Indigneu-vos el 2026!
Primavera al cap de Sant Sebastià
REPORTATGES
ALBERT NOGUERA
La nostra història és la vida i els fets que escriuen dia a dia els ciutadans del nostre país, però sovint només en contemplem la part del que va passar dins de les nostres fronteres. Oblidem la història que alguns catalans van protagonitzar ara fa una vuitantena d’anys en ser víctimes d’una de les etapes més fosques d’Europa. Ells també formen part de la nostra història, que per molts és desconeguda.
Els primers dies de febrer de 1939 les tropes del general Franco conquerien els últims reductes de Catalunya i arribaven a la frontera francesa. Al mateix temps, entrava en vigor la llei de responsabilitats polítiques que considerava culpable “a los que se hayan opuesto al Movimiento Nacional con actos concretos o con pasividad grave”. Els qui es van quedar a Espanya van passar per diferents situacions: segons les dades aportades pel Grup d’Història local Àgora-José Berruezo, 250 colomencs van passar per camps de concentració franquistes arreu de la península, 18 en batallons de treball, i 183 colomencs i colomenques van passar pels tribunals per ser depurats i en el pitjor dels casos sotmesos a un consell de guerra. Altres, sabedors del que els passaria si romanien al seu país, van fugir camí de l’exili.
Soldats vençuts, prèviament desarmats, comparteixen destí amb un estol de famílies desolades que, amb les quatre coses que havien pogut carregar, deambulaven pel camí de la diàspora d’aquell fred gener del 1939. El govern francès els va concedir refugi però no sabia què fer amb aquella munió de persones derrotades i famolenques, que una part dels francesos considerava “perilloses”. El conglomerat de republicans on hi havia des de catalanistes, fins a comunistes, anarquistes i d’altra gent d’esquerres, eren homogeneïtzats pels francesos com a “rojos que volien subvertir l’ordre establert”. El millor, segons les autoritats, era tenir-los controlats en camps de reclusió. Es calcula que prop de 500.000 republicans van creuar la frontera, i que d’aquests, gairebé 140.000 van passar pels camps de reclusió.
RECLOSOS ENTRE FILFERROS A LES PLATGES DEL ROSSELLÓ
Sense gaire ordre es van aixecar tanques de filferros en diversos indrets propers a la frontera: a Argelers, Sant Cebrià, Barcarès, Gurs, Arles, Vernet, Setfonts, entre molts altres. Un testimoni recull la transformació de moltes platges de la Costa Vermella en camps. “L’arenal àrid i humit d’ Argelers ha estat transformat en un immens camp de concentració, trist i desolat sota el bram de les ones. S’aixequen uns centenars de barraques improvisades, construïdes amb retalls de mantes i trossos de fusta, amb tot el que la febril imaginació de I’home hàbil de desgracia hagi pogut imaginar.” Les famílies eren separades: homes a un camp, i dones i criatures a un altre. Les condicions en què vivien van ser molt dures, ja que en els primers moments no disposaven de barracons i es veien obligats a dormir sobre la sorra de la platja, exposats a la intensa tramuntana de l’hivern. L’escassetat de menjar i les pèssimes condicions higièniques van fer forat en la ja depauperada situació dels exiliats. Un exemple il·lustratiu és que al camp de Setfonts van morir cent vint refugiats en poques setmanes.
Molts expresoners han explicat el testimoni de la penosa vivència, com el de la mestressa de can Butinyà, Elisa Reverter, que va escriure Dones a l’infern, on narra les vicissituds que va passar en un camp de l’Aude. El darrer alcalde republicà de la ciutat, José Berruezo, explica al llibre Por el sendero de mis recuerdos la seva visió del moment: “Nuestra estancia en los campos de concentración, tratados por hombres desnaturalizados. sufriendo las torturas del hambre: separados de la familia durante diez meses, que nos parecieron siglos.” Cal remarcar que part de la ciutadania francesa va tenir un comportament fraternal amb els perdedors. Molts van avalar a alguns presoners per facilitar-los la sortida del camp, altres ajudaven portant-los abric i menjar. Als camps hi van romandre els més desvalguts, ja que la majoria d’intel·lectuals, quadres dels partits i gent de professions lliberals que tenien contactes a França, van poder escurçar o evitar l’estada entre filferros. Una de les maneres de sortir era retornar a Espanya. Als francesos els interessava disminuir el nombre de refugiats i facilitaven que els representants del govern franquista recorreguessin els camps i els convidessin a retornar a Espanya on, asseguraven, no serien represaliats. Molts van retornar, entre ells, set colomencs internats als camps d’Adge, Barcarès i Argelers.
