Així van ser els segrestos d’autobusos de Can Franquesa i les Oliveres

ODEI A.-ETXEARTE

Santa Coloma de Gramenet, 2 d’agost del 1973. Un grup de veïnes del carrer Menorca, el de més amunt de Can Franquesa, va baixar a la parada de l’únic autobús que arribava a la part baixa del barri, la línia 10 de la TUSA. Estaven decidides a segrestar-lo per forçar que el vehicle pugés fins al seu carrer, fartes d’haver d’arribar-hi sempre a peu pels carrers costeruts, carregades amb els cistells de la compra i els nens. “Vam omplir l’autobús i, després de pagar el bitllet, li vam dir al conductor que pugés a la part alta del barri. ‘¿Y si me niego?’ –va contestar l’home– ‘Entonces ya veremos qué pasa…’, vam respondre.” Així ho explicava una de les participants en el segrest, originària de Badajoz i veïna de Can Franquesa des de feia un any, en una entrevista de Joan Tudela a Grama. I la TUSA es va enfilar fins al carrer Menorca, i allà va quedar aturada fins que va arribar la policia, armada amb metralletes, i va ordenar a les veïnes que tornessin a casa seva. Però les dones van plantar cara. Els van respondre que no eren lladres, que no hi havia cap raó perquè les tractessin així i van demanar parlar amb l’alcalde. Els agents de la Guardia Civil en van portar unes quantes en jeep fins a la caserna, on van ser interrogades. Després, dues van ser jutjades i condemnades a pagar 394 pessetes, entre la multa i les costes del judici. Així va ser el primer segrest d’un autobús a Can Franquesa, ara fa cinquanta anys.

LA LLUITA DE LES DONES DEL CARRER MENORCA
El segrest formava part d’una acció reivindicativa que havia començat uns dies abans, el 26 de juliol. Unes cent dones i nens dels cinc blocs de pisos del carrer Menorca havien tallat els accessos a Can Franquesa per demanar que la TUSA allargués el seu recorregut fins allà. S’hi va presentar la policia local i la Guardia Civil, i els van demanar que es dissolguessin, amb la promesa que abans de vuit dies s’hauria solucionat el problema. Van passar els dies i l’autobús continuava sense pujar, i llavors és quan es van decidir a segrestar-lo. “Quan vam comprar el pis, els del Patronato Municipal de la Vivienda ens van dir que molt aviat arribaria l’autobús a les nostres cases. Fins i tot un funcionari, com que el meu marit i jo no ens ho acabàvem de creure, ens va acompanyar fins a un lloc on hi havia una placa on deia: ‘Pròxima parada de TUSA’. I aquell senyor ens va dir també: ‘Quan s’instal·li la llum elèctrica, ja tindran vostès la TUSA a la porta de casa'”. Ells hi van acabar confiant, però després va arribar la llum i va desaparèixer la placa.

Els de la línia 10 de la TUSA eren els primers i únics autobusos que arribaven aleshores a Can Franquesa, a la part baixa del barri, i anaven fins al passeig Llorenç Serra, a la plaça de la Vila. Havien començat a funcionar a principis de desembre de 1972, al mateix temps que l’autobús de les Oliveres. Passava un autobús cada mitja hora. Començaven el recorregut a les sis del matí i paraven a dos quarts de deu de la nit. Condicionaven absolutament l’activitat del veïnat. Uns anys abans, era inimaginable que es pogués edificar en aquelles muntanyes on la gent anava d’excursió, amb desnivells superiors al 70%.

