Història del Parc Europa
El Berguedà
ÀNGEL PLA I RECHE
Les paraules d’en Màrius Sampere abracen la ciutat, aquesta ciutat perifèrica, feta a cops d’il·lusió dels nouvinguts d’ahir i d’avui i dels especuladors d’ahir i d’avui. Des del Puig Castellar al Planell de les Alzines en Màrius ens empeny recollint la diversitat cultural de Santa Coloma, una diversitat que és a la fi la nostra ensenya d’identitat.
“Vida o camí, l’agafa el caminant
i va cap a la fi, no mai enrere.
Camí vol dir que enlloc no hi ha frontera
sinó terra de tots, i anar abastant
pel fil del rost, tombant,
torta i drecera,
l’indret on hem d’anar: sempre endavant,
i allò que som: la vida que ens espera”.
Va haver-hi un temps on la Cultura era un grup de nois i noies repiquen palmes, una finestra oberta d’on sortia la veu d’en Serrat, els escrits de Montserrat Roig, les edicions clandestines d’AKAL, asseure’s a veure per la televisió La Bola de Cristal o llegir La Barrila. Un temps on, a l’estació de metro de la Línia 1, un mural de Carlos Azagra i Encarna Revuelta ens donava la benvinguda a una ciutat “Underground”, de fet el PGB va ser fundat a Santa Coloma, i els personatges de Pedro Pico i Pico Vena estaven inspirats en dos components del grup colomenc Pisando Fuerte. Eren temps on Santa Coloma era una Ciutat Jove.
Una ciutat que ha estat i continua essent bressol de cantautores, escriptores, grups musicals i de teatre. Una ciutat on José Monge, Camarón, va donar els darrers alès, que José Antonio Labordeta va trepitjar i on va somiar una terra que posés llibertat. Des de la “República de Singuerlín” fins al Fondo Santa Coloma ha quedat “filmada” diversos cops, Manolo Escobar va estar al carrer de La Plata, Javier Bardem va rodar a diverses localitzacions Biutiful o a les Oliveres La Estrella, amb banda sonora de Muchachito i Los Barrankillos.
I dins aquest reguitzell de propostes haurem de tindre presents a activistes de la cultura, sempre a peu de carrer, infatigables, com l’escola de dansa de Yolanda Valero; Mercè Penalba, bibliotecària; Pedro Cano, que va ser un tot terreny en la difusió cultural; o en Joan Guerrero i en Sergi Mas, que van captar l’ànima que palpita a les entranyes d’aquesta urbs, també el cos dolorit dels invisibles de la ciutat. D’altres, com Antonio Molina als Coloristes, van treballar des de la humilitat per difondre-la. Tots ells i elles en formen part de la nostra Crònica sentimental en roig, en blanc i negre.
Som hereus d’una visió de la cultura alternativa i popular, que no vol estar sotmesa, que vola com vers lliure.
Si hi ha una jornada per reivindicar aquesta cultura popular és el 23 d’abril i ja no perquè sigui l’aniversari de l’enterrament de Cervantes o de la mort de Josep Pla o William Shakespeare, sinó perquè la gent l’ha fet seva. En les lletres de Txarango: “que avui pels carrers de Barcelona he vist maldestres traficants canviar llibres per roses…”
El Mestre Màrius travessa els barris per arribar a la Biblioteca Central on ens saluda donant-se la benvinguda i ens interpel·la per gaudir d’una gran xarxa de biblioteques, molt humils ens els seus inicis i aixecades des de la lluita veïnal i del Pla Popular.
Hi ha un país a l’est d’Europa que molt poca gent ubicava al mapa, un país de qui els mitjans només treien notícies negatives, on per tenir reconeixement internacional calia fugir-ne, un país que tot i tenir identitat era fagocitat per la potència veïna, massa a prop a vegades, ja que els seus canvis també l’afectaven i massa lluny quan calia resoldre’s. Si Catalunya és Polònia llavors Santa Coloma és Albània. La ciutat de l’est de Barcelona, a cops “roja”, a cops perifèrica i grisa, però sempre força inquieta i dinàmica.
El Besòs és el nostre El río que nos lleva que retrata José Luis Sampedro ens marca una frontera i alhora un camí que ens duu fins a les sorres del bressol de cultures que és la mar Mediterrània. I tot que el Besòs ens genera una germanor amb altres poblacions com Sant Adrià o Montcada, nosaltres sempre serem ibers irreductibles, irreductibles com els gals.
A la llera del riu en Màrius Sempere ens acomiada, sapigueu que:
“Viure, és provar-ho infinites vegades”