L’EXEMPLE DE LA FAMÍLIA DE JOSEP ZAMORA I GUIU EN CAMPS FRANCESOS I ALEMANYS
L’any 2000, a Fòrum-Grama vam entrevistar Josep Zamora i Guiu, nascut a Santa Coloma l’any 1922. Ens va narrar el periple de part de la seva família en aquells anys convulsos. Pel seu valuós testimoni, en reproduïm una part, partint del moment en què va poder sortir dels camps de concentració francesos, que es podia aconseguir si treballaves per als francesos, t’allistaves a la Legió francesa o amb l’enrolament en les companyies especials de treball per estrangers. La majoria optaren per entrar en les companyies de treball, que generalment es dedicaven a la construcció de sistemes defensius francesos, com la Línia Maginot. Molts colomencs hi van participar, entre ells Josep Zamora i Guiu, que ens esbossà algunes de les seves vivències. Amb setze anys ja havia pres part en la batalla de l’Ebre de la guerra civil espanyola, on el van ferir. La seva família, de conviccions republicanes, va haver d’abandonar la llar colomenca del carrer del Nord i exiliar-se. Després de l’estada als camps francesos, Zamora junt amb el seu pare, el seu cosí i altres amics llibertaris, entren en un batalló de treball que reforçava les trinxeres prop de Bèlgica, ja que tot i les dures condicions de treball, allà gaudien d’una certa llibertat.
ELS NAZIS DOMINEN EUROPA
Pel maig de 1940, l’Alemanya nazi inicia la invasió de Bèlgica, Holanda i França. El batalló de treball on estava Josep Zamora i els seus familiars va ser fet presoner pels alemanys. “Va ser molt ràpid, els soldats alemanys ens van sorprendre treballant amb el pic i la pala sense temps a reaccionar. A la majoria els van enviar cap al camp austríac de Mauthausen, entre els quals hi havia el meu pare i el meu cosí de 16 anys. Mai més els tornaria a veure.” A ell i a altres companys els van tancar en una antiga base naval francesa que els nazis ocupaven a la costa bretona. Recorda que la reclusió va ser molt dura en aquesta base de Saint Nazaire: els feien treballar de valent, tot i que sovint els boicotejaven la feina. “El tracte amb els alemanys -explicava Josep Zamora- era tens. En qualsevol moment et donaven una pallissa: portar la gorra desajustada, no formar bé o no saludar correctament n’eren motius suficients. Ens tractaven com a esclaus i bèsties. Cada dia ens desplaçàvem cinc quilòmetres per dormir al poble de Montair de Bretagne, on teníem els barracons que els alemanys havien batejat burletament amb el nom de Lager Franco (la casa de Franco)”. Zamora i un grup de companys es van poder escapar del camp de Montair gràcies a l’ajuda d’activistes de la Resistència francesa. “Després de moltes vicissituds recorrent França en tren, ens vam unir a la Resistència i fórem dels primers espanyols que entràrem en alliberar París”.
COLOMENCS VÍCTIMES DEL CRIM INDUSTRIALITZAT
Pocs catalans van tenir la sort d’evadir-se dels camps. Gairebé 12.000 republicans van ser deportats a camps d’extermini, dels quals només en van sobreviure 2.184. De tots els camps, el de Mauthausen va ser un dels principals destins dels republicans espanyols: n’hi van entrar uns 10.000 i tan sols van sortir-ne amb vida uns 1.800. Aquest camp, ubicat a Àustria, va acollir també a presoners polonesos, russos, i jueus de tot Europa.
Els metòdics i sistemàtics arxius dels camps recollien el macabre flux de morts dels presoners, tot i que en ocasions van ser destruïts per evitar proves dels crims. Josep Zamora, que va ser molts anys membre de l’associació Amical Mauthausen, ens explicava la dificultat d’obtenir informació sobre els deportats en aquells moments de finals dels 70, en què els arxius no estaven digitalitzats i era difícil investigar. L’entitat treballava sobre el llistat de víctimes que havia investigat Montserrat Roig en la colpidora obra Els catalans als camps nazis publicada el 1977 i d’alguns historiadors i entitats memorialites franceses. També n’obtenia dels arxius dels camps i de documents com el Livre-mémorial des déportés de France. Actualment es continua configurant el llistat de persones deportades en el banc de la Memòria democràtica depenent del Memorial Democràtic de la Generalitat.