Els de Can Franquesa eren coneguts com els pisos de la muntanya. Quedaven lluny dels mercats del Centre i del Fondo, de les escoles, de les farmàcies. No tenien cap servei, ni tan sols un parc per a la canalla, i això que en va promoure la urbanització el Patronato Nacional de la Vivienda i era habitatge social que, amb els anys, esdevindria propietat dels veïns. D’entrada, els van prometre que transformarien la planta baixa d’un dels edificis del carrer Còrdova en una escola, però quan ja feia mesos que el barri estava habitat, els van dir que el ministeri d’Educació i Ciència no havia aprovat el projecte per insuficiències de l’espai, segons va recollir Grama. Havien de dur els fills a escoles d’altres barris, sobretot de les Oliveres i Singuerlín, passant fred a l’hivern. Els nens jugaven pels carrers, sense voreres, ni murs de contenció per al despreniment de roques i de part del terreny. Quan hi van posar baranes, ho van fer de qualsevol manera. La mateixa revista explicava que una nena de tres anys va quedar ferida el 1974 després de caure per un terraplè de tres metres del carrer Menorca. Ángela Puche, que vivia al carrer Còrdova, recorda el que implicava haver de desplaçar-se fins al centre per anar a comprar, des d’un barri aïllat, on no hi havia res, i reivindica el paper que van tenir les dones en les mobilitzacions.

La necessitat va empènyer les veïnes del carrer Menorca a segrestar l’autobús, l’únic dels que se’n té constància que va ser només protagonitzat per dones. Però no van aconseguir el seu objectiu. La part alta de Can Franquesa va continuar incomunicada. En aquell moment, eren sobretot les comissions de barri les que promovien les mobilitzacions de manera clandestina a Santa Coloma. Les associacions de veïns encara no estaven legalitzades. Eren uns anys on la repressió franquista era dura i, la por, molt present. Aquell mateix any es va produir un altre segrest diferent a les Oliveres, organitzat per la comissió de barri, que sovint es reunia en secret al pis de Ferran Saro. 

EL PRIMER SEGREST D’AUTOBUSOS DE LES OLIVERES
Les famílies obreres no es podien permetre tenir cotxe. La TUSA de les Oliveres els connectava amb el “poble” de Santa Coloma. Però en aquells barris remots de la ciutat dormitori, el transport públic també era essencial per traslladar-se a la feina, a Barcelona. Per això la lluita del transport de les Oliveres –paral·lela a la de la renda limitada, i a les reivindicacions per les insuficiències de la urbanització, en contra de les contribucions especials, i la falta de serveis de tota mena– va ser per connectar directament el barri per autobús amb la línia 1 del metro, a Sant Andreu. Segons que explica Saro, per arribar al metro els veïns havien d’anar a peu fins a Singuerlín i agafar l’autobús 203 a la parada de l’avinguda d’Anselm de Riu, o fer mitja hora de camí fins a la plaça de la Vila, i agafar un altre autobús que duia a la plaça Orfila. 

Com que l’ajuntament no feia cas de les peticions dels veïns, la comissió de barri va organitzar el segrest del 203, amb moltes mesures de seguretat per no ser descoberts i provocar un efecte sorpresa. Molts veïns es van trobar a la plaça Orfila, van omplir l’autobús, amb destí final a Singuerlín, i el van portar fins a les Oliveres. Aquell dia van segrestar tres autobusos, que van quedar retinguts al final de la carretera de la Font de l’Alzina. La policia no va aconseguir dissoldre la protesta immediatament. Els veïns van marxar passades les deu de la nit, amb la promesa que se solucionaria el problema. Però no va ser així. Dues setmanes més tard, es van repetir els segrestos. I llavors sí, la victòria: es van comprometre a connectar les Oliveres i el metro amb el 203. A partir del 30 de març del 1973, el 203 ja arribava al barri. L’empresa es va negar a allargar-hi la línia fins que no van pavimentar els carrers.

Saro constata al seu llibre Les Oliveres. Sabor a barrio que cap dels conductors posava gaires impediments en els segrestos. Això es pot explicar perquè eren treballadors que fàcilment se solidaritzaven amb els veïns i accedien a dur els vehicles on els demanaven sense fer grans escarafalls. En el cas de la TUSA, els conductors i els veïns es coneixien molt per les rutines diàries. L’estiu del 73, l’autobús segrestat per les dones del carrer Menorca era l’únic cotxe de la línia 10. Un sol vehicle feia tot el recorregut i un mateix conductor repetia el trajecte setze vegades al dia, mitja hora per volta. Cobrien tota la jornada, per tant, dos conductors. No és d’estranyar que els anomenats tuseros confraternitzessin molt amb els veïns del barri de la muntanya. “Tots els xofers que hem tingut en la línia es duien molt bé amb tothom, com els que hi ha ara. Si veuen venir algú corrents o el veuen baixar per les escales del barri, l’esperen. Es fan al càrrec que si la perds [la TUSA] et suposa mitja hora de plantada a la parada”, relatava una veïna de Can Franquesa en un breu reportatge d’Agustina Rico a Grama. El nom popular de la TUSA es devia a la companyia que prestava el servei: Transportes Urbanos, S.A.

