Memòria de la parròquia del Fondo, ‘la casa de tots els homes’

El 24 de novembre de 2023 els sayrachians de Vilafranca i els de Santa Coloma es van reunir a la Basílica de Santa Maria per presentar Enllà, el llibre pòstum d’en Jaume-P. Sayrach. Hi van parlar diferent persones, entre elles Conxita Capdevila, que és vilafranquina i va viure tres anys escassos (de 1976 a 1979) al barri del Fondo. Va parlar de la parròquia de Sant Joan Baptista i de la comunitat cristiana d’aleshores, tal com la van viure ella i el seu marit, l’Oriol Badia. Reproduïm pel seu interès el text que va llegir.

CONXITA CAPDEVILA

Durant aquest temps que vam viure al Fondo vam ser testimonis de la feina que, des de 1965, havien fet uns quants capellans joves que havien estat enviats a Sta. Coloma per l’arquebisbe Modrego per crear quatre noves parròquies, en una ciutat que l’any 1915 tenia 1500 habitants i l’any 1965 fregava els 100.000. Santa Coloma no era una ciutat, era un formiguer humà immers en el caos. Tot estava per fer. Els quatre futurs rectors van fer una trobada per canviar impressions i van prendre unes resolucions fonamentals: treballar en equip, no cobrar res per exercir el seu ministeri i fer de la JOC (Joventut Obrera Catòlica) el nervi de la seva actuació pastoral.

Amarats de l’esperit de canvi de l’església, fomentat pel concili Vaticà II, els sacerdots joves es rebel·laven enfront del nacional-catolicisme i somniaven poder separar l’església de l’estat. Creien que els privilegis que tenia l’església oficial en connivència amb el franquisme la convertia en odiosa davant del poble i la invalidava per anunciar l’Evangeli. És per això que renunciaven a la paga que els sacerdots rebien del govern. Defensaven que la llibertat de l’església era una condició necessària per poder-se presentar davant del poble i anunciar l’Evangeli.

En l’encapçalament del seu llibre En el Fondo. Parròquia St. Joan Baptista 1965-1979, temps que va exercir la seva tasca eclesial, cita l’evangeli de St. Marc 4, 26-27 com la manera de ser capellà amb què ell s’identifica: “El Regne de Déu és com quan un home tira la llavor a terra, dorm i es lleva, nit i dia, i la llavor germina i creix sense que ell sàpiga com”.

La vida cristiana que ell vol encomanar és la de Jesús de Natzaret, feta de silenci i senzillesa. Un entre tants en la perspectiva de viure i fer viure l’esperança d’una església pobra i evangèlica. La vida de parròquia no és un ritual, sinó una presència activa i creadora de comunitat. El seu desig era viure al barri anònimament, conegut més com a veí que com a capellà. Però això no era pas el que el bisbat volia: s’havia d’aixecar una parròquia al bell mig del barri.

Comença la feina buscant un solar per construir-hi la parròquia i mentrestant va coneixent gent del Fondo que van a missa a Santa Rosa. També en les visites a les acadèmies Verdaguer i Sta. Rita contacten amb nois i noies aprenents que seran la base dels grups de la JOC. Des del febrer i març de 1966 s’organitzen xerrades interparroquials per a joves, que tenen una bona acollida amb una assistència nombrosa. Les activitats són formatives i lúdiques. El sol fet de tenir un lloc de trobada i una motivació ja és prou atractiu per al jovent. El que té més èxit són les excursions i més endavant les travesses i alguns viatges. Els nois i noies aprenen el valor de l’amistat, l’alegria de viure, el coneixement de la natura i la generositat.

El febrer de 1966 es posa en marxa la JOC del barri. La JOC era l’eina providencial per entrar en el món jove i obrer. Curiosament el Jaume explica que va ser a Vilafranca, quan era vicari, que va tenir la sort d’assistir a unes jornades de metodologia jocista dirigides per don Mauro Rubio, consiliari de la JOC espanyola. No costava gaire d’adonar-se que el que feia més mal al jovent no era el pecat abstracte, sinó l’explotació de què eren víctimes i que els enfonsava. També el diner com a valor absolut de la societat. Amb el mètode de la revisió de vida –veure, jutjar i actuar–, els jocistes encaraven la vida amb profunditat a la llum de l’evangeli. El lema Creure és comprometre’s, de José M. González Ruiz es va convertir en l’eslògan del moviment de la JOC.

