que això comporta. Coherent fins al final, de vegades amb dolor, i amb un propòsit ferm: no relaxar, no dimitir, no jubilar-se.”
PARES I FILLS
Els amics d’en Jaume destaquen que la seva relació amb ell ha arribat fins als seus fills i filles. Recorden que els més joves s’hi referien amb expressions com : “Era com un avi”, “com un tiet”, “com un mestre”, fins i tot “com un senyor de llibre”. En alguns, el record és intens i va unit a diferents experiències: aprendre a nedar, observar la natura, adquirir els hàbits de la reflexió i de la conversa, el compromís social, la idea de transcendència…
Testimonis
“Em sento també hereu de la seva mirada crítica d’entendre el món”
“Els records que tinc de nen quan la família Garro/Madueño (Isabel i Eugeni) i els Díaz/Martín (Isabel i José María) sopaven a casa i explicaven les seves batalletes antifeixistes a Santa Coloma, on el Jaume estava sempre present, estan relacionats amb la revista Grama. Pel que recordo de les seves converses m’atreviria a dir que de la creació de la revista és potser del que més orgullosos estaven d’aquella època. Des de nen he tingut interès per la fotografia i per les revistes, i el fet que a més la revista Grama fos mig “il·legal” li donava també un to ‘bandarrilla’ que m’atreia. Així que quan sortia el tema Grama en les converses recordo parar atenció.
Tot i ser un nen, mirava aquella època amb una certa nostàlgia de no haver-la viscut i sentia enveja per les lluites polítiques i també per haver tractat amb els fotògrafs de Grama, especialment amb el Joan Guerrero i amb el Pedro Madueño. D’una manera o d’un altra al final vaig poder participar en la revista Forum Grama quan vaig començar a estudiar fotografia i em reunia amb l’ Odei i el Jaume al localet. Ara a vegades em conviden a fer xerrades sobre el meu treball fotogràfic i la primera foto que sempre ensenyo és una portada de la revista Grama. Els explico que és d’aquí d’on vinc (o potser d’on m’hagués agradat vindre) i que va ser a través de Grama on vaig descobrir el valor local, social i polític de la fotografia que aplico als meus treballs fotogràfics.
El Jaume, més enllà de fundar la revista, va esdevenir el pare ideològic de tota una generació. Jo, a través de la meva mare i del meu pare, em sento també hereu de la seva mirada crítica d’entendre el món, que aplico al meu treball fotogràfic. Sé d’on vinc i el seu llegat està present.”
Jordi Barreras
Anna Valls
“Li dec la perseverància en fer-nos cronistes del nostre temps”
“Jo era una jove activa i compromesa als anys 90, que com a d’altres en Jaume va reunir al voltant d’un ambiciós projecte, Fòrum Grama, com ja havia fet amb la generació anterior, la dels meus pares, amb Grama. Li dec a en Jaume la seva perseverança en fer-nos cronistes del nostre temps impulsant-nos a escriure i a reflexionar sobre qualsevol tema. Aquest espai de llibertat que ell sempre perseguia i compartia és el que més vaig admirar-li. He hagut de recórrer a la immensa capacitat catalogadora del meu pare, Manel Valls, per recuperar aquells exemplars en què hi vaig col·laborar i que m’ha emocionat rellegir i em retornen una imatge de mi mateixa que és un tresor. I entre els 10 articles escrits entre 1997 i 1998, i una entrevista publicada l’any 2001, ha aparegut una sorpresa, una carta que vaig enviar per la commemoració del seu 75è aniversari, “Carta a un amic”, que és la millor glosa dels meus afectes cap a ell.”
Amic Jaume
Fent una vista endarrere tinc la clara percepció que ens vam conèixer en un moment clau per a mi. Els somnis utòpics d’una adolescent van trobar un estel guia que va ajudar a canalitzar tota aquella energia. La mort d’en Xavier (Valls) havia estat un cop molt difícil de pair, una pèrdua de referents. I ara, vista en perspectiva, entenc que tu vares contribuir a omplir aquest buit. Aquesta tasca que has repetit amb moltes altres persones bé mereix un homenatge i jo t’estaré eternament agraïda per la teva generositat.
El Pla Estratègic va ésser un mitjà per desenvolupar allò que em bullia a la sang, de realitzar la utopia -que modern em sembla aquell procés ara que tant es parla de participació quan en realitat massa sovint son tot cortines de fum-. Després arribà el Forum Grama, i moltes converses, entrevistes i moments de debat intens, que han estat fonamentals pel meu creixement personal.
Els darrers anys a Andalusia han portat una certa distància i alhora un reafirmament de la gran amistat que ens uneix. La necessitat d’integració a la realitat d’aquí i la creació d’una família han estat moments de gran intensitat que, alhora, han reemplaçat les nostres lluites comuns per la Santa Coloma somniada, i han decantat els meus esforços a treballar per a una Andalusia millor. En el fons seguim a la mateixa lluita per un món millor i és això, espero, el que sempre ens unirà profundament.
2 Comments
A todos los que conocimos a Jaume y gozamos de su amistad nos une unos mantiene un vínculo que se ha mantenido en el tiempo y se mantendrá por siempre. Un abrazo
Un gran article. Els comentaris dels seus grans amics “humanitzen” la figura d’en Jaume, ens el fan més proper. El millor que podem fer per recordar-lo és intentar que es consolidin dos dels projectes que va promoure (o va indicar que s’havien de portar a terme). Diàlegs a la riba del Besòs, que va diversificant les seves temàtiques i va ocupant a poc a poc l’espai d’aquest “Espai de Debats i d’Estudis Colomencs” que hauria volgut en Jaume i aquest “Fòrum Grama” on som ara. Jo participo dels dos projectes i m’hi sento implicat. En fer-ho, sempre me’n recordo de Jaume Patrici Sayrach Fatjó dels Xiprers…