En el franzine La construcción de un sueño, publicat per l’ajuntament fa dos anys, es diu que en el segrest de les Oliveres de 1973 es va amenaçar el personal amb una pistola de plàstic, basant-se en el testimoni d’una veïna probablement sense contrastar. Des de llavors, la història de la pistola s’ha anat difonent com si fos certa, però cap dels diversos testimonis presencials i activistes d’aquell moment consultats ho confirma i, en canvi, veuen la referència a l’arma de joguina amb estranyesa. El relat, que conté altres imprecisions històriques, tampoc encaixa amb la dura realitat del moment: i és que els que anaven armats de debò, i es podien presentar en qualsevol moment i fer ús del monopoli de la violència, eren els agents de la Guardia Civil.

MÉS SEGRESTOS A CAN FRANQUESA: LA LLARGA LLUITA DEL 230
Passaven els anys i la majoria dels problemes de Can Franquesa s’enquistaven. La vida del barri continuava condicionada pels horaris de la Tusa, i els edificis del carrer Menorca, aïllats. El 6 de juny del 1975, un centenar de dones es va manifestar, tallant el trànsit, des del barri fins a Singuerlín per reivindicar que l’autobús de la línia 10 es prolongués fins al Fondo, per exigir més escoles i murs de contenció, i perquè l’autobús 203 arribés també fins a Can Franquesa. Amb el temps, i gràcies a les protestes, la Tusa va allargar el trajecte fins a dalt de tot del barri. La reclamació d’una connexió directa amb el metro és el que va desencadenar els segrestos que vindrien després. 

Les lluites de Can Franquesa van ser llargues, i és possible que no totes les mobilitzacions fossin recollides per la premsa de l’època. La tarda del dissabte 19 de juny de 1976, tres vehicles de la línia d’autobusos 230 van ser segrestats per dos-cents veïns de Can Franquesa i alguns de Singuerlín, segons que va explicar el diari Avui en un breu. Els van retenir durant mitja hora. S’hi va presentar la policia municipal i l’armada, però sense carregar, i els veïns els van exposar el perquè de tot allò. I és que, aquell estiu, la línia 230, que connectava l’avinguda Ramon Berenguer amb la parada de metro de Torres i Bages, va ser el centre de les mobilitzacions.

Aquella línia havia començat a funcionar el 1975, tal com va publicar La Vanguardia. Els veïns havien recollit signatures per demanar els autobusos de Can Franquesa fins al metro, s’havien reunit amb l’alcalde, Blas Muñoz, que va anar a veure les deficiències del barri amb ells; havien proposat itineraris a l’ajuntament, havien tingut converses amb la companyia de transports barcelonina perquè prestessin el servei, però no se’n sortien. Per això van tornar els segrestos. Els manifestants van anar a la parada que hi havia davant de la residència d’avis de la Seguretat Social de l’avinguda Ramon Berenguer, a l’altura del carrer Galícia, i van fer pujar els autobusos fins al carrer Garcilaso de la Vega, que no estava asfaltat, projectant el recorregut que volien perquè l’autobús continués fins a Can Franquesa. “Com si de cabres salvatges es tractés, els vehicles van pujar per un camí propi d’aquests animals que uneix el final del trajecte autobuser amb les altures dels pisos de la muntanya”, descrivien a Grama. La companyia Transports de Barcelona argumentava que era impossible que el 230 arribés a Can Franquesa per aquell camí.

