Un parèntesi a Roma

BIOGRAFIA DE JAUME PATRIÇ SAYRACH FATJÓ DELS XIPRERS

CAPÍTOL 12

He tingut el privilegi de viure dos anys a Roma. Hi vaig anar instat per dos superiors amics -el doctor Jubany, bisbe de Barcelona, i mossèn Briva, futur bisbe d’Astorga (Lleó)- Volien que em llicenciés en Teologia per estudiar després Pastoral a París. Però a mi ja m’havia engrescat massa l’acció: els tres anys i mig de Vilafranca i els dos de Poblenou. Vaig resistir l’estada a Roma però en tornar vaig demanar que m’enviessin a una parròquia.“
Jaume P. Sayrach Vuitanta anys Fragments del Dietari 2007-2009

AGUSTINA RICO

El parèntesi romà que va viure en Jaume s’estén entre l’estiu de 1963 i l’estiu de 1965. Escriu en diferents moments el que significà per a ell la Ciutat Eterna, conscient que era un privilegiat per haver gaudit d’una ciutat amarada d’art i d’història que atresora un significat i un simbolisme únics per a la religió catòlica. Però ni Roma ni l’oferiment d’una prolongació d’estudis a París el van poder retenir. Ja no veia les coses com les havia vistes anys enrere, en la seva primera estada a Roma en un viatge amb els companys del Seminari de Barcelona: “Era encara seminarista i el centre del nostre interès era el Vaticà. Com em va impressionar la solemníssima i imposant basílica! Una imatge feta pedra de l’Església ‘Una, Santa, Catòlica, Apostòlica i Romana’ contra la qual els poders de l’infern no prevaldran mai. En l’anada d’anys després, la imatge que m’atreia de l’Església ja no era la de l’edifici construït damunt una roca, sinó la de la barqueta que sotsobra en mig de la tempesta.” (Vuitanta anys. Fragments del Dietari 2007-2009)

TEMPS D’AGGIORNAMENTO

En Jaume arriba a Roma mentre s’estava celebrant el Concili Vaticà II. Aquell Concili, que havia de marcar un rumb diferent a l’Església Catòlica, s’havia iniciat el 1962 després de tres anys de preparació, que van arrencar l’any 1959. Aggiornamento era la paraula que sintetitzava els llargs i extensos treballs conciliars. Aquella posada al dia de l’Església, que nasqué de molts àmbits i florí amb l’esperit del Papa Joan XXIII -anomenat el bon Papa-, havia d’influir més d’una generació d’eclesiàstics, religiosos i laics. Renovació, llengües “vernacles”, signes dels temps, ecumenisme, llibertat religiosa, nova teologia… són conceptes que indicaven que a l’Església els temps estaven canviant. Variaven les formes i variava el fons. La imatge del patriarca Atenàgores, cap de l’església ortodoxa, apareixia al costat del Papa als diaris i a la televisió; una nova actitud fraternal entre les branques del cristianisme. També s’iniciava l’acostament a les altres religions. El capellà -que sempre havia dit la missa d’esquena als fidels i parlant en llatí- ja oficia mirant els assistents i parlant-los en la seva llengua. I els laics adquireixen un paper i un protagonisme que abans no tenien, iniciant el concepte modern de comunitat cristiana. Sempre amb reticències dels més conservadors, L’Església s’obre al món, i el món entra a les esglésies.

A Catalunya i a Espanya el “paraigua” legal eclesiàstic -afavorit pel Concordat Església-Estat, signat el 1953- ja emparava iniciatives socials i culturals, com hem vist en el cas de les revistes Acción a Vilafranca i 4 Cantons a Poblenou. Però el moviment social i polític creixent no tenia cobertura legal ni espais segurs on reunir-se i expressar-se. Dins els murs de parròquies, de monestirs i de convents buscaran refugi molts perseguits pel franquisme, creients i no creients. El documental Santuaris de l’antifranquisme, dirigit per la periodista Llúcia Oliva, recull casos en què l’Església catalana va acollir i acompanyar fets històrics com el naixement de Comissions Obreres (Parròquia de Sant Medir, barri de La Bordeta, Barcelona, 1964), la constitució del Sindicat Democràtic d’Estudiants (Convent dels Caputxins de Sarrià, 1966, la caputxinada) i la constitució de l’Assemblea de Catalunya (Parròquia de Sant Agustí, barri del Raval, Barcelona, 1971). També recull la insòlita manifestació de capellans amb sotana davant la comissaria de policia de la Via Laietana contra la tortura (Barcelona, 1966) i la tancada de tres-cents intel·lectuals i artistes a Montserrat (1970) per les llibertats democràtiques i contra les penes de mort demanades al Procés de Burgos. Al reportatge, una joia de la memòria històrica, es recull el testimoni de la implicació en la lluita social i veïnal de diversos rectors de parròquies en els anys 60 i 70 i de diverses congregacions religioses, masculines i femenines. Entre els rectors de barri que expliquen com es van implicar en la lluita per les millores urbanístiques i socials i per les llibertats, n’hi ha dos de parròquies de Santa Coloma de Gramenet: Lluís Hernández, de Sant Ernest a Les Oliveres, i Jaume P. Sayrach, de Sant Joan Baptista al Fondo. Serien, respectivament, alcalde i regidor d’urbanisme del primer ajuntament colomenc elegit per la ciutadania.