Gràcies a l’arxiu de l’Amical d’aleshores, Josep Zamora ens va facilitar una relació dels colomencs morts en els camps de Mauthaussen i de Gusen. Tot i que segurament hi falten dades, la llista ens detalla la presència de dotze veïns colomencs. Entre ells hi ha el pare de Josep Zamora: Fernando Zamora Pérez, de 46 anys, que primer va estar a l’stalag d’Estrasburg i el desembre de 1940 ingressa a Gusen-Mathausen, on mor l’abril de 1941. Josep Zamora ens informà de la resta de colomencs, com el seu cosí Miquel Calderó Figueres, de 16 anys, que vivia al carrer Sant Ernest, i s’hi suma el veí del carrer Colom 32, Josep Felimon Ibars, de 23 anys, que va ingressar al camp l’agost de 1941 i hi va morir el juliol de 1943. Victorià Morales Roy, de 41 anys, veí de la plaça Sagarra 12, va entrar al camp el gener de 1941 i va morir-hi el juny de 1941. Antoni Heredia Ramón, de 26 anys, i veí del Bon Pastor, va entrar l’abril de 1941 i va morir l’octubre de 1941. Joaquim Barba Garcia, de 37 anys i veí del carrer Garbí 24, va entrar al camp l’abril de 1941 i va morir-hi el novembre del 1941. Damià Ros Torres, veí de l’avinguda de la Generalitat 88, va entrar l’octubre de 1941 i va morir-hi un mes després. Joan Piñol Morell, de 44 anys, del carrer Balears, va entrar l’agost de 1940 i va morir l’agost de 1941 al castell de el Hartheim, subcamp de Mauthausen. Domènec Ferrer Torrents, de 30 anys, va entrar el febrer de 1941 i va morir-hi el novembre de 1942. Tomàs Martínez González va entrar el desembre de 1941 i va morir el juny de 1942 als 31 anys a Steyr (stalag dependent de Mauthausen). Manuel Peiró Esteban, de 45 anys, va estar al camp de Dachau i després a Mauthausen, va morir el gener de 1945, al subcamp de Melk. Alfons Comella Olivé, que entra el febrer de 1941 i mor el desembre del mateix any, i Fernando Viladrau Solé, que va ser alliberat pels soldats americans el 1945.
ALLIBERAR EUROPA DEL FEIXISME
Molts dels republicans que van sobreviure fora dels camps d’ extermini van enrolar-se a la Resistència; l’experiència militar en la guerra d’Espanya feia que fossin valorats. Zamora ho rememorava: “La guerra estava a les acaballes i amb els soviètics a les portes de Berlín. Els aliats ens proposaven que anéssim cap a Alemanya per prendre part en les últimes batalles, però Ia nostra obsessió era alliberar “Espanya del feixisme”. Amb l’optimisme desfermat per l’imminent esclafament del nazisme, amb més d’un miler de combatents republicans es va organitzar l’operació per reconquerir Espanya. Josep Zamora també hi va prendre part. “Amb les mateixes armes que vam alliberar París, un miler d’homes ocupàrem, l’octubre de 1944, tota la Vall d’Aran i vam arribar fins a Esterri d’Àneu. La superioritat bèl·lica dels franquistes i la desinformació de la població van frustrar l’intent. Va ser un gran fracàs que es va saldar amb 200 morts republicans i 800 presoners. Vam ser ingenus, crèiem que les potències aliades ens ajudarien a eradicar el feixisme de tot Europa. Franco va maniobrar ràpidament i va establir pactes amb els Estats Units i altres potències aliades”.
Amb els anys van sorgint noves informacions de la presència de colomencs en altres camps, com l’estada de Joan Galobardes Bartrina, escultor de la Casa dels Nins i la font d’en Manelic, al camp de Gurs (al Midí francès), d’on en va sortir el 1945 greument malalt i moriria pocs anys després.
Segons les dades d’ingrés, la majoria no va sobreviure més d’un any i mig als camps de concentració. La majoria va morir o els van matar al cap de mesos d’entrar. De fet, a Mauthausen, en el primer fred hivern de 1940 a 1941 van morir la meitat dels republicans (uns 5.000). Quan vam preguntar al senyor Zamora perquè hi va haver tants republicans als camps, la contesta va ser que el nazisme no té respostes lògiques, però que en el trist destí hi va tenir a veure la posició del govern espanyol d’aleshores. “EIs alemanys es van sorprendre de la gran quantitat d’espanyols detinguts en files franceses i a tots els van fer presoners de guerra. Els nazis preguntaren al ministre espanyol Ramón Serrano Suñer què en feien, d’ells; va respondre que no existien espanyols fora d’Espanya. Això suposà que els consideressin apàtrides i que correguessin la mateixa sor que els jueus i els presoners polítics. En canvi, altres presoners francesos foren més tard alliberats”.
