El record d’un dia etern amb Sayrach

ODEI A.-ETXEARTE

El dia que Jaume-P. Sayrach va morir, Gramenet TV va difondre per les xarxes socials un reportatge fet a partir d’un passeig i d’una conversa amb ell: “Un dia amb en Jaume”. Era un pacte a què havien arribat Sayrach i Josep Pitarque. El que gravessin es faria públic quan ell ja hagués mort. Així que Sayrach mai no va arribar veure’n el resultat. Ho va explicar ahir Pitarque, l’ànima de Gramenet TV, en un acte de record a Sayrach al Centre Excursionista Puigcastellar. Hi van projectar el vídeo en una pantalla gran, amb l’assistència d’amics i coneguts. Ho va remarcar el president del CEP, Ferran López: Sayrach era soci del centre, membre del grup de cultura. I el CEP li volia dedicar un acte de record: “Hem cregut que era important retre-li homenatge i fer-ho amb aquesta aportació”, va dir López. L’ocasió va ser la proximitat del que hauria estat el seu 94è aniversari. En Jaume va néixer el 31 d’octubre de 1929.

Segons Pitarque, l’enregistrament va costar de fer, perquè no acabaven de trobar mai el moment. Li ho va proposar el 2018, quan Gramenet TV va presentar la sèrie sobre la història de la revista Grama: “Abans que et moris, vull gravar-te”, li va demanar. Però els mesos anaven passant. Finalment, Sayrach li va dir que ho gravarien l’estiu del 2021. I va posar una altra condició: que l’entrevista li fes Agustina Rico. L’altra integrant de l’equip va ser Elvira Ruiz, del nucli dur de Gramenet TV. Pitarque en va fer una menció especial, per tota la feina feta davant i darrere de la càmera. Un dels moments més bonics del reportatge és quan l’Elvira i el Jaume conversen sobre la mort i es perden, caminant de bracet, en l’horitzó del camí que voreja la font de la Bota.

Sayrach feia anys que havia decidit que aquell era el lloc on volia reposar per sempre, amb el verd de la muntanya i el blau del cel i del mar, a tocar d’uns xiprers que ell mateix havia plantat. Els feia créixer en tetrabricks en l’ampit de la finestra del piset del carrer Roma. “Quina alegria! La vida, sempre endavant. I poder estar tota l’eternitat amb aquest silenci, amb aquesta font, amb aquest paisatge. Quina meravella! Un feliç capvespre que es converteix en una aurora, en una albada, en un dia nou”, diu al reportatge. El xiprer era el seu arbre predilecte. És un símbol de l’eternitat, perquè apunta al cel, i d’hospitalitat, que es plantava a les masies per acollir els forasters. Fa dos anys, a propòsit d’uns altres xiprers de què havia tingut cura, escrivia: “Em fa il·lusió, ara, ajudar que neixin uns quants xiprers. Una forma, en certa manera, de sobreviure amb ells.” “A mi m’agrada plantar arbrets, esperar que les llavors germinin i després, veure’ls créixer –va escriure un any abans– És una manera de viure de prop el misteri de la vida i de ser-ne col·laborador. Com les persones, els arbres també tenen una vida pròpia.” En el reportatge també recorda que és un arbre que du al segon cognom, el de la mare: Fatjó dels Xiprers.

Després de passejar per la font de la Bota, la càmera es desplaça fins al pati de la parròquia del Fondo. Fa dècades, Sayrach també hi va plantar un xiprer que s’ha fet immens. Tant, que es veu des del carrer. La parròquia és un dels espais més significatius de la vida del Jaume. Ell el recordava com un espai de calma i, el dia de la gravació, van comprovar que hi campen sorolloses cotorres. De tant en tant, a més, s’hi sentia l’espetec de l’autobús que hi fa parada just al davant. Això va provocar uns problemes de so que, segons Pitarque, van aconseguir solucionar. De tant en tant, els ocells i el tràfec de la parada se senten, de fons. Però no treuen ni un bri d’emoció a la llarga conversa que tenen Sayrach i Rico. “Estava molt nerviosa, entre les cacatues i l’autobús, i no estic acostumada a les càmeres i al so i tot això”, va confessar l’Agustina, que tenia por que ell respongués amb evasives a algunes preguntes o les driblés amb la seva capacitat dialèctica. Però el resultat va ser una conversa molt propera i distesa, amorosida per la complicitat entre tots dos. Una entrevista on res no sobra i que ajuda a entendre de prop la figura polièdrica del Jaume. 

L’Agustina l’entrevista sobre els anys de capellà, enfilen plegats alguns dels moments més rellevants de la seva trajectòria i vital, i acaben parlant d’alguns aspectes personals. Sayrach confessa, entre altres coses, que si pogués tornar enrere hauria acabat la carrera Medicina i li hauria agradat dedicar-se a la cardiologia. Ell, que acostumava a qüestionar-ho tot, també posava un interrogant a la seva vida: el que hauria pogut ser. Es fa difícil pensar que un cardiòleg hagués pogut influir en la vida de tantes persones com ho va fer el Jaume al barri i a tota la ciutat durant bona part dels 93 anys que va viure. Potser hauria salvat moltes vides, però la petja hauria estat una altra. El reportatge de Gramenet TV és un preciós document audiovisual que l’empenta de Pitarque, Ruiz i Rico deixen per a la memòria històrica de Santa Coloma.