Com que no arribava cap solució, uns dies més tard, el 5 de juliol, quatre-cents veïns van segrestar dos cotxes més de la 230. Aquella vegada, a un dels vehicles se li va avariar la suspensió del darrere, i es va quedar encallat en el camí. També s’hi va presentar la policia, sense recórrer a la violència, i els veïns els van tornar a explicar per què ho feien, tot allò. Al final els van requisar les pancartes, on es podia llegir: “Can Franquesa quiere autobuses” i “Queremos autobusos hasta el metro”. D’aquelles mobilitzacions n’han quedat imatges. Es tracta de vuit fotografies d’Ángel Luis Abadia que formen part de l’arxiu fotogràfic de Grama, i que no es van arribar a publicar a la revista. Només en el revers d’una de les fotos hi ha una referència genèrica de la data dels fets: 1976. Eloy Jurado i Jesús Martínez, que aleshores eren de l’Associació de Veïns de Singuerlín, van participar en aquelles protestes i detallen el que va passar com ho explicava la premsa. Apareixen, de fet, en dues instantànies d’Abadia, on dos cotxes de la 230 estan aparcats al carrer Garcilaso de la Vega, a l’altura del carrer Dante i del carrer Cervantes, allà on la pujada es feia impossible.

Amb aquells segrestos van aconseguir que comencessin les obres de pavimentació de Garcilaso de la Vega perquè hi pogués passar el 230. Però anaven molt lentes. A més, els deien que els vehicles, després de pujar per aquell carrer, no podrien transitar pel carrer Còrdova, com demanaven, sinó que haurien d’anar per Anselm de Riu, amb l’argument que hi havia un revolt era massa pronunciat i perillós per a l’autobús. Passaven els mesos, no arribaven les solucions, i els veïns continuaven indignats.

A principis de juny de 1977, van tornar els segrestos del 230 durant diversos dies. Una delegació de “segrestadors” es va presentar una nit a l’ajuntament per reunir-se amb l’alcalde, que estava atenent al seu despatx els representants del Congrés de Cultura Catalana. Muñoz els va informar de les gestions que s’estaven fent per resoldre el problema. A La Vanguardia, on s’explicaven els fets, insistien que les dificultats eren sobretot tècniques, pel desnivell que havien de fer els vehicles, que estaven obligats a tenir un sistema de reducció de la marxa per atenuar els riscos d’una avaria durant l’ascens o el descens. Els dies 8 i 9 la policia va carregar amb duresa contra els manifestants per acabar amb la retenció dels cotxes. Entre els contusionats, hi havia una dona embarassada i un nen de vuit anys a qui li van trencar dues costelles. La lluita es radicalitzava.

Uns dies més tard, l’alcalde va anar a fer una visita a Can Franquesa. Els veïns el van reconèixer i li van rodejar el cotxe mentre hi intentaven negociar la connexió amb el metro per autobús. Segons una notícia de l’Agencia Cifra publicada per El País, Muñoz es va comprometre a visitar el governador civil de la província acompanyat per una delegació veïnal. Quan ja marxava, va ser acomiadat amb una pluja de pedres que li van abonyegar el cotxe i esquerdar els vidres del darrere. Les mobilitzacions van obtenir, per fi, resultat. El 15 de juny, la vigília de les eleccions espanyoles de 1977, La Vanguardia informava que el problema dels autobusos de Can Franquesa s’havia resolt i que un nou servei transportava ja els veïns fins al metro. Al final, va ser la Tusa la que va connectar el barri amb la plaça Orfila.

LES OLIVERES: CINC AUTOBUSOS RETINGUTS GAIREBÉ 20 HORES
El 1983, coincidint amb la imminent arribada de la línia 1 del metro a Santa Coloma, els veïns de Les Oliveres es van tornar a mobilitzar. La línia d’autobusos 203 havia de desaparèixer, volien assegurar que continuaria igualment enllaçant el barri fins a la plaça Orfila, i van protagonitzar l’últim gran segrest colomenc. “Cinco autobusos retenidos casi 20 horas en Oliveres”, deia una crònica de Tomás Román a Ciutat. Els veïns van arribar a passar la nit del 21 de desembre dins dels vehicles, la vigília que s’havia de fer efectiva la supressió del servei. Natalia García Redón, de la cooperativa d’artistes La Bonita, va participar en un procés de recerca de testimonis d’aquell segrest per l’elaboració d’un mural que van pintar a les Oliveres, en una façana que és davant de l’escola Lluís Millet. Explica que, gràcies als records d’una veïna, van saber que si les dones es van quedar una estona al capdavant de la protesta aquell dia va ser perquè molts homes se’n van escapar per veure el partit de futbol d’Espanya contra Malta de l’Eurocopa, un dels partits clàssics més emblemàtics de la selecció espanyola.