“El Concili Vaticà II va donar la raó a tots aquells que havien començat a construir una Església catòlica oberta i compromesa amb la gent”, diu la narració a Santuaris de l’antifranquisme. Dues religioses, preguntades en altres reculls d’experiències sobre aquells temps de canvis, sintetitzen de manera molt senzilla i simbòlica la seva vivència: “Amb el Concili, ens vam replantejar moltes coses, no hi havia marxa enrere.” “L’ Església es va obrir perquè hi entrés l’aire. I l’aire ens va tocar.”

L’ELEGIT

Per què, quan només hi portava dos anys, en Jaume és substituït a Santa Maria del Taulat del Poblenou i és enviat a Roma? Els vicaris duraven poc temps a les parròquies, ser vicari és un temps d’aprenentatge més aviat curt, com ja s’ha vist en capítols anteriors. En el cas d’en Jaume aquell període de rodatge es va veure escapçat tant a Vilafranca com al Poblenou. En aquest darrer cas, l’estada a Santa Maria del Taulat va ser realment curta, tot i que la seva marxa no va prendre el caire abrupte i antipàtic que havia tingut a Vilafranca: “Dices que te gustan los barrios obreros, pues vas a Pueblonuevo”, explica que li va dir el bisbe –monsenyor Modrego– quan li va comunicar el trasllat. La sortida del Poblenou tenia un caire molt diferent. Va ser l’intent de preparar-lo per a un futur que deixés enrere parròquies, JOC, revistes i jovent.

Els testimonis de dos sacerdots que van ser companys i amics d’en Jaume coincideixen plenament en el motiu pel qual és enviat a Roma. Són Joan Soler, a qui coneixia des del Seminari i que el va substituir a Santa Maria del Taulat per suggeriment del propi Jaume, i Josep Catà, rector de Santa Maria al barri del Can Mariner de Santa Coloma de Gramenet, company molts anys d’en Jaume en l’equip de capellans de Santa Coloma. Tots dos afirmen que en Jaume era un elegit. A Roma només enviaven els millors. Elegit per ser professor? Per treballar a Roma o en la nunciatura? Per optar -qui sap…, amb el pas del temps – a ser un dels bisbes reclamats en la campanya “Volem bisbes catalans”, que esclatà el 1966?

Joan Soler: “En Jaume tenia molt bon cap. Hi ha qui especula que podia haver arribat a bisbe. Crec que no era el seu camí, jo el veia més de treball amb la gent, d’organització i d’acció, sobretot amb els joves. No crec que tingués el caràcter adient per a certs càrrecs pel que fa a la diplomàcia, a mantenir l’equidistància amb els extrems. Cal saber tractar amb la jerarquia, amb els superiors espanyols… “

Josep Catà: “El van enviar a estudiar perquè era el més capaç. El bisbat seleccionava els capellans joves més intel·ligents i capaços per anar a estudiar a Roma, per preparar futurs professors, vicaris generals… Podien arribar a ser prohoms de l’Església. En Jaume, de “fusta”, en tenia. Es feia escoltar, plantejava arguments que en algunes ocasions havien fet callar el bisbe.”

Perico García, mestre, membre de la comunitat cristiana del barri del Fondo en els anys 70 i company d’en Jaume com a regidors tots dos de l’Ajuntament de Santa Coloma anys més endavant, incideix també en aquest concepte d’elegit: “Podía haber sido un elegido de la Iglesia. Reunía muchas cualidades: inteligencia, don de gentes, capacidad de trabajo, escribía bien, hablaba bien, hombre muy culto, bien relacionado… Però no tenía esa ambición ni esa vocación.”

L’ESTUDIANT IACOBUS – P.

L’estudiant Iacobus P., provinent d’ Hispania, de la diòcesi Barcinonensis, ingressa en la Pontifícia Universitat Gregoriana, hereva del Col·legi Romà fundat per Sant Ignasi de Loiola, l’octubre de 1963. Es forma aquells dos anys, per tant, en l’òrbita de la Companyia de Jesús. A la Gregoriana han estudiat molts papes i modernament personalitats religioses d’arreu del món. Va viure al Col·legi Pontificial Nepomucè, que era i és oficialment el Seminari Txec a Roma des de 1884 però que admet estudiants forans durant estades llargues.

