Celebrem el Dia del Medi Ambient
La guerra de Josep Sol (2)
OPINIÓ
ALBERT FABÀ
Corria l’any 1964. Raimon editava el seu primer LP. Aquest que veieu a la imatge. Mira que l’he mirat i remirat molts cops i mai m’havia fixat que Diset anys està escrit només amb una s, quan hauria de ser Disset anys. Curiós, no? Però jo us volia parlar d’una altra cançó. “Cantarem la vida”.
Cantarem la vida,
Cantarem la nostra vida
De poble que no vol morir.
El primer cop que la vaig sentir, en aquest LP, em va sorprendre molt la superposició d’unes veus, després de cada estrofa, on posava “Israel, Israel…”. Anys després n’he esbrinat el perquè. Òbviament, es tractava del nostre poble, Catalunya. Però per despistar la censura a algú se li va acudir inserir aquests mots, on es feia referència a Israel.
A Edigsa, on es va editar l’LP, hi havia moltes persones que després esdevindrien membres del partit de Jordi Pujol. El més implicat, Espar Ticó, vinculat a la pelleteria La Sibèria, i als Fets del Palau, al 1960, on es cantà El Cant de la Senyera davant del dictador i es repartí una octaveta, que havia estat confeccionada pel que després seria president de la Generalitat. Més endavant detingueren Pujol, el sotmeteren a un Consell de Guerra i estigué a la presó durant dos anys i mig.
Aleshores en aquest ambient es tenia una alta consideració cap al poble d’Israel, per diversos motius. Perquè havien patit l’Holocaust, perquè recuperaren l’hebreu, des de la seva pràctica desaparició (alguns catalanistes s’hi enlluernaren), pel seu model econòmic, molt dinàmic i proper a les societats occidentals més desenvolupades.
D’altra banda, encara no s’havia esdevingut la Guerra dels sis dies, al 1967, quan l’estat d’Israel derrotà clarament la coalició d’estats àrabs, que es defensaren del seu atac. Israel s’annexionà aleshores el Sinaí, Gaza, Cisjordània i els Alts del Golan. I es produí una nova onada de refugiats palestins, que s’afegiren als que ja havien marxat, anteriorment, de casa seva, cap a Líban i Jordània, principalment.
Tot plegat, facilità que una persona marcadament d’esquerres com Raimon acceptés inserir aquests mots en una cançó seva. Mots que no s’han gravat mai més.
Ara mateix, només comentaristes marcadament sionistes, com Pilar Rahola, es veurien amb cor de proposar uns mots d’aquesta mena en una cançó, la cantés qui la cantés. I és que el govern més ultradretà que dretà de Netanyahu està desenvolupant a Gaza un política clarament genocida.
No és retòrica. De fet, no m’agrada gens la retòrica. Són fets, plenament comprovats. És genocidi bombardejar contra hospitals farcits de ferits. És genocidi disparar contra persones famolenques que van a cercar el menjar que els arriba, de tant en tant. És genocidi destruir els seus habitatges i empènyer-los cap al no-res, perquè se’n vagin d’una vegada de la seva terra, i substituir-los per nous colons (preferentment d’extrema dreta fonamentalista).
El president israelià ha sabut desenvolupar una estratègia adreçada a soscavar els possibles aliats dels palestins a l’Orient Mitjà. Hizbulà, al Líban, ha perdut la força que tenia. També la militar. Ha donat suport a la caiguda del règim alauita d’Assad a Síria, assegurant-se de la destrucció de les principals armes ofensives de l’exèrcit sirià. I ara, Iran. Mentre es parli d’Iran, Gaza resta muda, encara que el patiment dels palestins es mantingui o s’intensifiqui.
No sabem com acabarà tot plegat. El perill que es desvetlli una guerra, que no pot acabar bé (com no va acabar bé la guerra d’Iraq) és molt gran.
Mentre, però, convé que cantem tots plegats aquella cançó raimoniana:
Però afegint-li ara uns mots molt diferents.
“Palestina, Palestina…”
5 Comments
Molt d’acord. Les simpaties que d’inici podia suscitar l’estat d’Israel és normal que vagin disminuïnt a marxes forçades (per mèrits propis).
L’enlluernament cap a Israel durant els 60 també tenia a veure amb els kibutz, unitats agràries, que tenien un funcionament pròxim a la comuna i al comunisme. Alguns catalans hi van anar de voluntaris a experimentar-ho. Era doncs un sistema econòmic innovador i fascinant de cara a la progressia.
Mentrestant, Espriu havia identificat Catalunya amb Israel en la seva obra, com a La primera història d’Esther.
En canvi, quina vergonya la situació actual!
Gràcies, Albert.
Sí, tens tota la raó Marta. Això dels kibutz també és important. En el cas d’Espriu, té a veure amb el seu interès pel text bíblic, molt present en tot la seva obra. També en la sev poesia. Molts records.
Jo hem pregunto com un poble que ha patit a les seves propies carns l’holocauste, pot comportarse d’aquesta manera i portar a terme accions tan paregudes a les que van patir. No tenen memoria?, no tenen sentiments?, com ho justifiquen?. Masa preguntes sense resposta
Bé, d’entrada, Ferran, cal tenir en compte que qui fa aquestes barbaritats és un govern. Un govern de coalició entre el dretà Netanyahu i l’extrema dreta. Hi ha persones a Israel que no hi combreguen, amb el que està fent. Molts sí, certament. Com s’entén? Hi juga molt l’odi. Ells (Hamàs i Iran ens volen llençar al mar; és cert, així ho diuen), donos nosaltres també ho farem… L’acció de Hamàs li va donar ales, a aquesta idea. La idea que aquella terra és “seva”, la del poble triat per Déu, sentir-se encerclats… En fi, mala peça al taler.