Unes vint hores després de l’inici de la protesta, els responsables de la companyia de Transports de Barcelona i l’aleshores regidor d’Urbanisme, Eloy Jurado, van arribar a un acord amb els veïns: la Tusa de les Oliveres, que anava fins a la plaça de la Vila, continuaria fins a Sant Andreu. Han passat gairebé quaranta anys. Ara el mural de les dones del 203 recorda cada dia a veïns i passavolants que la història dels autobusos del barri ve de lluny.

_____________________________________

BIBLIOGRAFIA I FONTS

Agencia Cifra, “Apedreado el alcalde de Santa Coloma de Gramanet”, El País, 11 de juny de 1977

Ángel Luis Abadia, “El alcalde con los vecinos de Can Franquesa. No quiere ‘pillarse los dedos’”, Grama, març de 1977

M.Castellon, “Santa Coloma de Gramanet: El domingo entrarán en servicio nuevas líneas de transporte”, La Vanguardia, 1 de desembre del 1972

M.Castellón, “Nueva línea de autobuses interurbanos”, La Vanguardia, 15 de noviembre del 1975

M. Castellón, “Santa Coloma de Gramanet: Can Franquesa i los autobuses”, La Vanguardia, 9 de juny del 1977

M. Castellón, “El problema de los autobuses en Can Franquesa, resuelto”, La Vanguardia, 14 de juny de 1977

Josep Maria Corral, El PSUC a Santa Coloma de Gramenet 1936-1979, Ediciones Carena, Barcelona, 2021

Josep Maria Corral, Lluites veïnals que han fet història Santa Coloma de Gramenet 1965-1979, Santa Coloma de Gramenet, Ajuntament, 2022

Ángeles Gallardo, “Un barrio que se hunde”, Grama, gener de 1978

Grupo Grama Oliveras, “Las necesidades de Can Franquesa expuestas al alcalde”, Grama, juliol-agost de 1975

Grupo Grama Singuerlín, “Can Franquesa: El estado de un barrio situado a trescientos metros sobre el nivel del mar”, Grama, octubre de 1973

Grupo Grama Singuerlín, “Can Franquesa, amargo paraíso”, Grama, maig de 1975

Marcelo López Rodenas, Historia social de la Santa Coloma moderna 1954-1979, Santa Coloma de Gramenet, Ajuntament, 1982

Redacció, “Autobuses hasta las Oliveras”, Grama, abril de 1973

Redacció, “Manifestaciones de mujeres en Can Franquesa”, Grama, juny de 1975

Redacció, “Singuerlín abandonado”, Grama, novembre de 1975

Redacció, “Cinco autobuses ‘secuestrados’”, Grama, juliol-agost de 1976

Redacció, “La carretera de los cinco secuestros”, Grama, desembre 1976

Redacció, Breu a la secció de Països Catalans, Avui, 22 de juny del 1976 

Agustina Rico, “‘Tuseros’ populares (en toda la línea)”, Grama, setembre de 1973

Tomás Román, “Cinco autobusos retenidos casi 20 horas en Oliveres”, Ciutat, del 30 de desembre al 6 de gener del 1983

Fernando Saro, Les Oliveres. Sabor a barrio, Santa Coloma de Gramenet, Edicions Fòrum-Grama, 2012

Joan Tudela, “Juicio contra dos vecinas”, Grama, abril de 1974

_____________________________________

Més reportatges sobre la història
de Santa Coloma de Gramenet

La Casa dels Nins i la font d’en Manelic, dos emblemes colomencs

Can Pascali, una gran masia desapareguda

Les ermites del nostre paisatge: sant Climent i sant Onofre

La Masia de can Mariner dona nom al barri

La romanització del nostre terme

Josep Alemany, l’arquitecte que va intentar una altra Santa Coloma