‘Waltz Whith Bashir’, l’absurditat i el genocidi a les guerres

XAVI TORRENTS VALDEIGLESIAS

Amb tot el que està succeint en els últims temps al Pròxim Orient, tant a la Franja de Gaza com a la recent guerra a l’Iran, no he pogut evitar recordar una magnífica i desesperançadora pel·lícula de 2008 dirigida per Ari Folman: Waltz With Bashir. Es tracta d’un film d’animació que es presenta com un documental en el qual el protagonista és el mateix director: el 1982, durant la Primera Guerra del Líban, Folman amb només 19 anys era un soldat d’infanteria de les FDI (Forces de Defensa d’Israel). Vint-i-quatre anys després, el 2006, Folman se sorprèn en descobrir que no recorda res d’aquella guerra ni de les massacres que van ocorre a Sabra i Shatila. Davant d’això, el protagonista decideix fer un viatge al passat per tal de recuperar els records perduts.

El documental es configura com una cadena d’entrevistes i converses entre Folman i els seus antics companys militars, psicòlegs i també Ron Ben Yishai, el llegendari periodista de televisió israelià que va ser un dels primers a reportar sobre les massacres de Sabra i Shatila. El guió té com a objectiu construir una narrativa personal coherent del passat a partir de les memòries fracturades de diversos individus; una espècie de trencaclosques que anem ordenant juntament amb el cineasta mentre l’acompanyem en la seva cerca. L’amic psicòleg amb el qual comença la successió de converses comparteix una reflexió molt encertada i que acabarà per ser l’ànima de tot el film: “La memòria pot ser molt creativa. Quan ho veu necessari, simplement s’inventa un passat propi.”

La massacre de Sabra i Shatila va tenir lloc durant la invasió israeliana del Líban el 1982, en la qual entre els dies 15 i 18 de setembre un nombre indeterminat de centenars de palestins que estaven a camps de refugiats van ser assassinats per una milícia cristiana. Els israelians tenien el control nominal de la milícia, però no van aturar la massacre. La culpa mai ha estat clarament assignada. Waltz With Bashir comença amb un malson recurrent que té un amic d’Ari Folman; aquest malson és la primera peça del trencaclosques que acabarà per reobrir els records del director, que desemboquen en el descobriment de què, per tal de protegir-se del trauma, la seva memòria va quedar totalment reprimida des del moment en què va experimentar en primera persona la massacre del 82. Qui sabia el que estava passant? Quins comandants israelians estaven en condicions d’aturar-ho? Després d’haver acabat, es va convertir simplement en una cosa que havia ocorregut, aparentment sense decisió o elecció. Algú havia ordenat a la milícia cristiana que disparés? O havien acceptat espontàniament portar a terme aquell genocidi?

Aquesta vivència és, per tant, com dèiem un dels trets definitoris de la pel·lícula. La naturalesa personal de les històries que s’expliquen -no només les de Folman, sinó també les dels seus antics companys- estan plenes d’honestedat i detall; un soldat explica que la seva unitat de tancs és atacada, i després escapa nedant per la costa durant la nit només per arribar per pur atzar a la platja a la qual el seu escamot s’havia retirat. És un moment estrany de molt bona fortuna dins d’una història que es desenvolupa sota els abominables esdeveniments que relata. El mateix Folman es troba com un home penedit i honest, l’amnèsia del qual és tant una benedicció com una maledicció. El malson que havia tingut el seu amic acaba per contagiar-se i ell mateix comença a patir-lo de forma recurrent, i les seves hores de vigília passen a estar ocupades per la recerca d’una veritat que eventualment li agradaria no haver-la descobert mai, a mesura que el to de la pel·lícula s’enfosqueix cada vegada més.

Composta amb intel·ligència i bellesa, tota la pel·lícula és animada, la qual cosa ens permet suposar la interpretació de què cada memòria recuperada o narració passada pot ser construïda o desconstruïda. No obstant això, l’última escena del film és metratge real: ens porta als camps de refugiats devastats i a l’agitació palestina; ens situa directament al trauma de la massacre de Sabra i Shatila. D’alguna manera, aquesta decisió de deixar de banda l’animació en aquest instant té l’evident funció d’apel·lar a l’espectador per dir-li que, arribats a aquest punt, això ja no es tracta d’un record o d’una reconstrucció d’una memòria, aquesta és una veritable massacre que va tenir lloc davant de tots nosaltres.

Els primers instants de Waltz With Bashir comencen amb un grup de gossos salvatges que corren violentament pels carrers d’una ciutat; és el somni de l’amic de Folman que obrirà la porta a tot el seu viatge al passat. A partir de llavors, som testimonis d’un poètic periple que compon una lírica teixida per un excel·lent i tràgic to documental, delicades dosis de fragments onírics, i enlluernadors i filosòfics instants de gènere fantàstic; tot aquest conjunt ens captiva, connecta amb nosaltres i ens fa còmplices de prendre consciència de l’absurditat de les guerres i de les seves mortals i tràgiques conseqüències. El moment final en què Folman decideix reemplaçar l’estil d’animació per imatges de vídeo de la massacre real és l’equivalent cinematogràfic més clar, cru i directe de mirar a la mateixa mort a la cara.