El 18 de març del 67 es fa la benedicció del temple i hi acut molta gent senzilla del barri. És un edifici de disseny funcional que gairebé sembla un magatzem. La presència de tants joves dóna a la comunitat del Fondo una imatge festiva i oberta. Sorgeixen també equips de reflexió de parelles que es veuen en cases particulars i organitzen sortides. També hi ha un altre grup de mestres.

La parròquia actua de catalitzadora d’amistats en un barri que s’està formant. En Jaume vol que sigui com un senyal lluminós d’església oberta i propera al poble, subversiva enmig d’una societat molt injusta. Cal que transmeti un respecte profund cap a les persones més humils, sovint les més anònimes. Diu que en una comunitat de fe el punt d’entesa entre els seus membres ha de ser la persona humana.

Quan nosaltres aterrem al barri, en unes circumstàncies familiars difícils, ens trobem amb aquesta xarxa d’amistat que té de comú denominador una solidaritat natural d’ajuda i acolliment que va molt més enllà de l’assistència social. És ajudar, és compartir, és estimar, de fet, no de paraula. Pel que fa a les celebracions litúrgiques, només cal dir que eren properes sense cap enfarfegament i sovint amb la participació d’algun feligrès que exposava una vivència que l’havia colpit particularment. Eren alegres i substancioses alhora.

A l’Oriol i a mi ja ens havia impressionat fondament aquest tipus de celebració, quan la nit de Nadal de 1973 vam decidir anar a missa del Gall a la parròquia del Fondo. L’Oriol havia conegut el Jaume en unes xerrades d’església a l’època que va decidir deixar la universitat i passar-se al món obrer treballant de paleta.

En Jaume deia la missa amb roba de carrer i només revestit amb l’estola. La senzillesa de la celebració amb gent de totes les edats, famílies i molt de jovent, ja eren un signe de com es vivia la fe en aquella parròquia humil. Tot era molt humà, com d’estar per casa, en el millor sentit de la paraula. El sermó va ser curt: el Déu fet home nascut a Betlem per donar-nos al Vida. Mentre ell parlava se sentia el brogit de la gent al carrer que cantava i reia celebrant la Nochebuena. Aleshores ens va dir entre seriós i alegre que era allà fora, enmig de tots els homes on hi havia la Vida i l’esperança que Jesús ens havia vingut a portar.

Mai es va cansar de repetir que Jesús és la clau de l’obertura del cristià cap al misteri de Déu i cap al proïsme.

Per altra banda, també cal remarcar totes les dificultats que van sorgir a la parròquia arran de l’administració dels sagraments quan la gent acudia al despatx i sol·licitava un bateig, una primera comunió, un casament …

Els entrebancs que es posaven per accedir als sagraments anaven orientats a crear una situació de llibertat, contrària a la imposició social de la religió tradicional i franquista. El bateig no es negava a ningú, però es va establir un temps d’espera de sis mesos per trencar l’automatisme que aparellava el naixement amb el baptisme. A la porta del despatx hi havia un cartell que explicava en què consistia la reforma del bateig i què es pretenia. “Seis meses para pensar” entre d’altres arguments.

La parròquia disposava de locals que no eren només per a gent vinculada d’una manera o altra a l’església , sinó oberts a moltes altres necessitats.

En un full que es va repartir el maig del 68 s’hi llegia: “Se prestan locales a aquellos que buscan la promoción del hombre y la Sociedad”. S’hi incloïen exemples del presumptes usuaris: assistenta social, l’ajuntament per a fer-hi les vacunacions, els organitzadors de la FM del barri i, eufemísticament, la gent preocupada pels seus problemes. Òbviament no es podia dir que se cedien al PSUC, a la OICE, les comissions de barri, els obrers en lluita, etc. No es demanava permís. Simplement es comunicava el dia de la reunió per a la reserva del local.

La majoria de feligresos acceptava bé el fet de cedir l’església en un temps en què el poble no tenia altres llocs per reunir-se en plena clandestinitat. Quan algú no ho entenia i es queixava, el Jaume procurava fer-li entendre que la casa de Déu era la casa de tots els homes i, més encara, dels qui treballaven per als altres. Van apaivagar la situació, separant el presbiteri de la resta de la nau amb unes cortines. Més endavant es va fer una separació similar quan es va crear la biblioteca popular.

En conclusió, la parròquia, segons la tasca feta pel Jaume durant els seus anys de ministeri, havia de ser entesa i viscuda com a casa de Déu, com a comunitat i, a més, com a casa de tots els homes perquè tots som fills de Déu.