Adeu baldomers i baldomeres

OPINIÓ

DAVID GODINO MOLINA

Diuen que res és per sempre, que tot principi té un final. I així passa amb totes les coses, algunes més importants que altres.

Posar punt i final a la meva etapa a l’institut escola Baldomer Solà és una d’aquestes coses rellevants que, ara, tot ho impregna.

Han passat sis anys des que la meva amiga i companya Sílvia Ortiz em proposés l’aventura. Recordo com si fos ahir el moment en què se’m va a acostar per dir-me: “David, m’han ofert la direcció d’una escola al barri de Sant Roc. El Departament d’Educació vol que esdevingui un institut escola. Estàs tan boig com jo? M’acompanyes?”. Sílvia és una força de la natura, una persona que cuida els que l’envolten i que fa que les coses difícils semblin fàcils. Podia haver-li dit que m’ho pensava, podia haver-li demanat que m’expliqués una mica més el projecte però en lloc d’això li vaig signar un xec en blanc i, de retruc, vaig arrossegar-hi una amiga que m’estimo de forma incondicional, la Laura Casas.

La nostra arribada fou un bon sotrac pel centre, no només perquè amb la introducció de l’etapa secundària s’afegia molta complexitat, sinó perquè, a més, fèiem saltar un equip directiu per posar-nos nosaltres al capdavant.

I és així que arribem tres docents de secundària per presentar-nos davant d’un claustre d’infantil i primària que, amb cares expectants, escoltaven les nostres paraules foranes. La Sílvia parlava, somreia i obria els braços a tothom perquè s’afegissin de bon grat al projecte. Al costat, la Laura, amb les cames creuades a sobre de la cadira, en posició de flor de lotus, observava relaxada les cares de les noves companyes i companys. I jo, nerviós de mena, tenia al cap un mar de dubtes però molta il·lusió.

Tot i els canvis, de seguida vam ser ben acollits per tothom i si algú tenia algun recel aviat es va esvair per la nostra predisposició a millorar la situació i tirar el projecte cap endavant. En els inicis, recordo sentir-me aclaparat per les històries que ens explicaven del centre, encara estava molt present a la memòria col·lectiva l’agressió patida per una docent no feia ni dos anys.

En aquells preliminars algunes frases se’m van quedar gravades:
-“Hi ha dies dolents i dies pitjors”, em va dir un cop el vetllador.
-“La majoria del nostre alumnat ha vist una arma a casa o com es consumien drogues.” “Se’n van a dormir a les tantes de la matinada i mengen fatal”, m’explicà un dia la integradora social.
– “David, ‘jurar los muertos’ pot ser un conflicte entre clans de dimensions èpiques. Quan això passa s’ha d’actuar ràpid i trucar a les famílies per solucionar-ho.”
–  “Anda guapo, comprame unos calcetines o unos calzoncillos”, m’havia arribat a demanar una mare que s’havia colat al despatx.

Suposo que la intencionalitat d’aquests comentaris eren posar-nos en preavís de la realitat d’un barri segregat, d’unes famílies que, sovint, viuen de forma precària i tenen moltes necessitats per cobrir i que, si no queda més remei, es mouen pels marges de la llei i la societat. La veritat és que mai havíem treballat en un centre tan complex com el Baldomer. L’adaptació no fou d’un dia per l’altre i vaig vessar més d’una llàgrima. Tanmateix, en aquest context vam descobrir la força de les abraçades i del treball en equip, de l’agraïment profund de les famílies per l’acompanyament que els fem i, no cal dir-ho, les festes: els Carnavals molt gitanos me’ls enduc ben gravats en el record.

No portàvem ni mig curs quan es va decretar l’estat de confinament a causa de la pandèmia. Fou un cop dur per a tothom però us ben asseguro que per a les persones més desfavorides fou un terratrèmol. Si molts dels nostres alumnes ja vivien en condicions precàries amb la pandèmia, el patiment es va intensificar. Moltes famílies vivien en habitatges petits, interiors i compartits per moltes persones, sovint amb avis i àvies que eren considerats població de risc. La por es va aferrar al barri. I, a més, les economies familiars se’n van ressentir i molt atès que, sense sortir al carrer, moltes famílies van perdre la possibilitat de fer els seus petits negocis. Pel que fa al nostre alumnat, la majoria no tenia recursos digitals per connectar-se a classes virtuals, així que els proposàvem reptes pedagògics que podien resoldre a través del mòbil. L’acompanyament emocional el fèiem mitjançant trucades telefòniques que ens repartíem entre tots i totes les professionals del centre i que, sovint, es convertien en converses dramàtiques on ens explicaven situacions personals desesperades.

La tornada a les classes va ser complicada per la por de les famílies als contagis dels més vells i, quan més o menys normalitzàvem la situació, el conseller d’Educació, que llavors era el senyor Josep González Cambray, ofereix a la Sílvia, directora del centre, esdevenir directora dels Serveis Territorials del Barcelonès. Per a tots i totes va ser un orgull l’ascens però també fou un segon trasbals de grans dimensions i en poc temps. La marxa de la Sílvia va suposar el meu ascens a director del centre.

Tres anys de director en què he tingut un munt d’experiències, amb què he après moltíssim i que m’han possibilitat la relació amb persones molt i molt interessants, durant els quals he prestat un servei essencial en un lloc on és molt necessari i m’he vist obligat a enfrontar-me a les meves inseguretats. Entre d’altres, la síndrome de l’impostor. Ha estat gràcies a les persones que he tingut al costat, que són moltes, i en vull destacar dues que van esdevenir dos puntals en què sostenir-me en els moments més durs. Són les, per sempre amigues, Laura i Vero. Sense elles difícilment me n’hauria sortit. Com us he trobat a faltar aquest any que no heu estat…

Ara, un any després, qui s’acomiada soc jo; molt més madur i tranquil, i amb la consciència tranquil·la per tot l’esforç i il·lusió que hi he posat. A qui vindrà li tocarà continuar lluitant per l’equitat i la justícia social. I és que, en termes d’igualtat, hem avançat moltíssim com a societat però no en equitat. Sincerament, crec que els recursos no han de ser els mateixos per a tothom. N’hem de posar més on més es necessiten i, sovint, aquest concepte ens costa d’entendre.

Personalment, em declaro enamorat de l’institut escola Baldomer Solà i del barri de Sant Roc, potser perquè té moltes similituds amb la meva Santa Coloma de Gramenet natal. Així que continuaré fent-hi tours turístics amb els amics i amigues que es deixin portar, per explicar-los que és un error l’existència de barris i escoles segregades i, que tot i la marginalitat, cada dia hi passen coses molt boniques, humanes, i la vida s’imposa.

I així, quan els estudiants agafin vacances, jo volaré com una oreneta cap a un destí més càlid i sobretot més tranquil.