El crim industrialitzat dels hitlerians estava representat per una seixantena de noms: Auschwitz, Dachau , Butchevald o Treblinca i un trist etcètera. A més, cada camp tenia els seus “komandos” que eren instal·lacions complementàries amb fabriques, pedreres o mines on treballaven els deportats com a ma d’obra esclava. De Mauthausen en depenia Gusen, el castell de Hartheim i altres instal·lacions menors.
La lògica de l’esclavatge i el terror planificat feien necessària la mà d’obra fresca per als treballs forçats, i una vegada aquesta s’esgotava o dequeia, s’exterminaven els treballadors sobrants o inservibles. Eren tants els que sucumbien que ni els moderns forns crematoris eren capaços d’engolir tanta mort. Josep Zamora explicava que a l’entrada de tots els camps s’hi podia llegir: “El treball us farà Iliures”. Els que tenien fortalesa física per treballar o alguna qualificació professional que servís als alemanys van tenir possibilitats de sobreviure. Mantenir-se vius, encara que fos amb l’angoixa de saber que en qualsevol moment podien morir, era la seva esperança. No en va se’ls advertia en entrar al camp que d’allà només se’n sortia per la xemeneia. Amb l’alliberament dels camps es va mostrar al món una de les facetes més tenebroses de la història de la humanitat.
Els pactes i el repartiment de les influències a Europa van deixar els desil·lusionats republicans sense terra durant molts anys. Josep Zamora va passar 40 anys a l’exili francès: “Vaig tornar a Santa Coloma de manera definitiva l’any 1978, tot i que des dels anys seixanta hi venia clandestinament, portant material informatiu en maletes de doble fons”. Recorda que en tornar va trobar un país molt diferent del que havia deixat: “Em trobava estranger en la meva terra”. Zamora tenia el cor dividit entre Catalunya i les terres franceses, havia viscut la maduresa a Tolosa de Llenguadoc, on va crear i arrelar una família.
PRESERVAR LA MEMÒRIA HISTÒRICA
L’Amical de Mauthausen i altres camps de totes les víctimes del nazisme d’Espanya és una entitat que va néixer per mantenir viva la memòria dels qui van morir sota el feixisme i evitar que l’oblit faci que es repeteixin noves formes de nazisme. Josep Zamora Guiu n’havia estat un dels impulsors, malgrat la manca de temps per poder atendre les moltes peticions per anar a les escoles, instituts i universitats. Aleshores es lamentava: “Cada vegada quedem menys testimonis. Els que vam sobreviure als camps nazis ens vam marcar el compromís envers els companys perduts en el camí d’explicar la nostra experiència a les noves generacions.” Però la realitat era desconcertant: “El desconeixement d’aquesta part de la nostra història és evident: A molts alumnes això els sona a pel·lícula de cine, fins i tot alguns professors desconeixen que molts catalans van morir als camps. Hi ha una gran desinformació”.
Avui gairebé no queden testimonis directes que van viure aquells fets, però el compromís per fer-ne memòria segueix viu a Santa Coloma amb la programació d’actes específics sobre la memòria històrica. Als jardins de la Torre Balldovina, des del 1989 hi ha un monument que va impulsar aquesta entitat en record de les víctimes dels camps del 1940-1945. Cada mes de maig s’hi fa una ofrena floral i un acte de memòria. També hi ha el projecte “Joves contra l’oblit”, on participen estudiants de secundària que visiten el camp de Buchenwald per apropar la memòria històrica als més joves.
En aquest sentit, des de Santa Coloma s’està valorant afegir-se al projecte que impulsa el Memorial Democràtic de Catalunya, que promou la col·locació de llambordes contra l’oblit, en referència al projecte internacional Stolpersteine (pedres que fan ensopegar), que des de fa molts anys es fa arreu d’Europa. S’instal·la una llamborda daurada davant del lloc on va viure la persona deportada amb les seves dades gravades, perquè no s’esborri la memòria de les víctimes del feixisme i del nazisme.
Més reportatges d’Albert Noguera
sobre la història de Santa Coloma de Gramenet
Bandolers, trabucaires i lladres de camí ral
Quan el llop udolava a Santa Coloma
La Torribera, una masia nobiliària
La Riera Alta, un barri als quatre vents
Jaume Galobardes, el cronista de la Santa Coloma del segle XIX
La Torre dels Frares, una masia lligada a la història colomenca i a Sant Jeroni de la Murtra