Com a estudiant de Teologia, en Jaume –Iacobus– treballa però no s’hi mata. A la Licentiam in Sacra Theologia consta que ha obtingut la nota d’un 7 sobre 10. El que seria un notable en el nostre sistema, per a la Universitat Pontífícia és la nota màxima del probatus . Ni notable (bene probatus), ni excel·lent (cum laude probatus), ni matrícula (summa cum laude probatus). Ha complert molt dignament. Tot i que critica el poc didactisme d’alguns professors, reconeix que ha trobat una Universitat Gregoriana més progressista del que esperava, situada en la frontera entre el passat i el món nou que obre el Concili. “M’ ha interessat molt Karl Rahner”, diu en una carta a mossèn Briva. Per sempre més viurà la influència del teòleg i filòsof alemany.

Mossèn Antoni Briva és, dels dos amics-superiors que el “porten” a Roma, qui més insisteix a provar de convèncer’l perquè continuï els estudis a París, un cop obtinguda la llicenciatura de Teologia a Roma. Potser pensa que la dèria d’en Jaume de treballar en parròquies i amb els joves és una febre juvenil que passarà. Que els dots del jove Sayrach havien d’aspirar a més. El tempta amb els noms de prestigiosos professors que podria conèixer a París i li rebaixa el panorama de passar-s’hi anys. Li planteja que ho provi, que faci només algunes assignatures, i no ho fa amb un to paternal o impositiu sinó amb unes paraules i amb un to molt propers, més propis de l’amic que dona un bon consell: “Aquesta gent en saben un niu i una temporada amb ells deu ser quelcom de positiu”, li diu en una tarja de felicitació el Nadal de 1964.

Però en Jaume es manté ferm a no continuar. En una carta adreçada a mossèn Briva en la recta final dels estudis, valora la formació intel·lectual i l’experiència vital rebudes : “L’estada a Roma també m’ha estat bona: nous horitzons, l’art, la política, el contacte amb gent de molts països.” Però en veure que després vindria París, conclou: ”Tot em porta a dir NO” (un NO escrit amb majúscules). I esgrimeix les seves raons: que es coneix ell mateix i sap que no és home d’estudi sinó d’acció, que no vol decebre les possibles expectatives dipositades en els seus estudis i en el seu futur… I al final exposa la raó de més pes: “tinc moltes ganes de ser de nou entre els que treballen a Barcelona.”

MAURIZIA I ELIANA

Acabades les classes, passa dos mesos en un petit poble de muntanya, Auronzo di Cadore –al peu del parc de Tre Cime , al massís alpí de les Dolomites- on és enviat per fer de capellà a l’Asil de gent gran (la Casa di Riposo il Tramonto) mentre prepara la tesi de llicenciatura. Al poble, conversa sovint amb el mestre. Aquest, en percebre el seu interès per les flors i les plantes dels entorns, li envia exemplars de les espècies locals a través dels escolars. Maurizia i Eliana eren unes nenes, veïnes d’en Jaume –il prete spagnolo– que passaven al migdia amb el que havien collit de tornada de l’escola per indicació del senyor mestre. Transcriu en Jaume al seu dietari fragments d’aquelles visites amb les explicacions de les nenes i altres moments viscuts a Auronzo di Cadore : “Questa é una anémona trifoglia, questa altra si chiama scarpetta della Madonna… Tota una lletania, pura poesia : cenerentola, pratolina, botone d’oro, prímula colorata, genziana, ombrella di roccia… I què dir d’haver pogut celebrar amb l’escola el dia de l’Amor, sortint al prat a l’inici del mes de maig per collir el muguet, la flor que la gent ofereix a les persones que estima?”

I aquella imatge idíl·lica de muntanyes, de bellesa i de poesia restaran per sempre en la seva memòria com un altre dels petits paradisos perduts. Al cap de molts anys, Maurizia i Eliana, amb els seus poms de flors, en la foto original colorejada per ser impresa, seran portada del seu dietari dels 80 anys. Son la imatge inalterable d’un temps feliç en què, ja viscudes les experiències com a vicari i com a estudiant, en Jaume donava per tancada la fase dels preàmbuls.

L’ARRIBADA A SANTA COLOMA

Al juliol de 1965 obté la llicenciatura en Teologia a Roma i el mes següent, el 31 d’agost, és destinat pel bisbat a reforçar dues parròquies colomenques, ja desbordades per la creixent onada immigratòria: la parròquia gran de Santa Coloma (anomenada Església Major en l’estació del metro de la línia I adjacent al temple) i la parròquia de Santa Rosa (que abastava els barris de Santa Rosa, Raval i Fondo).

---

El procònsol de Santa Coloma